El Príncep català

15 de març de 2010 2

El secretari de la fugaç república florentina Nicolau Maquiavel va deixar escrit en El Príncep una veritat respirable en la Itàlia del segle XV: els homes amb possibilitats de tenir poder faran el necessari per obtenir-lo. Josep Pla diu en el capítol de Per acabar dedicat a Maquiavel que aquesta és una veritat universal. Si fos així, els sistemes polítics serien només una manera de definir què és “necessari” en un lloc determinat i en un temps concret per obtenir el poder.

Des d’una perspectiva general, si hem de ser clars, per obtenir el poder a Catalunya cal no dedicar-se a la política. O com a mínim, no a la política catalana. Dedicar-s’hi, és a dir, dedicar-hi els sentiments, el pensament, la paraula o l’acció, és la millor manera de no tenir-ne. Però si auscultem el nostre sistema parlamentari, i ens preguntem per la manera com els nostres governants han obtingut el poder, potser podrem respondre alguna cosa sobre les nostres necessitats. I sobre si han canviat.

El príncep José Montilla va arribar al poder aplicant 3 mecanismes propis dels Mèdici.

En primer lloc, per a obtenir i mantenir el poder al principat, Montilla i els seus partidaris van creure que el més eficaç era dependre el mínim possible de la voluntat popular, sempre tan voluble: fidel en les eleccions espanyoles, lànguida en les catalanes. Els darrers anys del regnat de Pujol, Montilla va dedicar grans esforços a teixir una xarxa de deutes morals i dependències crematístiques amb càrrecs públics d’altres partits per tal que, en el moment oportú, aquests càrrecs oficials poguessin ser una força més poderosa que les urnes, com així va ser al 2003 i al 2006. És un gest intel·ligent: si no pots camelar-te el poble, sedueix els seus representants, que són els que decideixen en darrer terme. Si el príncep aconsegueix que la seguretat econòmica d’aquests representants depengui de la seva existència com a vèrtex d’unió, té la continuïtat assegurada.

En segon lloc, per a obtenir i mantenir el poder a Catalunya, el príncep Montilla va creure que el més eficaç era controlar el seu partit amb mà de ferro. Fer i desfer, donar i prendre, autoritzar i prohibir, i ser implacable en el repartimet dels afectes i els càrrecs interns. El partit com una facció. El partit com un batalló. Ser qui mana al partit, més enllà del carisma entre la gent corrent, ha estat a Catalunya la manera més veloç de poder retenir possibilitats d’assolir el poder.

En tercer lloc, Montilla va decidir que la millor manera d’assegurar-se el poder consistia en pactar amb Espanya. És a dir, en mantenir en el pla ideològic la mateixa subordinació que en el pla legal mantenen Catalunya i Espanya. En el seu itinerari, evitar la confrontació programàtica amb Espanya havia de ser la solució per a la inestabilitat anterior, atès que aquest era la querella que separa més intensament els diputats als quals deu el poder. Una garantia d’ordre que, amb el temps, faria menys necessaris els mecanismes 1 i 2 d’aquesta llista.

El candidat Mas, en conseqüència, ha considerat que el necessari per obtenir i mantenir el poder a Catalunya passa per subvertir aquests tres mecanismes. En primer lloc, Mas necessita l’autoritat popular. Un resultat que faci impossible la reedició d’una majoria d’opositors que sumen els seus interessos de despatx. Per tant, com més va més augmenta la seva dependència de la volubilitat popular. És un moviment arriscat que ja li ha costat el càrrec dues vegades. Veurem què passa. En segon lloc, Mas ha optat per un partit permeable, o si més no, per la imatge d’un partit permeable, en consonància amb la primera necessitat. Passats els primers intents, en els quals el control de partit semblava essencial després de la desaparició de Pujol, sobretot per la qüestió d’Unió, Mas va decidir que necessitava donar la impressió d’haver relaxat el control sobre l’aparell i provocar adhesions des de l’ambivalència i l’obertura de la discussió interna. La Casa Gran, etcètera, veurem si finalment genera fidelitats pel costat de les idees. I, en tercer lloc, Mas creu que la millor manera d’obtenir i mantenir el poder passa per cenyir el conflicte amb Espanya a la reedició constant de la voluntat popular. Això que ell en diu “dret a decidir”, és una manera de mesurar la tensió nacional a partir dels temes concrets i de les majories populars. Concert econòmic? Infrastructures? Poder judicial autònom? A cada tema un moment de tensió, un referèndum. La pressió cap als poders de l’Estat és intensa i autoritzada en aquest context, i, sobretot, reparteix responsabilitats i evita el tòpic que diu que el problema del conflicte és dels polítics. A més, dibuixa un horitzó borrós que pot seduir diverses menes de miops i de visionaris alhora.

Si Mas guanya les eleccions amb prou diferència i imposa el seu programa demostrarà que hi ha una via oberta per a assolir el poder que supera els mecanismes compensatoris del sistema electoral i l’entramat institucional (les canongies) que ens ordena. Si no, el model clàssic de relacions de proximitat i favors, és a dir, la cort, persistirà. La fortalesa del mètode cortesà és que sempre funciona, menys quan hi ha una força que el supera de llarg. Així la debilitat d’aquest sistema d’onada popular és que resulta difícil de provocar i, en canvi, és molt fàcil de malbaratar en molt poc temps. Maquiavel recomanaria a Mas que, si guanya i pot, pel camí faci més díficil que els seus adversaris puguin arrecerar-se en la cort i reeditar l’aliança a la mínima de canvi. Teixir d’amagat una xarxa equivalent per quan vagin maldades seria un consell maquiavèlic.

Maquiavel recomanaria a Montilla que busqués nous aliats, atès que per si sol no pot obtenir el marge que necessita i els seus socis i assalariats comencen a estar desgastats: surten massa cars pels favors que poden tornar-li en el futur immediat. El PP potser seria una aposta de futur prou maquiavèlica. O un període de submissió a CiU que els permetés accedir de nou a les aixetes de la cort. I tornar a començar: teixir noves relacions i mantenir la dignitat dels exiliats amb un crostó de pa a esperar que els temps siguin millors. Potser Maquiavel li diria a Montilla que busqués una altra oficina, si del que es tracta és de manar.

Però tot això no garanteix res, al capdavall, com diu Maquiavel, els homes amb possibillitats d’obtenir-lo faran el que sigui necessari per tenir poder. L’adversari mai no descansa.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Jordi

    Al final del penúltim paràgraf assenyales implícitament aquesta “Àrea Metropolitana” que s’ha tret del barret el tripartit per tal d’aixoplugar-se durant l’oposició. Ho fas de manera conscient o inconscient?

    Resposta J.G: a mig camí entre la consciència i la inconsciència. No només em refereixo això, però també n’és un cas.

  • Tot plegat, un sistema feudal disfressat de democràcia. Possiblement, a la península, mai hem sortit de la Baixa Edat Mitjana pel que fa a les relacions clientelars.

    O això, o és que hi estem tornant.

  • Cerca