150 East 58th Street

24 de novembre de 2010 4

(Article publicat a La Vanguardia del dia 25 de Novembre del 2010)

Dimarts al matí. Em dirigeixo al Consulat d’Espanya a Nova York amb la intenció de que el senyor cònsul em signi uns poders, i per preguntar per què, tot i que em vaig registrar en el termini establert per la llei, no han arribat al meu domicil·li els papers necessaris per poder votar. Ja els avanço que els poders els tinc, em van costar 89 dòlars, però de votar, res de res. El consulat de NY és súper bonic. És a la trentena planta d’un edifici en què no hi ha manera de saber quin ascensor has d’agafar. Quines vistes. Els que hi treballen no són funcionaris, estan contractats com a éssers humans amb risc d’acomiadament, i es nota, se’ls veu molt més feliços. I hi ha una noia molt guapa que atén amb gran diligència la finestreta 3. Els senyor que m’atén a mi ens diu, a mi i a un altre català sense dret a vot, que la documentació està en ordre, que és cosa de Madrid (Sempre culpant Madrid! Som uns victimistes!). Mira tu.  Després imprimeix un paper. Gran misteri. S’hi veuen unes llestres i uns números; concretament, el número de telèfon i l’adreça de correu electrònic de l’oficina del cens: “escriu-los, i ells et diran què. Nosaltres no en sabem res.” Tot molt edificant. No es pensin, no culpo el missatger. El pobre home contractat pel consulat és molt amable i no sembla poder fer gran cosa. Ho dic perquè no fa gran cosa, tenint present que votar deu ser un dret fonamental, o així. De què serveix un consulat si pots tramitar el vot, però no reclamar-hi que no pots exercir-lo? Miro per la finestra amb cara d’abstencionista. Quina vergonya. Si van a NY els recomano que el visitin, les vistes sobre l’East River són boniques de veres. Envio l’email. Em torna rebotat: “Mail Delivery System Error.” Truco, són les 4 p.m. a Madrid, dóna tò molta estona, algú despenja i penja immediatament. Truco vàries vegades més; comunica. Si no voto és per culpa del sistema, estrictament. Quin gust dir-ho.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • M’hi he passat hores, en aquest consulat, admirant les vistes, i les meves experiències no han estat tan positives. Per començar, el paio dels visats era un gallec lleig i sorrut. I no vaig aconseguir mai que m’enviessin els papers per votar, tot i estar registrat des del primer dia…

  • La meva dona i jo sempre tenim problemes quan és temps de votar. Vivim a Boston i al consolat sí que hi ha funcionaris, o almenys actuen tractant de no sortir-se del seu guió. La meva dona va intentar renovar el seu carnet de conduir espanyol. La resposta va ser que era molt complicat fer-ho des del consolat i que millor fer-ho a Espanya. La meva dona va haver d’anar a l’edifici de la Campana a Barcelona i pagar una multa pel retard en la renovació.

    Una altra vegada vaig preguntar a una treballadora (funcionària) com funcionava per votar des de Boston. Em va dir que el més fàcil era anar a l’oficina de correus, que ella mateixa ho feia així. La qüestió és que a correus sempre m’han posat pegues dient que no hi ha espai al sobre per posar-hi els segells corresponents per a l’enviament certificat. Finalment sempre acabo posant el sobre oficial dins un altra sobre en blanc. No sé mai si el meu vot és vàl.lid o nul. Vaig enviar un correu electrònic a Esquerra Republicana, el partit al qual vaig votar aleshores, per exposar-los el meu problema. Mai em van contestar. Aquesta vegada he enviat un correu electrònic a una adreça del Departament de Governació exclusivament dedicada a resoldre temes de les Eleccions. Només volia saber què havia de dir-li al senyor de correus, o quina alternativa tenia. A hores d’ara encara no he rebut resposta, i fa gairebé una setmana que vaig enviar l’e-mail. No sé si la seva experiència, senyor Graupera, és la mateixa que la meva, però aquí als Estats Units si faig una consulta rebo una resposta rapidíssima i amable, mentre que a Espanya la ineficiència comunicativa és frustrant. La conseqüència és que entre la mala educació dels candidats presidencials al Parlament i la poca importància que sembla tenir el meu vot (realment haig de ser jo el que vagi perseguint la gent per tal de saber com votar?) he decidit no votar. Gràcies pels seus articles. M’agraden molt.

  • L’altre dia vaig arribar al consulat després d’equivocar-me d’ascensor. El de seguretat em va preguntar sobre el llibre que portava i em va dir que li agraden molt les novel·les de l’espai. Vaig parlar amb un home molt amable, i vaig veure a una noia preciosa que li feia bromes a l’home amable. Vaig fer fotos de les vistes i vaig marxar. Per enèsima vegada vaig pensar que Nova York és increïble.

  • Al consulat d’Espanya a Chicago, tres quarts del mateix. Vaig anar a enscriure-m’hi el dia següent que l’aviat-expresident Montilla anunciés que les eleccions serien el 28N, més que res perquè abandono els EUA el 7 de desembre i no sabia on em convenia estar empadronada. No vaig tenir la sort de trobar-me amb noies maques ni tan sols amb vistes maques (a pesar que l’edifici és a una 15 planta d’un gratacels prou interessant de la Magnificent Mile). Més aviat em vaig trobar amb un funcionari malagradós que se’m va posar a la defensiva quan li vaig preguntar (ei, amb bona fe!): i què haig de fer si no m’arribessin les paperetes a temps? Resposta: nosaltres fem la nostra feina, això no és cosa nostra. Resultat: vaig seguir la tarda electoral per internet, com qui veu un partit de futbol des de la graderia. Democràticament depriment.

  • Cerca