NYC 14: Sean, Tennessee.

06 d'octubre de 2008 6

Ara ja fa un mes que vaig començar les classes d’anglès a l’acadèmia. M’ha tocat el torn de tarda, una molèstia més. Funciono per incentius. Em passaria el dia rumiant, inactiu, si no fos per un sentit del deure picat sobre el ferro fred de la indiferència. Haver fet una cosa, una cosa activa, útil, demostrable al dia, em dóna carta blanca per entotsolar-me; i au. Per això -i per altres coses- vaig voler deixar el periodisme. Bé: la meva participació en el món del periodisme, que jo n’he fet ben poques vegades de periodista. Fer alguna cosa, la que fós, un article, una tertúlia, el que fós, em donava arguments per a hivernar. Els darrers anys han estat una batalla contra la tendència als debats interiors, tan plaents. Horaris, disciplines, feienes, deures. Exercitar l’audàcia, compulsar la bona fe. I a fe de Déu que he aconseguit mantenir un bon rebost de voluntats ad hoc, per a quan és necessari sortir de l’avorriment, o de les engrunes insubstancials de la vida d’un home corrent, i empènyer cim amunt la gran roca, sense molestar els demés amb les íntimes estupefaccions. Arribar aquí, a la ciutat de les rates i les llums, la infinita roda mecànica del tot-va-passant-pel-teu-davant havia de ser la vida després de l’entrenament. És ben bé que no hi ha res que sigui il·lús, tret dels homes: els debats interiors són la meva més primitiva forma de vida, i és per això que aquests dies he estat menys actiu en aquest blog. Però el torn de tarda de l’acadèmia no ajuda.

Les classes comencen a les 2 i acaben a les 6. Les aules són a la setzena planta d’un edifici que no sé com és, perquè fins al segon pis està cobert d’una bastida metàl·lica, igual que mitja ciutat. No sé què esperen arreglar. Nova York té un aire decadent indeturable. Sembla el resultat d’un món post-apocalíptic. Gotham, diuen. I els esforços per redreçar-la amb prou feines desvien el torrent de la vitalitat que l’ocupa i la desgasta. És d’una alegria infantil, de pati del darrere d’una casa, amb herbotes mal cuidades, per a correr-hi i fer-hi destrosses. La crisi de Wall Street, a més, li ha sumat una certa expressió d’angina de pit.

Tinc dos encàrrecs de Barcelona, dos encàrrecs difícils per fer, laboriosos, d’escriptura clara, i que m’han de donar alguna cosa de més per pagar la vida aquí. Abans de classe, tinc poc temps, o per ser més exactes, tinc un temps finit per endavant, i sé que no em puc abandonar a lentes divagacions abans no em poso a escriure, perquè tot just quan arribo al punt de fer la frase correcta, ja me n’he danar. Tan se val que em llevi a les 6 del matí. No estic en el moment de fer de mecanògraf d’idees que em vinguin sense esquerdes, estic en el moment de rebuscar dins, extreure’n petits destil·lats, ínfimes i poderoses fragàncies que després han de poder estirar-se i ocupar un discurs coherent i atractiu en eixams de pàgines. Vull ser fum, no metrònom. Anar a córrer a primera hora m’ajuda, i em fa perdre una hora. Escric una mica, esborro més, llegeixo per calmar-me. I ja són les 12. A la 1 surto cap al metro. Exprés, línia 2 o 3, vermella, fins al carrer 42, Times Square. Transbordador fins a Grand Central Station. 10 minuts a peu fins al carrer 45 amb la 2a Avinguda. Entro a l’Amish Marquet, em demano una sopa, una pizza, un entrepà, una amanida o un bol de fruita, depèn de l’hora. M’ho empasso al carrer, fent temps, intercanviant minses converses amb quasi desconeguts, o apressades paraules pendents amb la Marta. L’ascensor. Setzena planta. I un passadís com d’Orient Exprés, aules amb aires de capsa de llumins a banda i banda. Com les que hi ha Montserrat per a què els escolanets estudïin piano o violoncel.

Com a màxim hi ha deu alumnes per classe, però normalment n’hi ha menys. Ha estat trist veure com alguns alumnes han vingut a compartir les seves excitacions momentànies, i després han marxat del seu estiueig, i han deixat pas a nous desconeguts, i les seves ambicions. Ha estat alegre també, i forma part de la gràcia de ser aquí, l’impacte de noves persones d’arreu. Però no negaré l’esforç que cal per oblidar tots els escepticismes en favor de la relació instantània. I se’m queda mirada d’agent d’aduanes cada cop que algú que ha aconseguit ser-hi, ja no hi és. Ningú no te previst de quedar-s’hi tant de temps com jo, aquí.

Al final, qui es queda és el professor, el Sean. Té més de 35 anys, i és nascut a Tennessee, “where Rock’n’Roll was born”. L’objectiu del nostre nivell és potenciar la fluidesa en l’expressió. Així que de les 4 hores de classe en passem 3 xerrant. Com que som 6 o 3 o 8 persones, dóna. Li encanta la política, és un demòcrata pro-Obama de primera hora. Va viure 3 anys a Madrid, està enamorat de Mèxic, i quan acaba les classes es queda a l’acadèmia, a estudiar espanyol. És llicenciat en geografia i llengua anglesa. I té un I-pod de 80 gigues, ple, que connecta cada dia a uns petits altaveus només d’entrar a l’aula, i ens va posant des de Stereolab, fins a Billie Holiday, però sobretot Jazz. Diu que es queda despert cada dia fins les 3, i es lleva tot just per venir a classe. A mi, em passa el mateix els dies que vull provar d’allargar per a cua, però tampoc està sent gaire fructífer.

Cada setmana, dedica les 4 hores d’un dia a parlar-nos de les eleccions, retalls de diaris, articles de la constitució, enquestes. La gent s’avorreix. I a mi què. Ha desenvolupat un mètode d’aproximació als alumnes que li permet no sentir-s’hi gaire lligat, però sap que jo m’estaré aquí més que no és corrent, i hem vist que tenim interessos comuns, i lectures compartides, així que ha fet una excepció -crec- i de tant en tant fem coses plegats. Ve a sopar amb la classe d’aquella setmana, sortim de festa, etcètera, i s’escapa una estona amb mi, i la fem petar amb una cervesa de no sé on, que ell em demana. Plegats hem anat a veure el debat Biden-Palin a un pub, “American Trash” i hem començat a explicar-nos l’anecdotari preparat per a casos d’amistat incipient. Alguns dies ens quedem xerrant quan acaba la classe, comencem pels titulars del dia, i acabem que som més còmplices. Té mala folla. De la de riure. I té aquest accent de Tennessee, que mai no saps si és que està afirmant o dubtant del que diu o dius. És un pèl pelroig i té els ulls blau elèctric. És descendent d’Irlandesos, dels que es van instal·lar a Virgínia, al sud, a les terres pobres, a les terres dels turons, escarpades. Fight. Drink. Sing. Pray. Són el col·lectiu que més voluntaris va enviar a les guerres del XIX, fos per conquerir New Mexico contra els veïns del sud, o a banda i banda de la guerra civil. Tothom més o menys els ha volgut cardar o els ha ignorat. Però són gent d’honor, i Tennessee és l’únic estat que va abolir l’esclavitud per referèndum: hi havia dubtes. Al nord, els polítics sabien què fer, al sud, també.

Em va convidar a casa seva fa un parell de diumenges a veure el debat McCain-Obama, que tenia gravat i jo no havia vist. Vam passar cinc o sis hores al seu apartament de l’Upper-East Side, amb la seva dona, la Laura, advocada amb títol de Harvard, prenyada i lectora ocasional d’Isabel Allende. Cervesa, formatge, patates i música. Articles, discussions a propòsit del debat. I jo explicant per què dic que no sóc espanyol.

Quan ja marxo, em dóna un paquet de tabac “Natural American Spirit”, amb una sola cigarreta, per a que el provi. I la segona temporada dels Soprano. Gràcies. Arribat a casa decideixo fumar-me’l abans d’enllitar-me. No té filtre. No m’ho esperava. “American Spirit” penso. L’encenc. És marihuana. Només marihuana. Intensa, fa un fum que es podria mastegar. I té un gust vegetal que m’amara la barba. Fa molt que no tasto un porro. M’hi abandono. De mica en mica, vaig guanyant distància sobre mi mateix. I contemplo, sense cap senyal d’alarma, els meus dits primer, com d’esquelet, i la resta del meu cos després, com il·luminat per una espelma, des de fora. Abans no sé què estic fent, la meva memòria repassa tot el que he viscut des que he arribat aquí, en una mena de judici inquisitorial, presidit per la més tallant de les meves fredors. Frases, presentacions, actituds corporals, mirades, pensaments. Tot el que recordo haver fet i dit.

Tot és ridícul si es mira des de la perspectiva adequada. També tot és absurd i vergonyant, tot i tothom, si s’observa des de l’absència total de convenció, de bona fe, de compassió. Sento i penso sota la llum d’aquestes perspectives, amb ànim judicatori. I l’agradable vagar dels records es transforma en una mena de suma contra gentils. El dit escrutador de la lucidesa. La retòrica dels que diuen poder abraçar l’absolut, contra mi mateix. “Inútil, cacaseno”. Una foscor i una llum medievals. M’entra la pressa, endreço papers, reviso textos, esborro frases. Al final, recordo el blog. La finestra oberta, la prova del diable, com una taca rosada a l’interior de la cuixa. Hi entro, dramàticament, amb un posat que haguera estat ben còmic si algú l’hagués pogut veure. Despenjo el darrer blog NYC13, i preparo un correu per demanar-li al meu cosí que siusplau em despengi el blog sencer. “Déu meu, hi ha de tot!”, penso. Aleshores tinc un moment de lucidesa real. Estàs fumat. No prenguis cap decisió. No facis res. Posa’t un capítol dels Soprano i deixa’t adormir.

El divendres següent anem a fer una cervesa amb el Sean. Li explico els resultats de la seva marihuana. Es fot a riure. “Em sap greu”. “Que no, que no”, li dic, “que va estar bé contemplar aquest mes i mig aquí des d’una perspectiva una mica menys emocionada. Nova York se m’ha pujat al cap, Sean”. “És inevitable”. “Ja, però ara al menys ho sé”. “No et posis dramàtic, sembles espanyol”. “Fucking irlandès de Tennessee”. “Eh, un dia vaig parlar amb un irlandès que vivia a Madrid, i em va dir que el meu cognom era normand, i que només soc d’irlandesos novençàs, arribats a l’illa fa 400 anys. El seu cognom tenia 2000 anys d’antiguitat, així que més precisió…” I tornem a començar. Després del guaret.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca