Al capdamunt de la tifa del consens

12 de gener de 2010 6

L’analgèsic per excel·lència de la política és el consens. A Catalunya, per exemple, el consens ha consistit en els darrers temps en la suma de totes les opinions. L’Estatut, per exemple, si és llarg i farragós no és només perquè funciona com a dic de les ofensives legislatives i executives de l’administració de l’Estat i de les Corts espanyoles, ho és perquè en un determinat moment, l’única manera de fer avançar el text fou afegir al document final totes i cadascuna de les tendències dels seus redactors, encara que algunes fossin contradictòries. Els gols que els uns es colaven als altres eren més aviat conseqüència de la ignorància de les parts, o de la indiferència per les mínimes regles de l’economia o la lògica, que de l’assumpció dels postulats de l’altre. Per això tenim parts del text netament ecosocialistes i parts del text democratacristianes. El consens, en van dir.

El cas de la Unió Europea és un altre paradigma de consens contemporani. Atesa dificultat o la impossibilitat de cessió per part dels actors –els estats tot poderosos- els tractats que vertebren la unió sovint són una suma d’exigències, més o menys potents depenent del poder de cada actor que proposa, per acabar finalment en una conjunció d’inutilitats burocràtiques, desproveïdes de poder real i sobretot d’eficiència. No diguem ja de democràcia: si hi haguessin eleccions, posem, per a escollir president, aleshores caldria triar, és a dir, hi haurien guanyadors i perdedors. I això, en un context de consens contemporani seria inacceptable.

A causa d’aquest consens tan civilitzat tenim la cosa aquesta de la presidència semestral que aquest gener ha dut l’inimitable president espanyol al capdamunt de la tifa burocràtica europea. Un president de la Unió inútil, en essència i en competències, que no farà cap altre ús de la concentració dels focus europeus sobre la seva mirada angèlica que el d’intentar desesperadament millorar la seva imatge interior. Com va fer Sarkozy, però amb la meitat d’estil i intel·ligència. És el gran resultat del consens europeu: un president que no se sap què ha de fer, en paral·lel al nou president permanent, més el president de la Comissió Europea, més el Parlament desvinculat, més els milers de buròcrates de Brussel·les i Estrasburg –teòlegs del consens continental- més l’absurd de la nova ministra d’exteriors d’una unió sense política exterior. El consens en la nostra època és la suma de les deposicions dels que són incapaços de arribar a acords reals, és a dir, a renúncies i a apassionades imposicions racionals.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Albert

    Molt bo el recorregut per les misèries del consens Catalunya Espanya Europa, la meva pregunta és : podriem seguir una mica més fins les UN ??

  • Àixò de la presidència rotativa de la UE sempre m’ha semblat com la presidència de l’escala de veïns. Fins i tot hi ha espai per als llogaters, que no van a les reunions: nosaltres els catalans som llogaters a Europa. No anem a reunions en les que es decideixen coses… importants?

    També tinc la sensació que quan els presidents dels Estats o els ministres van a les reunions, ho fan amb la mateixa mandra que quan un va a la reunió de veïns. Sembla que sempre toquin a les 9 del vespre d’un dilluns.

    Felicitats per l’encertada reflexió.

  • Papallona

    Li he estat donant voltes al debat que planteges per tal d’aportar alguna cosa, i només puc constatar-te els problemes que veig. Crec que aquest consens que descrius -en el sentit d’una acumulació de normes legals i poders, sense ordre, lògica, ni sentit- anirà a més. Aquest guirigall no només s’està observant en el poder legislatiu sinó també en l’executiu: Itàlia, Bèlgica, i cada cop més Catalunya en són el paradigma de la ingovernació. L’ideal seria que un país fos governat, legislat, i controlat de la mateixa manera com es gestionen les empreses d’èxit. La missió del país-empresa seria la creació d’un territori pròsper i d’oportunitats per als seus habitants que tingués també cura dels aspectes socials, etc. S’hauria de poder fer compatible aquesta gestió empresarial amb la democràcia. Hi ha tant fil, tant teixit, tantes capes, i tants abrics ja creats (referint-me a tots els poders polítics i administratius que afecten a cadascú de nosaltres) que la tasca és gegant, difícil, i crec que necessita primerament d’un canvi de cultura per augmentar el sentit de la responsabilitat, el ser conseqüent –entre el que un pensa i el que fa- de cada individu, i una mica de humilitat per part de tothom per reconèixer quin lloc ocupa cadascú a la societat i al món.

  • Coincideixo amb Papallona: La Catalunya a governar depen d’una Catalunya en Miniatura de clientelismes on les decisions es prenen no pel bé de la majoria ni del pais, siné pel bé de les capelletes, famílies polítiques i econòmiques de torn, etc. La història ens ensenya que al final d’aquest camí no hi ha res de bo.

  • Papallona

    Estic molt contenta de tornar a veure el teu blog. Salutacions.

  • Salvo Montalbano

    No comparteixo gens aquest article sobre el consens; de fet la política consisteix en cercar “mínims comuns denominadors” de la societat, per avançar sobre una base que la majoria faci seva. Que hi hagi persones que puguin caure en la contradicció no és per excés de consens, és per manca d’altres hablitats…la darrera persona que vaig sentir cagar-se en el consens era el meu avi, un home molt feixista que deia haver viscut “la dictadura de felipe gonzalez, la pitjor de totes” deia…espero haver heretat només la salut, doncs va morir als 92 anys. Salut.

    Resposta Jordi Graupera: Estic d’acord amb la teva idea de consens, Salvo. Però no amb l’excusa del consens per sumar interessos contradictoris.

  • Cerca