Pots esborrar el meu número

09 de novembre de 2009 2
 

La vida a través dels diaris provoca sovint estranyes simetries. Feia ja uns dies que la notícia sobre la necessitat de registrar els telèfons mòbils de pre-pagament rondava els diaris generalistes. Als blogs de tecnologia i els blogs ciber-polítics ja fa mesos que la mesura fa xup-xup. Internet i la telefonia mòbil són les noves pàtries de la llibertat, i així com han generat nous senyors feudals -en el negoci de la música, per exemple, hem passat de dependre de venedors de plàstic o vinil en forma de disc, a proveïdors d’ample de banda- també ha obert noves terres per explorar, conquerir i conrear sota els ulls de Déu i cap més autoritat.

Bé, la llei en qüestió és del 2007, i obliga a les companyies telefòniques i als proveïdors d’Internet a guardar una sèrie de dades sobre l’usuari, i posar-les a disposició de la policia i del CNI sota certes condicions. Això vol dir, en el cas de la policia, que cal una autorització d’un jutge, i en el cas del CNI i els seus equivalents europeus…

L’objectiu és tenir accés a tota la informació possible que gira entorn a una comunicació telefònica o electrònica: quan, qui, com, on i pagat per qui. Tot menys el “què”, que és el que ha prohibit la llei tradicionalment: la correspondència és privada, excepte en casos molt concrets. L’exposició de motius de la llei afirma que els avenços tecnològics obliguen a adaptar l’acció policial. Bé, els mateixos avenços -dic jo- deuen obligar també a actualitzar els drets a la privacitat davant l’arbitrarietat de l’Estat: “privacitat en la correspondència” avui em sembla que hauria d’incloure la possibilitat de trucar o de connectar-se a Internet sense haver de ser identificat pels serveis d’intel·ligència.

Però jo volia parlar de miralls en les notícies de la premsa. Al capdavall, podeu estar d’acord en què cal saber qui truca. El mateix dia que es publica la moratòria per a registrar els telèfons de pre-pagament, els diaris van plens de la reforma sanitària d’Obama. Les cròniques parlen amb més o més entusiasme o escepticisme de l'”històric” dia en què el Congrés americà ha votat a favor de la reforma -cosa que no garanteix res, de moment. En concret, el New York Times publica una llista gens innocent de tots els congressistes demòcrates que han votat contra la mesura. I de cadascun n’explica per quin marge va guanyar, si Obama va guanyar en el seu districte les passades eleccions, si són novençans o veterans, si van substituir un republicà o no, i quin tant per cent de la població del seu districte no està assegurada. Per si en vols més, el nom del congressista és un link al seu historial. La notícia té un objectiu transparent: la majoria dels demòcrates que han votat en contra del pla són, si fa no fa, mig republicans.

En canvi, la llei aquesta del 2007 que obliga a les companyies a recopilar i guardar les dades personals dels usuaris de telèfons i Internet té el seu origen en una directiva europea del març del 2006, de la qual la llei espanyola n’és gairebé una còpia literal. Els europeus ens vam indignar amb la famosa PATRIOT act americana, perquè retallava els drets civils i donava màniga ample a les autoritats per investigar els ciutadans. Al festival de Cannes fins i tot Michael Moore va rebre un premi per denunciar-la (i ben fet que feia). Ara que la nostra entra en vigor: on són els nostres cineastes? On són els nostres demagogs? És més cansat llegir el Diari Oficial de la UE que el New York Times, és evident.

Les institucions de la Unió Europea i les dels Estats Units, oligarquies clàssiques o democràcia representativa. Ara mateix m’és impossible saber qui va votar, o per què, aquesta directiva, però sobretot, en el moment de la seva tramitació, el control sobre les mesures de control que les institucions europees volen exercir sobre mi era no només inexistent, sinó impossible de dur a terme. Aquest és a hores d’ara un lament repetit i inútil, però em nego a permetre que la insignificança o el cansament em facin abdicar dels meus drets. No vull ser súbdit dels oligarques. He llençat el mòbil europeu. Podeu eliminar el meu número.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • cesc

    Aquests polítics perverteixen el poder. Juguen amb nosaltres i les nostres dades i ens fan sentir com ninots de neu: només podeu gaudir quan i com jo vulgui! Potser tots hauríem de fer com tu i llençar els mòbils. De fet no fa tants anys ningú en duia.

  • tinc una solució:
    T’intentaré enviar un fil de cosir,lligat a la pota d’algun ocell migratori de l’atlàntic. Quan vegis que un ocell amb un fil està a la teva finestra hauràs de passar el fil pel cul d’un iogurt (buit i net), jo estaré a l’altre costat del fil amb el meu pot de iogurt (buit i net), aleshores podrem parlar sense haver de donar-nos d’alta enlloc.

    una altra solució era amb senyals de fum, però hauriem de cremar grans parts del país per poder-ho veure de punta a punta de l’atlàntic.

    Resposta Jordi: bé, tinc una altra idea. Em truques al meu mòbil americà, i llestos. O al telèfon de casa de NY. O per skype. O…véns a veure’m!
    Com t’enyoro Joan!

    J.

  • Cerca