LA DERROTA DEL QUE ÉS HUMÀ (article gentilment cedit per Juan Manuel Cincunegui per a aquest bloc)

26 de maig de 2008 0

A aquestes alçades, no sembla que hi hagi cap possibilitat de trobar solucions pacífiques als conflictes en els que estem sumits. Les solucions seran preses per la força, hi haurà sotmetiment del dèbil. Les rebel·lions i les reivindicacions silenciades amb l’asssassinat o la destrucció psicològica i social dels involucrats. S’afinaran les tècniques d’anul·lació dels focs dissidents, mitjançant el maltractament de l’imaginari que els respecta. Tota amenaça es tractarà com l’indesitjable, fins a la nul·litat per indiferència i fàstic concertat. Darrere del vel espantós d’un poder mediàtic que ha assaltat les consciències i que passeja pels corredors de la memòria col·lectiva com si fos casa seva, no hi ha res, només això, el poder mediàtic assaltat per la pròpia energia, tensió cap endavant, voluntat de poder d’allò que és, en la nova fase planetària, la fase de la tècnica absoluta, caracteritzada per llur bel·ligerància i llur ànsia de domini total.

Davant d’aquesta situació, i com una part del mateix procés de deteriorament d’allò humà, és plausible preguntar-se a on ha anat a parar la seva essència, afirmada culposa des del mateix inici, per aqueix mateix poder que, estrenyent el seu afany d’univocitat i dissolució final en una immensa maquinària sense fronteres, sense “altre”, ha convertit la llibertat en una absència. La llibertat com absència. L’absència com angoixa opressiva de la consciència confosa que es prgunta com, quan, per què i qui és darrere l’escena carnissera en la qual viu. La resposta, finalment, és l’autodestrucció o el refugi en el desconsol tou.

No es tracta, per descomptat, d’exercitat la tasca de la vociferació per a despertar amb profecies apocalíptiques les masses adormides. Lluny d’això, hi ha el reconeixement explícit de que la tecnologia ha pervertit la relació dialèctica, sumint-nos en una letargia sense fi, en la que les respostes possibles s’han convertit en ventri-locucions de l’enemic, capaç de reaccionar sense tardança als desafiaments que les últimes engrunes de la humanitat expressen talment flatulències, residus d’un organisme finament ensinistrat per a l’esforç de pervivència. Tot això mitjançant un constructe informàtico-mediàtic que accelera el processos maquinals de preservació i creixement, donant a l’humà un espai asfixiant per a la seva auto-defensa.

El vel corregut, permet la invisibilitat del poder, que alimenta, en l’imaginari col·lectiu, la personificació del poderós, quan, realment, és la pròpia màquina la que governa, la pròpia màquina la que s’extés i es contrau a partir de les seves pròpies exigències d’inhalació o exhalació cíclica, per tal de nutrir el seu propi organisme.

La tesi de l’estat global ha de ser llegida ara en clau analògica amb l’hilemorfisme antic: no hi ha objecte ni subjecte per se. “L’ull és solar”. La pretensió de la coincidència total entre allò que ha estat fet per l’home amb l’ésser en sí, ens duu, sense capacitat de retorn, a una experiència humana de no-sentit, convertits ara en alument de l’organisme planetari, on el residu, la flatulència, es recicle sense permetre que res pervisqui fora del cercle, de l’esfera parmenidea perfecta, on tot és il·lusió, excepte el seu ésser immutable, la seva perduració, la seva presència infinita.

L’acceleració carnavalesca fa del somni quotidià una plàcid superfície emmirallada en la que podem participar en tant que consciències productores d’energia, dels estímuls necessaris per a continuar amb la nostra tasca, sense defallir; malgrat la brutalitat que regna i el sense-sentit evident de tot el que se’ns mostra.

Es confonen aquell que creuen que el debat i la confrontació que ocorre és entre humanitats diverses. Els humans han perdut fa temps la batalla. El que començà essent el triomf de l’estadísitica i la tecnificació, el mètode inductiu i la afirmació de la capacitat de progrés infinit de la creativitat humana per a la resolució de llurs límits i la pretensió de l’eternitat en el si de la corporalitat corrupta cridada a una purificació, a una transparència, a una simplicitat genètico-robòtica, és ara pura creativitat desarrelada de tota agència, pura injecció-projecció: auto-poiesys planetària.
El triomf de la llei sobre la naturalesa, el triomf de la raó sobre l’instint, no ha donat com a aresultat sinó una naturalització de la llei i un instint de raó ingovernable per autogovernat.

La superació del dualisme, ha dut amb ell el sotmetiment de tota resistència i, amb ell, la fi d’allò humà en un procés d’agonia indeterminada. L’humà com un esclau-amo, l’humà en un fons mort que l’incapacita fins i tot per a visionar la seva pròpia realitat i, per tant, li tapa la boca sense necessitat de silenciar-lo, sinó oferint-li l’oportunitat de multiplicar la seva insensatesa fins al no-res de si.

