La lliçó del Quebec (article de Michel Wieviorka)

27 de maig de 2008 1

Sempre és saludable, a fi de reflexionar sobre els debats que inquieten una societat, estar atent a d’altres llocs i experiències per a treure’n partit. Vista des de Catalunya, la del Quebec mereix especialment una anàlisi: ambdues entitats polítiques defensen la seva llengua i identitat cultural en el si d’un Estat poderós, Espanya en un cas i Canadà en l’altre; ambdues reben així mateix considerables fluxos migratoris. Per a enfrontar les tensions de tot quant afecta la identitat nacional, el govern quebequès va posar en marxa l’any 2007 una comissió copresidida per l’historiador Lucien Bouchard i el filòsof Charles Taylor que ret comptes del seu informe aquests dies. La Comissió de Consulta sobre les pràctiques d’adaptació relacionades amb les diferències culturals hauria d’estudiar la delicada qüestió de les “adaptacions raonables”, tot i que ha analitzat de fet la qüestió molt més general: “¿Què és el Quebec?”.

L’”adaptació raonable” troba el seu origen al 1985, en una decisió judicial favorabla a una venedora que, invocant l’Església universal de Déu, es negava a treballar els dissabtes i va obtenir una sentència del tribunal que obligava el seu empresari a respectar les seves conviccions religioses i a modificar en conseqüència els seus horaris de feina. La decisió judicial, que ha sentat juridisprudència, es de naturales individual i no col·lectiva; el dret que reconeix es refereix a una persona i no a una minoria religiosa o d’altra mena. En una data posterior han vist la llum diverse disposicions sempre acompanyades de polèmica: modificacions d’horaris d’algunes piscines públiques de montrela per a introduir-hi períodes reservats per a dones; autorització concedida a un jove sij per a dur els seu ganivet ceremonial a l’escola o institut, a condició que el dugui cosit sota el vestit; negativa a l’ús d’un lloc d’oració per als estudiants musulmans de l’Escola Superior de Teconologia de Montreal i acord per a què disposin d’un àmbit de recolliment en aules no destinades a classe; instalació de vidres esmeril·lats en sales de gimnàs les finestres de les quals donen sobre un carreró on s’hi troba una sinagoga (els jueus jasadís volíen impedir que els membres de la seva comunitat poguéssin veure a les dones en roba d’esport), etcètera.

Ara bé, per una banda, aquestes “adaptacions raonables” no ho solucionen tot i, per l’altra, la Comissió Bouchart-Taylor ha anat molt més enllà de les reclamacions i les demandes que, en essència i en el període de treball de la comissió, no concerníen tant a musulmans, sijs o jueus com a confessions protestants i discapacitats. En efecte, la comissió ha treballat en un marc històric d’incidents freqüents airejats en els mitjans de comunicació des d’enfocs diversos: a propòsit de l’Islam, del vel (que duia una espectadora en un torneig de futbol o participants d’una competició de taekwondo), de la presència de musulmans en una cabana típica on es degusta el xarop d’arç (van demanar que es canviés el menjar que incloïa porc), on una vintena de persones van se convidades a sortir de la sala de ball durant l’estona de l’oració a l’estança contigua, per no parlar dels acords muncipals de la petita localitat de Hérouxville relatius a “normes i hàbits” de la vida diària que proscriuen especialment -ni més ni menys-que la lapidació de les dones en la plaça pública o “cremar-les vives, cremar-les amb àcid o practicar-los l’ablació”. Pel que fa a la resta, una part dels quebequesos jutja que aquestes “adaptacions raonables” són una expressió del poder canadenc, anglòfon i multiculturalista, car, en última instància, el Tribunal Suprem federal tanca la qüestió i decideix en la matèria.

Heus aquí, doncs, que el debat fa furor en els mitjans de comunicació del Quebec i molt més lluny. Ara bé, ¿No demostren i aprofundeixen les “adaptacions raonables” precisament la crisi d’indentitat nacional quebequesa aotorgant a identitats vingudes de fora una certa legitimitat? ¿No s’inscriuen les tals “adaptacions” en la lògica de la dominació anglòfona i, més exactament, en el multiculturalisme que permet a Canadà des dels anys setanta acabar amb la imatge de dues nacions (anglòfona i francòfona) en benefici de la d’una nació dominant i un cert nombre de minories (entre elles la minoria francòfona), a la que ja només li resta simplement reconèixer els drets particulats?

¿Pot el Quebec, mercè d’aquestes “adaptacions raonables”, promoure una política intel·ligent, consistent a evitar els extrems i intentar conciliar els valors universals del dret i la raó amb el respecte a les conviccions religioses (o d’altra mena) sense caure en el comunitarisme, ja que les decisions adoptades concerneixen a persones i no a comunitats?

Sí, en la mesura que les mencionades disposicions i/o solucions que han anat adoptant s’inscriguin en el si de la identitat nacional quebequesa, respectin la seva unitat -començant per la llengua- i apel·lin a la sensatesa i al rebuig d’acudir als extrems i no només als dictaments de la justícia. No, si deriven d’una lògica de dominació anglòfona i són susceptibles de minar la unitat de la nació.

La Comissió Bouchard-Taylor ha realitzat una tasca impressionant durant les numeroses sessions i reunions mantingudes a tots els racons del Quebec, escoltant les opinions de la gent, responent preguntes a la televisió…en un gest que els dos periodistes Jeff Heinrich i Valérie Dufour, acaben de qualificar de Circus quebecus (títol d’un llibre de Éditions du Boréal), un circ sobre el que aboquen una mirada més aviat favorable. En qualsevol cas, s’aprecia clarament el desafiament que entranya aquesta consulta de vastes proporcions, els resultats de la qual han de ser meditats així mateix a Catalunya: ¿resulta possible garantir la presa en consideració de la diversitat cultural i religiosa sense adul·lar els comunitarismes, respectant la unitat nacional (quebequesa, catalana) en un context en el que es veu amenaçada per una banda per la dominació (anglòfona en un cas, espanyola en l’altre) i per l’altre per la globalització i els fluxos migratoris llastats per diferències i trets distintius de totes menes?

M. WIEVIORKA, professor de la Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París
traducció al català de Jordi Graupera

La lección de Quebec (traducció a l’espanyol de La Vanguardia)

Siempre es saludable, a fin de reflexionar sobre los debates que inquietan a una sociedad, atender a otros lugares y experiencias para sacar partido de ellas. Vista desde Catalunya, la de Quebec merece especialmente un análisis: ambas entidades políticas defienden su lengua y su identidad cultural en el seno de un Estado poderoso, España en un caso y Canadá en el otro; ambas reciben asimismo considerables flujos migratorios. Para afrontar las tensiones de cuanto afecta a la identidad nacional, el Gobierno quebequés puso en marcha en el 2007 una comisión copresidida por el historiador Lucien Bouchard y el filósofo Charles Taylor que rinde su informe en estas fechas. La Comisión de Consulta sobre las prácticas de adaptación relacionadas con las diferencias culturales debía estudiar la delicada cuestión de las “adaptaciones razonables”, aunque ha analizado de hecho la cuestión mucho más general: “¿Qué es Quebec?”.

La “adaptación razonable” encuentra su origen en 1985, en una decisión judicial favorable a una vendedora que invocando a la Iglesia universal de Dios se negaba a trabajar el sábado y obtuvo una sentencia del tribunal que obligaba a su empresario a respetar sus convicciones religiosas y modificar en consecuencia sus horarios de trabajo. La decisión judicial, que ha sentado jurisprudencia, es de naturaleza individual y no colectiva; el derecho que reconoce se refiere a una persona y no a una minoría religiosa o de otro tipo. En fecha posterior han visto la luz diversas disposiciones siempre acompañadas de polémica: modificaciones de horarios de algunas piscinas públicas de Montreal para introducir periodos reservados a mujeres; autorización concedida a un joven sij para portar su cuchillo ceremonial en el colegio o instituto, a condición de que lo porte cosido bajo el vestido; negativa al empleo de un lugar de oración para los estudiantes musulmanes de la Escuela Superior de Tecnología de Montreal y acuerdo para que dispongan de un ámbito de recogimiento en aulas no destinadas a clases; instalación de cristales esmerilados en salas de gimnasio cuyas ventanas dan sobre una callejuela donde se halla una sinagoga (los judíos jasidíes querían impedir que los miembros de su comunidad pudieran ver a las mujeres en ropa de deporte), etcétera.

