Quan arribo a la presó de Quatre Camins, ja fa una hora que a la ràdio diuen que José Rodríguez Salvador ha estat excarcerat; però no en diuen l’hora, ni sembla que ningú l’hagi vist. Hi ha dues càmeres de televisió, quatre fotògrafs i dues reporteres d’informatius de televisió. De la porta metàl·lica en surten una cinquantena de familiars de presos, després de les visites. La fan petar força animadament sota un sol de tardor que escalfa però no crema.
Un home d’uns cinquanta anys, amb tots dos braços tatuats, polo blau esquitxat de pintura blanca i pantalons curts, riu quan ens passa pel costat, i ens diu a un fotògraf d’El País i a mi: “Aguanteu, aguanteu, no us creieu res, jo acabo de veure’l, és allà dins”. Les dones que l’acompanyen fan que sí amb el cap. L’aturem, l’interroguem. “L’he vist fa sis minuts. Allà, amb Don Manolo, a la zona d’ingressos. Jo he vingut a veure els meus fills, però a ell el conec de l’altra vegada que el van agafar. Fa vint anys que el conec. El fotògraf se’n va a buscar la resta de periodistes i els dos operadors de càmera vénen de seguida, amb les seves reporteres. No vol fer declaracions i hi torna: “Fa deu minuts que l’he vist…”.
Quan li demanen si pot fer un retrat del personatge diu: “És un fenomen. Ha fet de tot: ha estudiat no sé quantes coses, ha fet cursets i s’ha portat bé, ha respectat les normes per poder sortir abans. I ho ha aconseguit, és un fenomen, molt llest. El problema és que a fora és un cabronàs que viola les dones. Però és molt bona persona”. Una periodista l’interromp i li diu: “Un sant, no?”. I ell que no, que no, que és un fill de puta, que menja apartat i que tothom l’escup, i que té una cel·la per a ell sol. Però que compleix les normes de la presó.
Els periodistes truquen a les seves redaccions. La guàrdia, diuen, es pot allargar més del que es pensaven. Hi ha un munt de mosques que no paren d’emprenyar i el sol pica més. Ens traslladem a l’ombra que fan una mena de matolls artificials lligats a la reixa del pàrquing i les mosques ens segueixen. Al cap d’una mitja hora, surt un home amb camisa blanca i pantalons foscos i ens diu que és el gerent del centre penitenciari, que ha vingut per una incidència i que li sap greu veure’ns allà, que marxem, que no el veurem, que ja fa estona que ha sortit. I s’espolsa una mosca de la cara. Els periodistes li fan notar que no hi ha confirmació oficial i li pregunten si el podem filmar: ell diu que no, que ens ho diu per fer-nos un favor.
Més visites, unes gitanes ens criden: “Vénen a veure el torracollons aquell del violador. ¡Serà possible!” Arriba una reportera del programa de l’Ana Rosa Quintana amb un càmera d’una productora que treballa normalment per a TV3. Certa expectació: els de TV3 deuen saber que surt ara. El fotògraf i jo anem cap a l’aparcament. Pel camí una dona que ronda la seixantena, amb cara de tros de pa, ens diu que és voluntària de la presó i que el pres va ser traslladat fa dos dies per excarcerar-lo des d’un altre lloc, i ens somriu com si fos la nostra mare. La de l’Ana Rosa, que acaba d’arribar de Madrid, li diu a càmera: “Ara hauré d’inventar-me alguna cosa”. I venta l’aire amb la mà, per allunyar les mosques.
Res. Ens fem unes quantes fotos entre nosaltres: la presència de mitjans és l’única notícia contrastable. I marxem.
Publicat al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 23 de setembre del 2007