He llegit la darrera novel·la d’en Melcior Comes. “La batalla de Walter Stam” és una molt bona novel·la. Li ho vaig dir l’altre dia, i ell em va respondre: “bé, crec que és una mica esquemàtica en alguns punts, amb un llenguatge una mica sec, i sobretot, m’hagués agradat aprofundir més en l’ambigüitat moral”. Estic d’acord amb la seva diagnosi, però he de dir que les dues coses que ja fa dues setmanes que reverberen al meu cap són, precisament, la llengua que en Melcior Comes utilitza a la novel·la, i l’ambigüitat moral a la que em vaig veure abocat llegint-la. Com en la majoria d’obres d’art sembla que els pitjors defectes de la novel·la són, a l’hora, les seves virtuts.
L’ambigüitat moral prové de la història: un jove alemany que -entre moltes d’altres vicissituds que ara no explicitaré: llegeixin la novel·la- acaba lluitant amb l’exèrcit del Reich al front rus, i participa del setge de Stalingrad/Volgograd. La seva història vacuna el lector contra un primer rebot anti-nazi, i el lent, detallat i fatigós avançar del protagonista acaba engendrant una empatia tan subtil que, sense adonar-te’n, acabes desitjant que d’una vegada per totes els nazis guanyin la guerra. Aquesta circumstància al començament em va fer gràcia i em concentrava interiorment a no oblidar la dificultat que suposa per a un escriptor construir un món autònom, capaç de generar les seves pròpies fílies i fòbies, i traslladar-les als lectors nocturns, tal com jo. Però amb els dies he superat l’etapa de l’admiració i he introduït en el meu pensament un gruix, una textura, un fil més en la complicada conjunció de referències que custodio sobre l’Alemanya nazi. “M’hagués agradat aprofundir més en l’ambigüitat moral” va dir en Melcior, i encara va afegir: “aquesta és la missió de la literatura, no?”. Darrerament, a més, he pogut llegir un parell de llibres memorialistics d’un parell de professors de filosofia alemanys dels anys 30 i m’he endinsat en el món del poeta Stefan George (precursor, segons uns, del pensament nazi; eina útil per a Goebbels, segons uns altres), que encara m’ha sumit més en aquesta embriaguesa moral que provoca encarar-se amb el mal radical més proper que tenim en la memòria.
No dic que sostingui una ambigüitat sobre el nazisme, òbviament. Però sí que atès que el camí que cal recórrer des d’una idea -la que sigui- fins a la mort o l’assassinat, no és pas automàtica, endinsar-se en la vida, el pensament o la ignorància dels qui foren espectadors i part en la cosa fa giravoltar com cap altra cosa la fermesa pueril de les primeres conviccions morals. L’educació que rebem sobre el nazisme -i també sobre el franquisme- és tan maniquea, tan alertada, guarda tanta precaució, que en prou feines arribem a comprendre res: al final -com en el cas aquest de l’austríac segrestador i violador- només ens surt la paraula “monstre” per a definir els seus protagonistes. I, com tothom sap, Pixar inclòs, un monstre no és un home. Només deshumanitzant l’horror ens sentim protegits. I és així que generacions i generacions d’europeus ostenten una moral infantil, que tan aviat diu “no” al feixisme, com anomena “feixista” tot allò a què vol dir “no”. Els fòrums d’internet són un exemple clar, però les aules universitàries i no diguem les assemblees d’estudiants i d’altres moviments contestataris són el paradigma de l’absència total de coneixement, i, per tant, de profunditat moral. Ja no dic ètica, que és cosa de filòsofs, dic moral, que és cosa d’homes. Vestim aquesta carència i no és una carència menor: anem nuus. La nostra democràcia és feble precisament perquè som incapaços de fer cap taxonomia del mal: no dic jerarquies del dolor ni bajanades semblants dels covards de la memòria històrica. Dic comprendre la humanitat que hi ha en l’horror i el mal. Dic saber alguna cosa de l’odi, i alguna cosa de les bones intencions. Dic parlar de la ceguesa i de les clarividències interessades. Dic saber de què parlem quan diem “carisma” i entendre que la ferida (si m’ho permeten) espiritual que obrí Europa encara no ha estat tancada ni molt menys. Si no fem callar aquells qui sempre duen el mot “nazi” a la boca i els preguntem per la seva humanitat, en poc temps serem davant de les condicions dels nous horrors. Ja hi som, de fet, cada dia.
La novel·la d’en Melcior Comes és una bona novel·la per això. Perquè sense moralitzar, atia les esquerdes de la moral. I demostra, a més, que la nova literatura catalana, al menys la que fa ell, és, simplement, literatura. Heus aquí el futur.