NYC 5: Nit de Harlem (+ il·lustració del Gran Oriol Malet oriolmalet.com)

03 de setembre de 2008 6

graupera0172.jpgÉs un divendres calurós i humit. Darreries d’agost i un cert soroll que arriba des del carrer. Soc a casa, inquiet. Ja he escrit, ja he respost el correu, ja he llegit una bona estona, i el meu cervell comença a demandar pensaments en català, enlloc de lectures en anglès. Obro el Google: “NYC Jazz Clubs”. Una llista llarguíssima, n’hi ha un, “Dean”, al carrer 131 amb la 5a. Jo visc a la 115 amb la 7a, o sia que m’hi puc acostar a peu sense cansar-me massa. No sé si pujar Harlem amunt és perillós, però alguna cosa he de fer si no vull baixar al centre.

El carrer és ple de gent. Avis de xerrameca, grups d’adolescents amunt i avall caminant com si sortissin d’un videoclip i nens petits en bicicleta o monopatí. Son quarts de dotze de la nit. De tant en tant, en alguna cantonada, un home o una dona beguts em criden alguna cosa, em demanen una cigarreta o un dòlar, i en general, tothom em mira bastant. El meu blanc escandinau deu ser fluorescent, penso. Olor de marihuana, un homeless arrossega un carro del súper i una noia jove, repintada i poc vestida fa ulls d’alguna epidèmia psicotròpica.

Al carrer 118 o 119 començo a sentir-me insegur, sense motiu. Sento una mena d’urgència psicològica i escanejo totes les ombres del meu voltant a la recerca d’algun perill. Decideixo parar un gipsy taxi, per a fer el camí d’anada parapetat rere un vidre, comprovar el terreny, apamar els racons obscurs i les esplanades lluminoses, i si de cas, tornar a peu.

El “Dean” és un local fosc, molt acollidor, de no més de 100 metres quadrats. Bombetes tènues i espelmes brillants. Tauletes petites, parisenques, i parelles sopant. Noies fent-se confidències, matrimonis escurant l’estiu agafats dissimuladament de les mans, i grups de sis o set persones celebrant la vida. Vi, cerveses, carn, arròs, patates. Només hi ha un altre blanc en tot el local. La música és de llauna, altíssima, plena de veus envellutades i reminiscències de soul i blues. Amb una base rítmica molt forta, massa per a mi. Rere la barra governa una dona immensa, de pits aerostatics i cames amazòniques. Una mena de Queen Latifa de pell suavíssima, ulls alegres i amb mala llet alhora. És guapíssima i resolutiva. M’assec a la barra i se m’acosta sol·lícita. Li pregunto pel Jazz, i crida l’amo. Quaranta anys, amb el cabell emblanquit lleugerament i faccions europees sota una pell marronosa. Alçant la veu per sobre de la música m’informa que a l’estiu no fan Jazz, i que a l’hivern només dimecres, dijous i divendres. Que no sap si hi seré a temps, que quan marxo. Li dic que em quedo a viure al barri, i somriu amb una calidesa que no he vist en l’última setmana. “Benvingut. Espero que et sentis còmode aquí, i vinguis amb els teus amics. Ens agrada molt el Jazz. Si avui vols sentir alguna cosa, et puc indicar algun club per aquí a prop”. Li dic que sí, però que abans prendré una cervesa. Una Heineken. La Reina de la Nit em duu l’ampolla (té el coll un pèl més ample que les de Barcelona, i a la primera glopada se m’omple la boca: sóc més baixet, prim i esquifit que la mitjana del país.)

Hi ha una pantalla de televisió encesa, que emet el darrer discurs de la governadora Palin, d’Alaska, que acaba de ser nomenada candidata a la vicepresidència per John McCain. Està subtitulat. Parla de la família i de l’honor de representar el partit republicà. M’acabo la cervesa mentre un altre cambrer, hispà, parla a crits amb un home que acaba d’entrar. Són amics, parlen castellà. És el cuiner d’algun restaurant proper, i li explica una anècdota del seu cap, un cabrit pel que sembla. És prim, de galtes xuclades i duu un barret de tela tova i ala ample, caiguda. Pago, deixo propina, i surto al carrer. Darrere meu ve l’amo. “Ei, que t’he de dir on pots escoltar Jazz!”. “Ah, sí, gràcies”. “D’on ets, my friend?”. “De Barcelona”. “Oh, Vicky, Cristina, Barcelona”. Ara sí que m’ha caigut bé, aquest. “A la meva nòvia li  encanta Barcelona, jo no hi he estat mai, però me’n moro de ganes. La seva ciutat preferida, si t’he de ser sincer, és Amsterdam, però Barcelona també la troba molt bonica”. “A mi també m’agrada Amsterdam”, li dic per dir alguna cosa. “Bé, camina cap a la setena avinguda, allí puja tres o quatre carrers, i trobaràs un local que algunes nits hi ha Jazz. Espero que tinguis sort. Té, aquesta és la meva tarjeta. Torna quan vulguis.” “Fins aviat”. “See you soon”.

De camí em creuo amb diversos grups de joves que beuen d’ampolles amagades dins de bosses de paper. No em diuen res, i començo a caminar més segur, com si fós més alt. Enfilo la setena, i quan ja porto quinze carrers, comprenc que el club en qüestió deu estar tancat. M’acosto a un vellet que s’està recolzat a la porta d’una mena d’hamburgueseria local, i li pregunto: “Disculpi, un club de Jazz per aquí a prop?”. “Per aquí a prop? No fill, no. El més a prop que tens és al carrer 125, aquí som al 149, t’has passat 25 carrers!”

Enfilo avall. Els carrers es van buidant de criatures, a la vorera del davant dos adolescents s’estan barallant i les noies els separen i els diuen, a crits, que són imbècils. A l’alçada de la 131 sento un contrabaix. Trec el nas per la porta i veig un petit local parroquial d’alguna de les centenars d’esglésies que hi ha al barri. A l’escenari, a banda del contrabaix, hi ha un piano, una bateria i un showman. Entre el públic, rapers grassíssims amb la gorra torta, mestresses de casa, parroquians envellits i algun jove cantautor amb la seva guitarra, tatuatges i arracades. Molts penjolls amb la creu. Sóc l’únic blanc. Sec en un tamboret i se m’acosta una senyora que ja ha passat la seixantena. “Què vols prendre? Tenim sangria, hawaian ponch i aigua”. “Hawain Ponch”, li dic. I resulta ser una mena de suc de fruites tropical enxaropat.
El Showman presenta el proper cantant. És una mena de jam session, i tothom va pujant i fent la seva: la banda els acompanya com pot. Qui puja és un home que duu unes botes camperes polides com un mirall,  un barret de cow-boy amb relleus sobre el cuir i un corbatí de fil recollit amb una civella platejada i rodona. Sota la camisa, entre l’americana i els pantalons, guspireja també una civella  de grans proporcions. “Tinc 72 anys. En fa més de 50 que canto aquí i allí”. Aplaudiments generals i rialles còmplices. Mira la banda amb un cop sec: “Seguiu-me nois. Si podeu” i ens pica l’ullet. Aplaudiments. Una veu volcànica, arrossegada, de sorra i pedra. Estranyament melòdica i rogallosa. Es fa el silenci a la sala parroquial del carrer 131. És un tema de blues, i tot el seu cos es contrau per l’esforç. El contrabaixista i el bateria es miren, i el segueixen entusiasmats. El públic segueix el ritme amb les mans, els peus, els gots. Un parell de joves amb pinta de rapers prenen notes a la seva llibreta. De lluny, semblen versos. I jo, aguanto el meu Hawaian Ponch amb una ma i no sé què he de fer. Recolzo el cap a la paret, i somric. No era això el que buscava i era exactament això el que buscava. Quan acaba hi ha una ovació continguda a la sala. Xiulets sotovocce, aplaudiements mats, mirades d’aprovació i gestos d’assentiment amb el cap. El vell bluesman s’aixeca, fa una reverencia i va cap a la seva cadira que, oh, és la que jo ocupo. M’aixeco immediatament, i ell em prèn per l’espatlla. “Com et dius, fill?” “Jordi” “I d’on ets?” “Barcelona” “Oh, Barcelona! Guantanameeeeraaaa, uajira guantanameeeeera…Beeeeisameeeii, beissammmeii muuuchooou, como si fuera esta nouche la última veeesss. I know everething.” I jo ric, escuro el ponch, pago els cinc dòlars que val l’entreteniment parroquial i torno al carrer.

A l’alçada del carrer 125 trobo un club amb una catifa vermella fins a la calçada. M’hi acosto. A la porta hi ha un home encorbatat i amb jaqueta de frac. Em fa obrir els braços com un crist, m’escorcolla de dalt a baix, i em fa entrar. Li pregunto si fan Jazz. I em diu que sí. “Avui?”. “No, avui no. Avui és dj-music”. Vaja. No és el meu dia de sort. El club és mig buit. I la música totalment negra. Dos homes aguanten la barra i els seus gots de wiskey, i a la pista una noia de cul napoleònic fa giravoltar les corrents d’aire amb la seva cintura. M’hi quedo un parell de minuts, i torno al carrer. Un club on t’escorcollen no augura res de bo de l’entorn.

Quan ja he decidit tornar a casa, comença a ploure. Lleument, però sense pausa. Dels portals surt la quitxalla a saltar i ballar sota les gotes primes de final d’agost. Els ancians hi fiquen a correcuita les caixes de cartró que usaven de taules de póker, dòmino o ves a saber. Les mares esbronquen els seus fills des de les finestres i jo camino lentament, com si tot plegat no anés amb mi.

Quan arribo a casa, mig xop, son quasi les 3,  ja no tinc calor, ni set, ni duc aquell neguit al cos. M’encenc l’última cigarreta del dia, poso un disc i penso: al final potser en sabré, de Jazz.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca