Els aliments que vaig haver de llençar després de l’apagada costen bastant més que la mitjana espanyola, també el lloguer d’un pis com el meu es troba força per sobre de la mitjana de lloguers d’Espanya. I l’entrepà de pernil dolç que vaig comprar de camí a casa, preveient el desastre que em trobaria a la nevera. Les 14 bombetes que he hagut de comprar per restablir les que s’han fos ho estan, per sobre, igual que la factura que em cobrarà el lampista per arreglar aquest nou i inquietant soroll que fa el motor del congelador. El preu del pernil que vaig fer servir per bullir el malaguanyat brou que tenia congelat en raccions dobles, per sobre. I en fi, tot i que potser els sous dels afectats per l’apagada també superen la mitjana espanyola, el que segur que està per sobre és la diferència entre el paguen d’impostos i el que reben en inversions elèctriques, aeroportuàries, ferroviàries o el que faci falta. L’aportació en general que fa Catalunya està per sobre la mitjana espanyola. El que està per sota és el poder adquisitiu dels pensionistes, no diguem ja de les vídues, el funcionament de les rodalies, la llibertat de circular per les autopistes sense pagar, el coneixement de la llengua pròpia per part dels adolescents, el dret a decidir com s’han d’invertir els diners i sobretot, sobretot, el nivell dels nostres governants a l’hora d’assumir responsabilitats. Ho va dir ahir l’exalcalde de Barcelona i l’actual Ministre de l’energia: les inversions a Catalunya pel que fa a l’electricitat ronden la mitjana estatal. Tan endavant com anàvem era insuportable, calia acostar-nos a la mitjana, fins a la uniformització total. Per baix, és clar.
Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Dimecres, 1 d’agost del 2007