Ahora bien, por una parte, tales “adaptaciones razonables” no lo solucionan todo y, por otra, la Comisión Bouchard-Taylor ha ido mucho más allá de las reclamaciones y las demandas que, en esencia y en el periodo de trabajo de la comisión, no concernían tanto a musulmanes, sijs o judíos cuanto a confesiones protestantes y discapacitados. En efecto, la comisión ha trabajado en un marco histórico de incidentes frecuentes aireados en los medios de comunicación desde enfoques distintos: a propósito del islam, del porte del velo (que llevaba una espectadora de un torneo de fútbol o participantes de una competición de taekwondo), de la presencia de musulmanes en una cabaña típica donde se degusta el jarabe de arce (pidieron que se cambiara la comida que incluía cerdo) donde a una veintena de personas se les invitó a salir del salón de baile durante el rato de oración en la estancia contigua, para no hablar de los acuerdos municipales de la pequeña localidad de Hérouxville relativos a “normas y hábitos” de la vida diaria que proscriben especialmente – nada menos- que la lapidación de las mujeres en la plaza pública o “quemarlas vivas, quemarlas con ácido o practicarles la ablación”. Por lo demás, una parte de los quebequeses juzga que estas “adaptaciones razonables” son una expresión del poder canadiense, anglófono y multiculturalista, ya que, en última instancia, el Tribunal Supremo federal zanja la cuestión y decide en la materia.

He aquí, pues, que el debate hace furor en los medios de comunicación de Quebec y mucho más lejos. Pero ¿no vienen a refrendar – y ahondar- las “adaptaciones razonables” precisamente la crisis de identidad nacional quebequesa otorgando a identidades venidas de fuera una cierta legitimidad? ¿No se inscriben tales “adaptaciones” en la lógica de dominación anglófona y, más exactamente, en el multiculturalismo que permite a Canadá desde los años setenta acabar con la imagen de dos naciones (anglófona y francófona) en beneficio de la de una nación dominante y un cierto número de minorías (entre ellas la minoría francófona), a la que ya sólo resta simplemente reconocer los derechos particulares?

¿Puede Quebec, merced a estas “adaptaciones razonables”, promover una política inteligente, consistente en evitar ir a los extremos e intentar conciliar los valores universales del derecho y la razón con el respeto a las convicciones religiosas (o de otro tipo) sin por ello caer en el comunitarismo, puesto que las decisiones adoptadas conciernen a personas y no a comunidades como tales?

Sí, en la medida en que las mencionadas disposiciones y/ o soluciones que se han ido adoptando se inscriban en el seno de la identidad nacional quebequesa, respeten su unidad – empezando por su lengua- y apelen a la sensatez y al rechazo a acudir a los extremos y no sólo a los dictámenes de la justicia. No, si derivan de una lógica de dominación anglófona y son susceptibles de minar la unidad de la nación.

La Comisión Bouchard-Taylor ha realizado una labor impresionante a lo largo de numerosas sesiones y reuniones mantenidas en todos los rincones de Quebec, oyendo las opiniones de la gente, respondiendo a preguntas en televisión… en un gesto que dos periodistas, Jeff Heinrich y Valérie Dufour, acaban de calificar de Circus quebecus (título de un libro de Éditions du Boréal), un circo sobre el que arrojan una mirada más bien favorable. En cualquier caso, se aprecia claramente el desafío que entraña esta consulta de vastas proporciones, cuyos resultados merecen meditarse asimismo en Catalunya: ¿resulta posible garantizar la toma en consideración de la diversidad cultural y religiosa sin lisonjear o adular a los comunitarismos, respetando la unidad nacional (quebequesa, catalana) en un contexto donde se ve amenazada por un lado por la dominación (anglófona en un caso, española en el otro) y por el otro por la globalización y los flujos migratorios lastrados por diferencias y rasgos distintivos de todas clases?

M. WIEVIORKA, profesor de la Escuela de Altos Estudios en Ciencias Sociales de París

Traducción: José María Puig de la Bellacasa

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca