Autocrítica

27 de juliol de 2007 0

(article)

No hi ha cap polític a Catalunya que hagi estat capaç de conjugar els interessos comuns dels catalans. Ni de cap majoria. Tots han fet alguna cosa bé: Artur Mas ha aconseguit cohesionar el partit i mantenir-se al voltant del milió de votants només tres anys després de la retirada de Pujol quan tothom vaticinava que CiU es descompondria en mil bocins. I ha guanyat les eleccions. José Montilla ha aconseguit consumar el relleu de Pasqual Maragall només tres anys després que el socialisme arribés a la presidència de la Generalitat i ha convençut ERC de la conveniència d’un segon tripartit tot i haver perdut les eleccions. Josep-Lluís Carod-Rovira ha aconseguit fer aguantar ERC per sobre dels 20 diputats, escapolir-se dels ganivets que sobrevolaven el seu cap i fer un govern en què és protagonista. Josep Piqué ha aconseguit frenar la davallada que tothom preveia, consolidar la línia moderada i millorar la seva imatge de polític intel·ligent, preparat i amb idees. Joan Saura ha aconseguit augmentar els seus votants, tenir més protagonisme al govern i fer aparèixer IC-V com la garantia de les polítiques d’esquerres. I l’Albert Rivera ha aconseguit aplegar quasi 90.000 votants, tenir representació parlamentària i respondre a les entrevistes lluny de l’etiqueta de freak que se li havia penjat: avui hi ha més partidaris de Ciutadans que ahir.

QUI MÉS QUI MENYS HA LAMENTAT L’ABSTENCIÓ i ha explicat que, si els resultats no són millors, és perquè no ha sabut explicar prou bé les seves idees. Des del DVD de CiU fins a l’acció de govern del primer tripartit el que ha fet que CiU no passés dels 48 diputats i el PSC dels 37 sembla que és la incapacitat d’explicar bé què s’ha fet i què es vol fer. És l’excusa que tot govern posa quan el suport popular s’aprima. També el PSOE diu això, ara que les enquestes els fan tremolar les cames. Amb tot, hi ha una realitat incontestable: ningú no té un projecte que generi adhesions massives. Ningú. Ni entre els que van a votar ni entre els que no tenen cap motiu per anar a votar. La renovació ideològica que necessitem no arriba per enlloc.

L’ÚNIC QUE L’HA ANUNCIADA, EN CAROD-ROVIRA, sembla més enfocat a justificar el govern d’entesa que a buscar nous paradigmes. Qui és l’ideòleg que ha d’assenyalar quin és el millor camí? Més enllà de mesures concretes o exempcions fiscals determinades, cap on hem d’anar? Ningú no fa altra cosa que aprofundir en el paradigma actual, potser amb algun retoc, potser amb una millor gestió, però poca cosa més. No parlo d’independència o de “fer de veritat polítiques socials”, sinó dels debats que hi ha fora del país. Quan Saura diu que cal més pressió fiscal i més despesa pública, ¿té en compte les reformes de l’Estat de benestar que es plantegen a tot Europa? Quan ERC diu que les polítiques socials ens cohesionaran, ¿té present els resultats descohesionadors d’Holanda? Quan l’Artur Mas parla de nous valors, ¿té present el nihilisme occidental? Quan Montilla no diu res, ¿té present la manca de lideratges a tot el continent? En el millor dels casos, quan miren fora és per justificar l’injustificable. I sempre se cita els mapes ideològics forans parcialment, interessadament, falsament. No sé si no en saben més o si descompten que gairebé ningú a Catalunya no llegeix premsa estrangera. Ni liderem ni imitem. En qualsevol cas és mediocre. ¿És que a cap dels líders que governaran els preocupa no haver guanyat les eleccions? Més enllà de preferències, els hauria de preocupar, com preocupa a molts votants, la precarietat de la nostra política.

LA MANCA DE LIDERATGE I DE VOLUNTAT DE RENOVAR les idees és letal. Qui més està en disposició de canviar aquesta tendència són els partits de l’oposició: CiU, el PP i Ciutadans. Com que no toquen poder, poden qüestionar-lo fins als fonaments. El govern s’ha lligat de mans i peus amb retòriques antigues i gestions grises, com grumets competint per qui enllustra millor la coberta. El primer que trenqui amb això guanyarà distància en properes curses. Ni el problema de CiU és el DVD ni el problema dels socialistes és no saber explicar l’acció de govern. Ens falta un timoner que sàpiga explicar per què ja no podem anar a vela. I no es pensin, líders com Maragall o Mas o Carod han parlat moltes vegades de nous horitzons després de Pujol, algunes vegades fins i tot ho han fet extraordinàriament bé, però continuen prometent resultats per una Catalunya millor i no expliciten el trajecte concret que ens ha de dur fins al seu nou horitzó. No s’atreveixen a posar en dubte veritats electorals assentades i, quan ho fan, la resposta de la classe política és de pati d’escola. I no és estrany: a casa nostra està prohibit destacar, ser coratjós o ser millor. Quan hi haurà un debat real? Quan, un llibre d’un polític que no sigui un menyspreable autobombo?

Publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dimarts, 28 de novembre del 2006

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca