Catalanisme o socialisme

16 de febrer de 2010 3

És un tòpic de la politologia light que a Catalunya hi ha dos clivelles ideològiques: l’eix esquerra-dreta, i l’eix catalanista-espanyolista. És simplificador, però serveix per explicar alguns comportaments de masses. El problema és el creuament d’aquests dos eixos: no és cert que ambdós tinguin el mateix pes entre cada votant. En la majoria de la gent, fins i tot la menys polititzada, hi ha un dels dos eixos que predomina. Per entendre’ns: no és el mateix ser catalanista i d’esquerres que d’esquerres i catalanista. Aquest biaix es veu perfectament en els dos grans partits catalans: el PSC i CiU. Ambdós s’anomenen catalanistes, però és evident que per al PSC primer és ser d’esquerres, molt per davant de ser catalanista, per molt fatigat que estigui el sector Maragall-Castells-Tura de les seves conselleries. I CiU és catalanista abans que de dretes o liberal. Aquesta constatació es pot veure en molts moments, però es desvetlla cada vegada que els partits s’ataquen: els dirigents de CiU parlen sempre del mesell espanyolisme del PSC, mentre que els dirigents del PSC sempre parlen de la malèfica dreta catalana per atacar CiU. Cadascun creu que per al seu electorat aquest és l’eix que importa, i l’altre, malgrat que important, és secundari. Durant 23 anys, CiU va centrar el debat català en l’eix catalanista-espanyolista, i el gran canvi ideològic del tripartit fou capgirar les prioritats i fer de l’eix esquerra-dreta la clivella predominant.

El votant més catalanista del PSC pot perdonar a Montilla que no aconsegueixi un gran finançament si l’estètica i l’ètica socialistes predominen, com demostra la resistència a qualsevol dimissió i la tendència al maquillatge de qualsevol engruna per part d’individus com el conseller Castells: tants anys publicant sobre les balances fiscals rigorosament per acabar jugant als eufemismes. La comoditat espiritual s’aconseguix dins de la trinxera dels esquerranistes. El votant més de dretes de CiU pot perdonar a Artur Mas que en el fons pregoni una socialdemocràcia a l’europea en molts aspectes, sempre i quan la prioritat sigui la construcció nacional. Com demostra l’estoïcisme amb el que les promeses electorals d’ampliació de l’Estat del Benestar subvencionat són empassades a cada campanya electoral. És fàcil sentir els votants fidels d’aquests dos partits queixar-se dels dirigents dels seus partits quan s’allunyen dels seus postulats en l’eix secundari, però si es mouen de l’eix principal, deixen de votar-los. El pacte amb el PP al final de l’era Pujol fou això per a molts catalanistes. I l’estret marge per a les polítiques d’esquerres de la Generalitat -i per tant del tripartit -ha estat una de les principals causes del decencís del propi electorat, més enllà de la catastròfica gestió del dia a dia.

La clau de volta de la política catalana s’aguanta entre aquests dos eixos i el predomini d’un o de l’altre. Atès que en general el gruix de l’electorat i de la classe política se sent més o menys còmode amb aquests dos escenaris, la pregunta que ens hem de fer és: quin dels dos eixos té més marge d’actuació? Actualment, el poder de la Generalitat és alguna cosa menys que migrat. Les grans partides pressupostàries estan segrestades per la Sanitat, l’Educació, i la gerontologia. El marge és estretíssim. La resta, molletes. I de política fiscal, res de res. La diferència entre la suposada dreta i la suposada esquerra a la Generalitat no és d’acció, és d’actitud. És el color de la jaqueta i els adjectius que s’usen per justificar el propi sou i el cotxe oficial. Prou que ho hem vist aquests anys. En absència de poder real, la dignitat s’ha convertit en l’indicador principal. Els revolucionaris de fibra vegetal els costa veure-ho, això.

L’única política que es pot fer des de la Generalitat és la que consisteix en la batalla per  aconseguir més poder. Més marge. La paradoxa de la política catalana de cara a les properes eleccions és que als socialistes catalans, als republicans i als eco-socialistes els interessaria que s’augmentés el marge, per poder fer algun dia -si mai tornen al govern-, veritables polítiques d’esquerres. Però, qui pot ampliar aquest marge? Aquesta pregunta és impossible de respondre amb rigor, però és clar que és una pregunta que fa predominar l’eix catalanista. El tripartit ha servit per això, per adonar-nos de quin és l’únic eix que realment existeix en la política feta des de Barcelona. La resta és com gestionar una diputació. Per això el candidat de l’eix esquerra-dreta que pot treure més vots és l’expresident d’un d’aquests ens de la sordina. Per això l’Artur Mas es dedica a reconstruir la idea de dignitat en l’espai català, perquè la resta ha acabat sent obvi. A més, esclar, del que alguns anomenen fatiga, d’altres ridícul i un servidor té per costum anomenar cara dura.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • A propòsit d’aconseguir més marge (per fer què?) potser val la pena recordar la reflexió que va fer en Josep Maria Colomer arran del fracas de la comissió per a la llei electoral:

    «S’ha perdut una oportunitat no només de millorar la qualitat democràtica del sistema polític de Catalunya. També s’ha demostrat que el Parlament és incapaç d’autogovernar-se, és a dir, de fer la llei que reguli la seva pròpia elecció. Si no poden governar-se ells mateixos, per què demanen més poders d’autogovern?»

    Resposta J. Graupera: Bon punt, però primer a tots els parlaments del món hi ha marranades com aquesta i segon, l’absència de poder provoca moltes vegades que debats essencials es converteixin en putrefactes batalles per una engruna.

  • Jordi, cansa tant la manifesta incapacitat de la classe política com els eterns analisis periodístics de si el PSC és o no és, si es podria partir, si podria governar en coalició, i tot el regitzell de “palles mentals” que us serveixen per omplir diaris i tertulies.
    Aneu al moll de l’ós PER FAVOR que això no es pot aguantar ni un minut més !!
    El problema és de base: el nostre sistema democràtic (http://davidcastells.blogspot.com/2009/05/mori-la-democracia-representativa.html).
    La solució: algú que ho dinamiti desde dintre (http://www.d-3.info).

  • Salvo Montalbano

    És un bon anàlisi polític, tot i que en la meva opinió hi ha un tercer eix implícit i transversal; el grau de cultura democràtica de les persones que representen les forces polítiques. I aquí rau el principal obstacle que haurà d’afrontar CiU; que està presentant les mateixes persones (Mas, Puig,..) des de fa 10 anys; és més, el fet que l’Artur Mas hagués estat el número 2 del darrer Govern Pujol va molt en contra; doncs la renovació forma part de la cultura democràtica. Destil·la doncs conceptes; 1er) que CiU no té ningú més que valgui la pena, 2n) que CiU té salud democràtica per impulsar un nou candidat sense un passat tant condicionat (ningú vota pensant en tornar al passat). En resum, un candidat nou de CiU arrasaria.

  • Cerca