El 36% bis

30 de novembre de 2009 3


Darrerament ha ressuscitat l’argument que diu que l’Estatut de Catalunya no és vàlid perquè només el volen el 36% dels catalans. És un argument absurd, en lògica democràtica. Abans em dedicava a desmuntar sempre aquests arguments perquè m’havia cregut la propaganda que deia que el problema que tenim és d’explicació, i pensava que la puresa dels arguments era l’essencial. Estic mudant.Crec que és inútil explicar-ho, però no ho puc evitar. Aquí va aquesta argumentació com a complement de l’article: “El 36%: articles que m’agradava fer”, publicat avui al butlletí de la FCO, i que penjaré demà.

El punt de partida és el referèndum de l’estatut del 2006. La participació fou del 49,41%, els vots per al sí, el 74%. És a dir, el 36% del cens electoral.

Opció A) Assumim que els no van anar a votar (50,59%) van abstenir-se perquè estaven en contra de l’estatut, o en contra del procés de l’estatut, i van decidir anar a la platja o quedar-se a casa com una forma de crítica al referèndum en sí mateix. Les platges aquell dia, com tothom recorda, van ser llocs tristos, plens de ressentiment. En aquesta hipòtesi, el quasi 50% dels cridats a votar que van acostar-se a les urnes ho van fer perquè els va semblar que el text mereixia ser votat; és a dir, la decisió havia de ser presa entre tots. Contra el que pensen els de l’argument del 36% la gràcia de la democràcia no és quan es guanya, sinó que apareix quan es perd. En aquesta hipòtesi els participants assumien que tots defensaríen l’opció resultant -fos el “sí” o el “no”- com el nou marc de convivència, fins que futurs canvis fossin possibles. Així doncs, suposant que tota abstenció fos protesta, seríem davant d’un cas d’empat tècnic (49,4 contra 50,6) pel que fa a l’assumpció del text. Potser es podria dir que és un empat guanyat pel “sí” pels punts: al capdavall els participants en el referèndum tenen el do de no ser ambigus.

Opció B) Assumim que els que van anar a votar “no” (menys del 10% del cens, el 20% dels que van anar a votar) no volíen l’estatut de cap de les maneres -independentment del procés- i els que van anar a votar sí (74% dels votants; un 36% del cens) volíen l’estatut de totes les maneres. En aquesta opció l’únic rellevant seria quina és l’opinió que té la gent sobre el contingut del text, no sobre l’exercici democràtic en sí, com se suposa en l’opció A. En aquesta hipòtesi res no podem dir dels abstencionistes, perquè n’hi pot haver d’ambdues opinions tant com de cap de les dues. Les úniques dades fiables serien els que sí van anar a votar, és a dir, guanyaria el sí amb el 74% de les opinions expressades i mesurades en unes eleccions lliures amb informació a mansalva.

Valgui dir que l’assumpció primera de la meva argumentació és el fonament del sistema democràtic: crear un sistema de manifestació de la voluntat individual que generi opinions i consensos col·lectius; i que sigui primera i última (és a dir única) instància per a decidir. En un context informat i lliure. Qualsevol especulació fora d’aquest mecanisme és contrària al seu esperit. La fallida del sistema és, en tot cas, atribuïble al sistema, no al contingut de cada decisió. Dir el contrari és pressuposar que el sistema, d’entrada, no existia.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Jaume

    Relacionat amb aquest article i l’anterior: em xoca que no es faci servir més sovint com a argument deslegitimador, que força més de la meitat dels catalans no vam votar la CE’1978 (cap menor de 52 anys, crec que la majoria d’edat era als 21), i que els que sí van votar el referèndum ho van fer en circumstàncies molt especials que acaben de deslegitimar-la. Seria un primer pas per deixar de pensar en la CE com a marc de referència i i passar a pensar en la propera CC i en el contingut que ha de tenir.

  • Hola Jordi,

    Ataques un ninot de palla. Cap de les rèpliques que he llegit a l’editorial conjunt diu que “l’Estatut no és vàlid perquè només el volen el 36% dels catalans”. Més aviat, diuen que és vàlid però no reflecteix el consens o la quasi unanimitat que l’editorial conjunt pretén representar (remetent a la “dignitat de Catalunya”, que hauria de ser la dignitat de tots els catalans), doncs no es pot inferir d’un suport explícit minoritari com és un 36% del cens, precisament per raons anàlogues a les que proposes. O, com a mínim, això és el que dic jo:

    http://www.albertesplugas.com/blog/2009/11/sobre-la-dignidad-de-catalunya.html

    Tinc la impressió, i crec que és el que millor explica l’elevada abstenció, que a la majoria de catalans els importa entre poc i gens l’Estatut, estan una mica cansats de tanta senyera i els preocupa més trobar una bona feina i prosperar. M’ho confirmen les converses que tinc amb amics quan baixo a Barcelona (visc a Londres), i que no giren pas al voltant de la dignitat de Catalunya i l’Estatut. Però alguns nacionalistes sembla que visquin en la seva pròpia bombolla i com són els que fan més soroll es creuen que el Principat sencer és Arenys de Munt (i t’ho diu un a qui la independència no li sembla malament).

    Us vaig seguint a Catalunya Oberta.

    Una salutació

    Resposta Jordi Graupera: jo no parlo de l’editorial en aquest article. I fa molt de temps que vaig deixar de fiar-me de les meves “impresions” i del que les meves converses em diuen: totes les converses personals son una bombolla. Moltes gràcies per visitar-me -aquí o allí- i per comentar. Una abraçada.

  • David Bueno i Gràcia

    Aquest número i el tres donen molt de joc!:
    36, l’any que comença la desfeta.
    3 anys de guerra.
    36 més de dictadura.
    3 de transició.
    36 de règim socialista (a BCN i a molts municipis metropolitants) si tornen a repetir l’Hereu i tutti quanti el 2011.

  • Cerca