Comentari d’un fragment del pròleg dels Soliloquis de Sant Agustí d’Hipona.

27 de juliol de 2007 2

soliloquis-sant-agusti%cc%81.doc

Text :

“1. Durant un llarg temps vaig estar considerant en el meu interior molts i diferents assumptes, i provant amb obstinació durant dies de conèixer-me a mi mateix, què he de fer i què he d’evitar; d’improvist em digué una veu, no sé si meva o d’altri, de fora o de dins (doncs això mateix és el que principalment vull aclarir); em va dir, doncs, aquella veu:

Raó: Vegem, posa que has trobat ja alguna veritat. ¿A qui l’encomanaries per a continuar endavant?
Agustí: A la memòria.
R.: Però, és bastant ferma per a retenir bé els teus pensaments?
A.:Difícil em sembla, o millor, impossible.
R.: Per tant és necessari escriure. Ara bé, ¿què et passa, que per la teva salut et resisteixes a la feina d’escriure? Mira: aquestes coses no es poden dictar, car requereixen completa solitud.
A.: Dius veritat. I per això no sé què fer.
R.: Demana força i ajuda per aconseguir-ho, i posa aqueixa mateixa petició per escrit, per a què escrivint augmenti la teva embranzida. Després resumeix el que vagis descobrint en conclusions breus. No t’inquietis pel que et demani una massa de lectors; això bastarà per als teus escassos conciutadans.
A.: Així ho faré.

2. Déu, Creador de totes les coses, dona’m primer la gràcia de rogar-te bé, després fes-me digne de ser escoltat i, per últim, allibera’m. Oh Déu, per qui totes les coses que per si mateixes no existirien, tendeixen a l’ésser. Déu, que no permets que pereixi ni el que es destrueix a si mateix. Déu, que creares del no-res aquest món, el més bell que contemplen els ulls. Déu, que no ets autor de cap mal i fas que allò dolent no empitjori. Déu, que als pocs que en el vertiable ésser busquen refugi els mostres que el mal és només privació de l’ésser. Déu, pel qual fins al confí del món res no és dissonant, doncs les coses pitjors fan harmonia amb les millors. Déu, a qui estima tot el que és capaç d’estimar, sigui conscientment o inconscient. Déu, en qui són totes les coses, però sense enlletgir amb la seva lletjor ni danyar-te amb la seva malícia o extraviar-te amb el seu error. Déu, que només els nets has volgut que posseeixin la veritat. Déu, Pare de la Veritat, Pare de la Saviesa i de la vida veritable i suma, Pare de la benaurança, Pare d’allò bo i formós, Pare de la llum intel.ligible, Pare que ens despertes i ens il.lumines; Pare de la Penyora que ens ensenya a tornar a tu.”

Hem triat aquests dos primers fragments dels Soliloquis de Sant Agustí per dos grups de raons, un per cadascun dels fragments. El primer fragment expressa ja la concepció de l’ànima, de la interioritat i del mètode en Sant Agustí i expressa força meridianament els objectius del text que encapçala. S’hi pot veure el canvi de perspectiva que la filosofia agustiniana durà al pensament cristià i europeu d’inicis de l’edat mitjana. El segon fragment, que és un dels paràgrafs de la cèlebre pregària que obre els Soliloquis, és rellevant perquè no només explica la visió de Déu que té Sant Agustí des de la perspectiva de la devoció, sinó que, a més, s’hi inclou subtilment o no el lloc que la metafísica ocupa en el pensament i el món, segons els bisbe d’Hipona.