LA DERROTA DE LO HUMANO (versió original en castellà)

Juan Manuel Cincunegui

A esta altura, no parece que haya posibilidad alguna de encontrar soluciones pacíficas a los conflictos en los que nos encontramos sumidos. Las soluciones serán tomadas por la fuerza, habrá sometimiento del débil. Las rebeliones y reivindicaciones acalladas con el asesinato o la destrucción psicológica y social de los involucrados. Se afinarán las técnicas de anulación de los focos disidentes por medio del maltrato de lo imaginario que les respecta. Toda amenaza será tratada como indeseable, hasta su nulidad por indiferencia y asco concertado. Detrás del velo espantoso de un poder mediático que ha asaltado las conciencias y se pasea por los corredores de la memoria colectiva como por su casa, no hay nada, sólo eso el poder mediático asaltado por la propia energía, tensión hacia delante, voluntad de poder de lo que es, en su nueva fase planetaria, la fase de la técnica absoluta, caracterizada por su beligerancia y ansia de dominio total.
Ante esta situación, y como parte del mismo proceso de deterioro de lo humano cabe preguntarse adónde ha ido a parar su esencia, afirmada culposa desde el mismo comienzo, por ese mismo poder que estrechando su afán de univocidad y disolución final en una inmensa maquinaria sin fronteras, sin otro, ahora que la libertad se ha convertido en una ausencia. La libertad como ausencia. La ausencia como angustia opresiva de la conciencia confundida que se pregunta cómo, cuándo, por qué y quién está detrás de la escena carnicera en la que vive. La respuesta, al final, es la autodestrucción o el refugio en el desconsuelo blando.
No se trata, por supuesto, de ejercitar labores de vocinglería para despertar con profecías apocalípticas a las masas dormidas. Lejos de esto, hay el reconocimiento explícito, de que la tecnología ha pervertido la relación dialéctica, sumiéndonos en un letargo sin fin, en el que las respuestas posibles se han convertido en ventri-locuciones del enemigo, capaz de reaccionar sin tardanza a los desafíos que los últimos resquicios de humanidad expresan como flatulencias, como residuos de un organismo finamente adiestrado para el esfuerzo de la pervivencia. Todo esto por medio de un constructo informático-mediático que acelera los procesos maquinales de preservación y crecimiento, dándole al humano un espacio asfixiante para su auto-defensa.
El velo echado, permite la invisibilidad del poder, que alimenta en el imaginario colectivo, la personificación del poderoso, cuando en realidad es la propia máquina la que gobierna, la propia máquina la que se extiende y contrae en vistas a sus propias exigencias de inhalación o exhalación cíclica a fin de nutrir su organismo.
La tesis del estado global debe ser leída ahora en clave analógica con el hilomorfismo antiguo: no hay objeto ni sujeto per ser. “El ojo es solar”. La pretensión de coincidencia total de lo hecho por el hombre con el ser en sí, nos lleva sin capacidad de retorno a una experiencia humana de sinsentido, convertidos ahora en alimento del organismo planetario, donde lo residual, la flatulencia, se recicla sin permitir que nada perviva fuera del círculo, de la esfera parmenídea perfecta, donde todo es ilusión, excepto su ser inmutable, su perduración, su presencia infinita.
La aceleración carnavalesca, hace del ensueño cotidiano una plácida superficie espejada donde podemos participar como conciencias productoras de energía, de los estímulos necesarios para continuar con nuestra tarea, sin que desfallezcamos pese a la brutalidad reinante y el sinsentido evidente de todo lo que se nos muestra.
Se confunden quienes creen que el debate y la confrontación que ocurre es entre humanidades diversas. Los humanos han perdido hace tiempo la batalla. Lo que comenzó siendo el triunfo de la estadística y la tecnificación, el método inductivo y la afirmación de la capacidad de progreso infinito de la creatividad humana para la resolución de sus límites y la pretensión de eternidad en el seno de una corporalidad corrupta llamada a una purificación, a una transparencia, a una simplicidad genético-robótica, es ahora pura creatividad desarraigada de toda agencia, pura inyección-proyección: auto-poiesis planetaria.
El triunfo de la ley sobre la naturaleza, el triunfo de la razón sobre el instinto, no ha dado como resultado sino una naturalización de la ley y un instinto de razón ingobernable por autogobernado.
La superación del dualismo, ha traído consigo el sometimiento de toda resistencia y con ello, el fin de lo humano en un proceso de agonía indeterminada. El humano como esclavo-amo, el humano en un fondo muerto que le incapacita incluso a visionar su propia realidad, y por tanto, le amordaza sin necesidad de acallarle, sino ofreciéndole la oportunidad de multiplicar su insensatez hasta la nada de sí.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca