NYC 34: Intimitats, (ara que és Nadal).

20 de desembre de 2009 8


Al llarg de la setmana, del mes, de l’any, un seguit d’idees, de corrents de fons van atravessant els teus articles, entrades de dietari, pensaments, converses. Res especial, dèries. Les coses que penses amb les celles arrufades. Més vegades de les que voldries, però, les necessitats del mitjà que aguanta els teus escrits condicionen les teves manies i et vénen al cap les conveniències: els lectors són així, el mitjà és aixà.  I els diaris que pentines durant el dia se t’enclasten als ulls com un filtre. Fa massa anys que visc a través dels diaris, i els dec, com aquella segrestada austríaca, gran part de la meva educació, també la sentimental. Ja em diràs quins mestres. Aprofitant que és Nadal, abusaré de la bondat convenida per explicar-los alguna d’aquestes dèries.

Marxant de Catalunya, ara ja fa un any i mig, marxant de l’Avui, marxant de Elsingular,  marxant dels articles de revista, marxant de les coses de la ràdio, de la Fundació on treballava, dels encàrrecs de negre, de les reunions para-polítiques, de les trobades de germanor i dels restaurants concorreguts pensava que marxava també de totes aquestes contingències literàries. Manhattan, em deia, la universitat americana. Tornar als Plató, Hobbes, Heidegger, Kant. Descobrir una cultura. Jo i els meus peus alats sobrevolant els mortals camí de la saviesa. La tranquilitat de saber-se un esquitx de rosada en comparació amb els titans. Cap compromís, pur hedonisme, i l’aplaudiment social, i la solitud protocolària. Un gust.

Un home pot arribar al seu destí pel camí que ha triat per evitar-lo. Mai com ara havia rumiat tant sobre la política, l’economia o la moral catalanes. Mai com ara havia pentinat els diaris a la recerca del país que enyoro. I a cada dia que passa el país se’m va fent un tot ideal, fet de records dolços, del gust del porc i el tomàquet, de l’acudit explicat quan toca, de l’obscenitat moderada i escoltada com un poema homèric. El país a la vora del foc, el paissatge entès mentre l’he caminat, les forces eternes dels focs del cementiri, el dia que vam resistir i el dia que ens vam aixecar. Aquella frase tan ben escrita, tan ben llegida. El dia que només de mirar-te te’m vas desfer, i també el teu cos calent de pa de cada dia, sempre flonjo i cruixent. La missa del gall.

Oblido que vaig marxar sobretot perquè volia, i de mica en mica, la misèria que els nostres diaris ensenyen, i la miserable prosa que els farceix, es van convertint en raons retroactives. Se’t posa cara d’exiliat. País de merda. Des del meu apartament de Harlem, tan endreçat, tan ben il·luminat, tan còmode, escric sobre un país que no conec. Escric des del país de l’exiliat, per al país que malaeixo de notícia en notícia. M’ho deia l’altre dia al lavabo, respallant-me les dents, quan vaig clissar una expressió de mon pare en el reflex, et fas gran i t’estàs tornant un imbècil. I em vaig fotre a riure, perquè mira que s’ha de tenir una bona idea d’un mateix per creure que d’imbècil un s’hi torna.

M’havia passat abans, això de creure que els articulistes, tertulians, escriptors, científics i filòsofs catalans que viuen fora no n’encerten una, perquè viuen el país idealment. La meva germana, per exemple, que ha viscut a Londres sis anys, és una excel·lent científica, però a la que obria la boca per parlar de política, m’entendria veure que no diferenciava el marró del gris. Avui, que soc jo el becat, que soc jo qui es passa el dia a la biblioteca de Washington Square remenant la cua, cada cop que llegeixo les explicacions periodístiques de les causes de la decoloració del marró cap al gris, m’imagino un grup de presos avorrits contemplant l’efecte del sol que s’escola entre els barrots sobre la paret de la cel·la. El meu país se m’està tornant en blanc i negre, i en canvi, als meus veïns ja no m’atreviria a dir-los només negrots o pobres. Aquí també el poder desplega les seves ales i en els meus llibres antics ressonen les seves raons. El pitjor és que tot plegat és una ficció nadalenca. Escriure és un estat d’ànim. I mentre tu estàs llegint això jo estic volant cap a Barcelona. Al capdavall el país sempre l’he entès a través de la seva lletra impresa. I, en realitat, només temo que no existeixin les fugides ni els exilis, i tot sigui un anar apareixent de les expressions del meu pare en el mirall del lavabo. I des d’aquí me n’he adonat que no vull morir com ho va fer ell, acostumat al gris i al marró i als rituals nostàlgics. Potser no és “aquí” el que vull dir, sinó “ara”. Bon nadal.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Filosòfica Ment

    Bon Nadal graupi!!!!!! Ha de ser complicat escriure a tants kilómetres de distància, però n’he sentit més d’un dir-me que li agraden molt les teves intervencions a rac1, serà que encara romans connectat d’alguna manera… aquí t’esperem amic.

    Ens veiem aviat.

  • titixic

    “Un home pot arribar al seu destí pel camí que ha triat per evitar-lo” GRAN!!!

  • David Miralles

    Escrius molt bé i tens coses a dir.

  • Bon Nadal, Jordi!

  • Bon Nadal, malgrat el país vagi del color que vagi. Sempre Bon Nadal!

  • Albert

    A mi no em sembla que estiguis desconnectat, tot el contrari, potser la millor forma de veure un bosc és no està din ell, si estàs dins el bosc només veus els arbres, si ho mires des d’un turó veus menys detalls però veus el conjunt i doncs és més fàcil d’entendre.
    Et segueixo a RAC1, i penso que ho fas prou bé. Bon Nadal

  • Jo a vegades em miro al mirall i penso que els humans seríem molt més divertits si tinguéssim tres ulls a la cara enlloc de dos. Com en Tenshin-han.

  • Jaume S.

    Bon Nadal. Ja sap què va publicar en Cuyàs… L’esperem.

  • Cerca