Comencem per la primera part de la primera frase que ens trobem en aquest Capítol primer: “ Durant un llarg temps vaig estar considerant en el meu interior molts i diferents assumptes, i provant amb obstinació durant dies de conèixer-me a mi mateix, què he de fer i què he d’evitar”. Una de les visions innovadores de St. Agustí és el descobriment, per una banda, de la interioritat, i per l’altra, en conseqüència, el desvetllament de la subjectivitat, o del subjecte, per ser més precissos, amb alguns matissos importants respecte a la modernitat, que ja es veuen apuntats en el fragment de la pregària posterior. Agustí ens diu que fa temps ja que considera en el seu interior molts i diferents assumptes. Aquesta proposició és important primer perquè delimita la interioritat com l’espai per a la consideració, i perquè l’oposa als “molts i diferents assumptes”. L’interioritat aquí apareix com un element unificador de la multiplicitat. La consideració endins, de la multiplicitat exterior. Val a dir, per començar, que aquesta primera frase ja és una aposta especulativa explícita que, si bé es pot entreveure en el títol del text –Soliloquis- no deixarà de ser fecunda en l’avançar de la reflexió: sobretot perquè aquesta unitat de l’interior es fragmentarà en veus al llarg dels soliloquis.

El que encara profundeix més aquesta primera intuïció és l’objecte que aquest subjecte interior està provant de conèixer. No en và, diu: i provant amb obstinació durant dies de conèixer-me a mi mateix, què he de fer i què he d’evitar. Hi ha doncs una correlació immediata, inicial, de la reflexió interior dels diversos assumptes, i el coneixement d’un mateix, que és, com no pot ser d’una altra manera per a la filosofia, la voluntat de trobar un camí per al bé: què he de fer i què he d’evitar. Hi ha una continuitat doncs entre reflexió, coneixement, coneixement d’un mateix i comportament. Potser aquest “què he de fer i què he d’evitar” es pot referir a “què he de fer per a conèixer bé”, però, en tot cas, i com veurem més endavant, aquest conèixer bé, que és coneixer la veritat, no és possible sense que impliqui una netedat de cor.

El text, continua: “d’improvist em digué una veu, no sé si meva o d’altri, de fora o de dins (doncs això mateix és el que principalment vull aclarir); em va dir, doncs, aquella veu:”

Davant la circumstància de la reflexió interior, s’esdevé un fet narratiu que donarà cos als Soliloquis. Una veu que parla a Agustí. En termes contemporanis podríem parlar de desdoblament de personalitat o d’esquizofrènia, o de deliris, però aquesta veu genera un dubte en Agustí: no sap si li és pròpia, si ve d’ell mateix, el que la literatura ha anomenat “la veu de la consciència”, o si és una veu que ve de fora. Aquesta disjuntiva no és casual ni innocent en Sant Agustí, de fet, avança una de les concepcion més importants de la interioritat que aportarà: la troballa de la veritat, i també de Déu, és una recerca en l’interior i en l’exterior a l’hora: Déu serà interior i serà exterior i per això, malgrat que en el diàleg al que assistirem com a lectors els subjectes de la discussió seran Agustí i la Raó, aquesta Raó, que serà una mena de personificació del logos, tindrà, en tant que participació de la veritat, un vincle cap a la veritat i Déu mitjancer.

En tot cas, en la frase entre parèntesi, es deixa ben clar que aquest serà l’objectiu dels Soliloquis, un parlar en solitud, que no serà exactament un solipsisme, com si ho va ser més endavant la visió moderna de la subjectivitat.

El primer intercanvi que trobem entre aquesta veu i Agustí és el següent:

Raó: Vegem, posa que has trobat ja alguna veritat. ¿A qui l’encomanaries per a continuar endavant?
Agustí: A la memòria.

Notem que l’estil directe del diàleg exclou la segona persona del plural. La raó i Agustí no parlen de “què hem de fer nosaltres”, sinó que la raó tracta Agustí com un tu, és a dir, com un altre: això reforça la idea del’ambigüitat entre la veu interior i la veu exterior. Aquesta fragmentació entre els plecs de l’interioritat sembla típicament moderna, però, malgrat que és extraordinàriament avançada per a l’època i que prefigura en gran mesura el pensament de Descartes, per posar un exemple, conté algunes salvetats: al capdavall el jo per als moderns serà la raó mateixa que, en tot cas, interacciona amb la resta de les facultats del subjecte. En el cas agustinià l’exercici és invers: és la raó, externa o interna, la que dialoga amb el jo.

La raó en aquest primer intercanvi planteja el millor dels casos: quan ja s’ha assolit alguna veritat. Cal assenyalar que es tracta “d’alguna veritat” i no de “la veritat” i que s’expressa la condició de fugissera d’aquesta troballa en la pregunta, el dubte, que planteja la raó un cop s’ha obtingut aquesta veritat: “¿A qui l’encomanaries per a continuar endavant?” S’endevina d’aquesta pregunta que haver trobat ja una veritat no implica posseïr-la enterament i per sempre. Darrere d’aquesta concepció i de les següents intervencions que farà la raó, hi ha el dubte sobre les capacitats humanes, sobre la confiança en les capacitats humanes. Un dubte que serà, de nou, el començament de la modernitat molts segles després.

Per altra banda, la noció d’ànima de St Agustí, com sabem, és tripartita. Seguint, per una banda, la petja de Plató i del cristianisme, síntesi que Agustí fa i que serà un dels fonaments del pensament occidental, juntament amb Aristòtil. L’ànima platònica dividida en ànima inel.lectiva, concupiscible i irascible, i les persones de la divinitat en el cristinianisme, Pare, Fill i Esperit Sant, conflueixen en la noció tripartita de Sant Agustí: les capacitats de l’ànima es divideixen en memòria, intel.ligència i voluntat. Tant la proposta Platònica, com la de la Santíssima Trinitat, i, per tant, també de d’Agustí, són a l’hora partides i unitàries, com dèiem al començament d’aquest comentari.

En aquest fragment, doncs, veiem, per una banda que Agustí i la Raó interaccionen i que, ambdós, parlen de la memòria, una de les facultats de l’ànima. Les següents intervencions abundaran en el dubte sobre aquestes capacitats i sobre la facultat d’entendre (intel.ligència) i de treballar per apresar-la (voluntat):

“R.: Però, és bastant ferma per a retenir bé els teus pensaments?
A.:Difícil em sembla, o millor, impossible.
R.: Per tant és necessari escriure. Ara bé, ¿què et passa, que per la teva salut et resisteixes a la feina d’escriure? Mira: aquestes coses no es poden dictar, car requereixen completa solitud.
A.: Dius veritat. I per això no sé què fer.”

La raó expressa ja el dubte radical, que Agustí confirma. Aquí ja es completa el cicle del dubte, que és també un dubte metòdic, i necessari, com es veurà en la resta dels Soliloquis, ja que l’obra d’Agustí, i aquest diàleg, no és pas la transcripció d’un diàleg casual, sinó fruït de l’estructuració d’un pensament, sobretot tenint en compte que estem parlant d’un text posterior a Les confessions. La memòria, doncs, no és prou ferma per a retenir l’”alguna veritat” que ja hagi pogut trobar Agustí. De la mateixa manera, segles després, Descartes també exclourà la capacitat del cervell humà per a retenir un veritat que sigui fiable: ni tan sols per a descobrir-la.

La solució que Descartes va planejar duia el títol de “Discurs del mètode” (científic, s’entén, atès que era un pròleg d’una obra científica), i la breu resposta que la raó dóna a Agustí serà també una explicitació del mètode (que inspirarà tota l’obra) i que té set característiques: en aquesta primera resposta, tres: posar sobre paper, és a dir, objectivar o pendre notes de l’experiment, en segon lloc, la voluntat per a treballar així, per sortir de la interioritat “poc fiable”, i en tercer lloc, la solitud:

R.: Per tant és necessari escriure. Ara bé, ¿què et passa, que per la teva salut et resisteixes a la feina d’escriure? Mira: aquestes coses no es poden dictar, car requereixen completa solitud.

Potser avui aquestes tres indicacions ens semblen òbvies o ingènues, però val a dir que si a un estudiant de filosofia, o a un aspirant a filòsof, se li haguéssin d’explicitar les tres primeres coses que cal fer per inciciar el camí cap a l’ordenament dels propis pensaments, aquests tres consells serien d’allò més útils: escriure, no deixar-se vèncer per cap debilitat del cos i acostumar-se a la solitud.

A la següent resposta, la raó explica les altres quatre característiques d’aquest mètode agustinià que, de fet, no queden tan lluny de les indiciacions de Descartes:

“A.: Dius veritat. I per això no sé què fer.
R.: Demana força i ajuda per aconseguir-ho, i posa aqueixa mateixa petició per escrit, per a què escrivint augmenti la teva embranzida. Després resumeix el que vagis descobrint en conclusions breus. No t’inquietis pel que et demani una massa de lectors; això bastarà per als teus escassos conciutadans.
A.: Així ho faré.”

El mètode que aquesta veu proposa a Agustí inclou, per una banda, la petició d’ajuda i de fortalesa. No cal dir que això pressuposa l’existència d’Algú que pugui donar-les, és a dir, que sigui bo, d’entrada. Això serà una obvietat en la pregària, però es pot dir que també a Descartes el van acusar de “ventilar-se” el dubte sobre el geni maligne, pressuposant d’entrada la bondat del qui és el fonament final del seu coneixement. La segona recomanació de la raó és posar la petició per escrit per a què escrivint augmenti la teva embranzida. És a dir, hi ha un aprenentatge en el fet d’anar fent, un increscendo pel sol fet de començar a escriure. Aquesta convicció és molt voluntarista, però també implica una noció de l’experiència que inclou la generació d’hàbit i, per tant, de transformació de l’interioritat a mesura que es van fent coses. Aquesta és una visió dinàmica tant de l’ésser com de la voluntat de l’home. Tu ves fent, sembla que li digui, i trobaràs forces. La recomanació que la segueix, Després resumeix el que vagis descobrint en conclusions breus és potser la més cartesiana de totes, a més del dubte. L’afany de simplicitat i de resumir els descobriments, per tal d’anar-los contrastant serà una constant del pensament científic, encara que en aquest cas estiguem parlant de pensament metafísic. No oblidem, però, que una de les principals diferències entre la modernitat i el món clàssic (entre els quals podem situar si fa no fa a St. Agustí, malgrat que es trobi més a prop dels clàssics en el temps i en la formació), és la fragmentació radical de les branques del coneixement i de les facultats de la psique que prposà la moderniat, en front de la indissoluble unitat de pensament i coneixement dels grecs.
Però bé, de tota manera, aquesta recomanació és molt útil, i és potser, la més utilitarista de totes les que en aquest fragment es fan.

L’última, és d’una altra naturalesa: No t’inquietis pel que et demani una massa de lectors; això bastarà per als teus escassos conciutadans.

I té també dues vessants. La primera, concernent a la necessitat d’independència. El fet de no inquietar-se per les demandes de “la massa de lectors”, implica el perill de veure’s influït per aquests lectors, que condicionarien la investigació i l’allunyarien de la veritat. D’aquí la constant apel.lació a la solitud. Aquesta recomanació implica també un cert dubte en la comunicació entre lectors i escriptors, i consagra la reflexió individual i el poder interior de la pròpia mirada, davant del model dialogat de tradicions anteriors. La definició del subjecte sembla també ancorar-se en aquesta radical solitud. Però, a l’hora, en segon lloc, aquesta referència a “la massa de lectors” és també una velada referència a la vanitat, a la necessitat d’agradar a qui t’ha de llegir. Des d’aquesta perspectiva, potser aquests “escassos conciutadans” es refereixi als pocs, escollits, que poden ser considerats com a igual, perquè entendran les veritats que es vagin descobrint. Que aquests els basti, ha de ser bastant per a l’autor. La vanitat, l’aplaudiment, l’acontentament de la massa, allunyen doncs de la recerca de la veritat.

Després d’aquestes set recomanacions, Sta Agustí comença la petició de forces i d’ajuda que li ha recomanat la raó. Ho farà en la cèlebre pregària que inclourà, ja d’entrada, una concepció de la divinitat, de l’ésser i de la veritat que és més que significativa: és fonamental. En comentarem aquí, el primer fragment: només constatar d’entrada que sí que posar-ho per escrit, sembla donar tremp a l’autor, a mida que l’increscendo es realitza.

2. La petició.

2. Déu, Creador de totes les coses, dona’m primer la gràcia de rogar-te bé, després fes-me digne de ser escoltat i, per últim, allibera’m. Oh Déu, per qui totes les coses que per si mateixes no existirien, tendeixen a l’ésser. Déu, que no permets que pereixi ni el que es destrueix a si mateix. Déu, que creares del no-res aquest món, el més bell que contemplen els ulls. Déu, que no ets autor de cap mal i fas que allò dolent no empitjori. Déu, que als pocs que en el vertiable Ésser busquen refugi els mostres que el mal és només privació de l’ésser. Déu, pel qual fins al confí del món res no és dissonant, doncs les coses pitjors fan harmonia amb les millors. Déu, a qui estima tot el que és capaç d’estimar, sigui conscientment o inconscient. Déu, en qui són totes les coses, però sense enlletgir amb la seva lletjor ni danyar-te amb la seva malícia o extraviar-te amb el seu error. Déu, que només els nets has volgut que posseeixin la veritat. Déu, Pare de la Veritat, Pare de la Saviesa i de la vida veritable i suma, Pare de la benaurança, Pare d’allò bo i formós, Pare de la llum intel.ligible, Pare que ens despertes i ens il.lumines; Pare de la Penyora que ens ensenya a tornar a tu.”

En aquesta part de l’anàlisi, provarem de trobar breument quina petja metafísica i quina noció de Déu hi ha darrera de la pregària i la devoció de Sant Agustí.

1. Déu, Creador de totes les coses, dona’m primer la gràcia de rogar-te bé, després fes-me digne de ser escoltat i, per últim, allibera’m

Aquest Déu creador de totes les coses planteja d’entrada el problema clàssic del mal i del dolor. Si Déu ho ha creat tot, també ha creat la malaltia, el dolor i el mal? Aquesta qüetsió la tracta St Agustí més endavant. Les tres primeres coses que demana St. Agustí tenen a veure amb la humilitat que cal per a dirigir-se a Déu. És rellevant, però l’ús de les tres paraules concretes que fa servir i que són tres de les principals característiques de l’antropologia cristiana i d’occident. En primer lloc, la gràcia. Que serà motiu de discussió després amb la reforma protestant. En segon lloc, la dignitat. Que és la base de les ètiques i les bioètiques cristianes i humanistes que desenvolupa encara el pensament occidental. I en tercer lloc, la llibertat. La idea que Déu allibera és central en gran part de les religions, però sense cap mena de dubte, és l’eix fonamental del cristianisme i el motor principal de la capacitat d’aggiornamento i de participació en el misteri de molts cristians, i de gran part de les reformes i fragmentacions religioses de l’inici de l’època moderna. Més tard, les filosofies ètiques que busquin fonamentació metafísica, com Kant, diran, mutatis mutandis, que el bé és fruit de la llibertat i que, a l’hora, allibera.

2. Oh Déu, per qui totes les coses que per si mateixes no existirien, tendeixen a l’ésser

En aquesta imprecació, Sant agustí nega que la substància sigui subsistent fora de Déu. Aquesta contingència del tot és característica de les metafísques teístes i prou significativa en el pensament cristià. Així com la tendència a l’ésser. La generació és fruit de Déu, què en diem de la corrupció? De qui és efecte la tendència al no-ésser?

3. Déu, que no permets que pereixi ni el que es destrueix a si mateix

Vet aquí una resposta: les coses es destrueixen a sí mateixes. Malgrat això res no s’acaba de corrompre ja que Déu és raó i principi d’eternitat. Déu és la sustància total, absoluta, que permet que els coses existeixin malgrat elles mateixes.

4. Déu, que creares del no-res aquest món, el més bell que contemplen els ulls.

Principi de creació: hi ha per tant un orígen. La cosmologia que implica aquesta frase és contrària a l’eternitat de les concepcions sense orígen o de les concepcions circulars del temps del món. Déu és el principi, i presumiblement també el final, de la història i de la creació. També implica que Déu existia en el no-res, una noció de difícil significat. El principi de bellesa en la creació torna a plentejar la qüesió del mal, aquest cop des de la perspectiva de la lletjor. I una paradoxa irresoluble: el món és el més bell que contemplen els ulls, per què no han vist res més? És més bell que què? Que el no-res?

5. Déu, que no ets autor de cap mal i fas que allò dolent no empitjori.
Segons aquesta afirmació, el mal no és producte de Déu, més aviat de la seva absència. Malgrat tot, davant del mal, cal creure que podria ser pitjor: la que Déu, en realitat, no s’inhibeix davant del mal. Vol dir això que Déu no és omnipotent? Que només evita que empitjori, però no pot evitar que existeixi? O és una qüestió de voluntat divina: Déu, a favor de la llibertat, permet el mal, però evita que empitjori encara més. Des d’aquesta perspectiva, la visió del mal és insondable, ja que el mal actual només seria una versió atenuada pel mateix Déu.

6. Déu, que als pocs que en el vertiable Ésser busquen refugi els mostres que el mal és només privació de l’ésser

Interessant afirmació (molt heideggeriana) que conté tres concepcions de la relació home-Déu. a) “els pocs” fa pensar en “els escollits” o bé en la tradicional sordesa de l’home quan Déu li parla. De fet, fa pensar també en la vida autèntica i la vida inautèntica de Heidegger, ja que b) el veritable ésser implica que la resta dels éssers són només éssers participats, per analogia o per dependència amb el veritable. Déu és aquí entès com l’únic ésser que de debó existeix. I c) el mal és la privació de l’ésser. És a dir, donat que el veritable ésser és Déu, és l’absència de Déu. El mal és el no-Déu. També és significativa la idea de “buscar refugi” que fa pensar en el Déu protector, i en com d’inòspid és el món fora del seu recer.

7. Déu, pel qual fins al confí del món res no és dissonant, doncs les coses pitjors fan harmonia amb les millors.

El Déu harmonia també és comú en moltes tradicions. Però en aquesta frase es rebla el clau de les anteriors que havien aprofundit en el problema del mal. De fet, ben bé des de la primera. És per Déu que el bé i el mal s’harmonitzen en el món. Potser trobem aquí una certa reminiscència maniquea del passat de St. Agustí: de la concepció del món com un lloc d’equilibri i batalla entre el bé i el mal. Déu supera aquest conflicte, aquesta dissonància i provoca harmonia allí on nosaltres només trobem incomprensió i dolor. Aquesta és una visió que demana de confiança en el saber fer de Déu, fins i tot quan només contemplem el mal: hi ha una raó, un sentit; encara que no el comprenguem, que depèn de Déu.

8. Déu, a qui estima tot el que és capaç d’estimar, sigui conscientment o inconscient

Aquí Sant Agustí planteja el tema de l’amor inconscient, involuntari. És un tema molt tractat al sí de les religions, que entronca amb la idea de salvació única. És pot estimar a Déu, i per tant salvar-se i duur una vida autèntic, a recer del veritable ésser, sense ser-ne conscient? I encara més: quin és la manera d’estimar Déu inconscientment? Aquesta frase ens parla de la inevitabilitat d’estimar Déu, encara que no sabem què és Déu exactament. Donades les característiques de Déu, es tracta d’una tendència universal al bé, a la bellesa i a la veritat. Així com Aristòtil comença la seva metafísica afirmant que tot home tendeix al saber. El que no ho faci, és que és incapaç d’estimar, de tendir a Déu, de ser atret per la seva gràcia. És una mena de fenomenologia de l’ésser incapaç. Incapaç d’obrar, incapaç d’estimar i de saber.

9. Déu, en qui són totes les coses, però sense enlletgir amb la seva lletjor ni danyar-te amb la seva malícia o extraviar-te amb el seu error.
Aquest Déu subsistent que havíem vist, és també un Déu continent. No és una visió pantesista del món, però sí una visió omnicomprehensiva. Tot és en Déu. Ara bé, aquesta Déu resta incorruptible als defectes de les coses. Ni és defectuós, ni és lleig, ni és maliciós, malgrat que tot, tot el que Ell harmonitza, està inclòs en la seva naturalesa.

10. Déu, que només els nets has volgut que posseeixin la veritat.

Entra més explícitament aquí amb el tema dels escollits i de la vida autèntica. El fet rellevant, però, és que el coneixement implica una ètica. Com hem dit abans, la modernitat fragmentarà els sabers i l’esperit. Avui dia, en plena postmodernitat, es pot conèixer la veritat de la ciència, ben allunyadament de la bondat o de la ètica. Així com des de Maquiavel, ètica i política es diferencien. Per St. Agustí, atenent a aquesta frase, per a la possessió de la veritat (que és un tot) cal ser “un net” (que també és un tot). Cal notar també l’ús de la metàfora de la netedat, tan habitual en les manifestacions metafòriques del pecat, com a taca.

11. Déu, Pare de la Veritat, Pare de la Saviesa i de la vida veritable i suma, Pare de la benaurança, Pare d’allò bo i formós, Pare de la llum intel.ligible, Pare que ens despertes i ens il.lumines; Pare de la Penyora que ens ensenya a tornar a tu.

En aquesta darrera frase es troba el llistat que és resum del dit fins ara, i avançament del que es dirà a partir d’ara en les altres parts de la pregària, qu eno comentem aquí. Veritat, saviesa, vida veritable, felicitat, bé, bellesa, intel.ligibilitat, raó de desvetllament i, sobretot, pare del Crist, Penyora, que marca el camí a seguir cap a ell.

El resum de Déu que inclou aquesta pregària és molt complet, si pensem en el desenvolupament posterior de la teologia cristiana. Combina el logos (llum intel.ligible) amb la bondat; la bellesa amb la voluntat de desvetllar-nos (la gràcia); i culmina amb l’assenyalement del Crist com el camí, i, gairebé com un corl.lari, la veritat i la vida.

Aquests dos fragments comentats, expliquen en gran mesura, d’una manera molt sintètica dos dels pols del pensament de Sant Agustí, el descobriment i els plecs de la interioritat, i la troballa de Déu: que és a l’inici, com un moviment ascendent de petició, i que a la fi, implicarà un retorn a sí. I viceversa.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Hola i felicitats per la pàgina.

    M’ha semblat molt interessant el teu comentari al text de St. Agustí. Jo desconec els seus soliloquis, però m’ha agradat veure-hi tantes similituds am Llull. M’ha ajudat a veure en aquest darrer una forta influència neoplatònica. I sobretot m’ha agradat l’accent en el “fer”, no només com a forma d’expressió d’alguna cosa ja tancada, sinó com a motor impulsor.

    Em reitero en la felicitació, ja sé que aquests temes no desperten furor en les masses, però per gent com jo (sense estudis seriosos en aquest camp) són tremendament útils.

    salut

  • La pàgina m’ha anat de perles per completar un qüestinari costós sobre St. Agustí. Gràcies!

  • Cerca