La fi del victimisme

02 de febrer de 2010 3

Article lúdico-festiu.

El dia que vaig fer setze anys, el meu avi matern em va regalar una cartera amb diners a dins. El meu avi, al qual em dirigia de vostè, mai no em regalava res que no necessités. Cap luxe. “Aquests diners són per què et facis soci del Barça. I vagis al camp. Em posa nerviós tenir-te aquí veient els partits, ets massa optimista”.


Quan arribava al camp, el meu company de grada -encara hi havia localitats sense seient-, que es deia Gorka i era basc, em deia: “Qué, chaval, ¿cómo los ves?”. “5 a 0”, li deia jo. “Ya crecerás, nen”.


Ho he recordat aquestes darreres setmanes per les portades i els articles dels diaris esportius de Madrid. Em recorden molt a les portades i els articles de la premsa catalana de quan jo era massa optimista. Aleshores, jo pensava que ser del Barça era una cosa fantàstica, malgrat que no guanyéssim tant com voldria, perquè teníem raó. En el menyspreu dels àrbitres, en els penals no xiulats, en els fores de joc inventats i en la violència dels defenses contraris hi veia jo una prova de la nostra superioritat.


Les coses han canviat, i ara són els diaris de Madrid i els aficionats del Madrid que es queixen i tenen raó. Vist de lluny, ara que les suposades injustícies no em toquen d’aprop, penso que les seves queixes, els seus articles obsessius, les seves constants apel·lacions a tenir raó per sobre dels resultats són el principal escull per a recuperar les seves glòries del passat.

A Catalunya s’està produint un procés similar al del Barça, encara que de moment estigui molt coix. Totes les generacions de catalans que no hem estat educats en el franquisme no sabem què és perdre, i cada cop hi ha més gent que dedica una part més gran de les seves energies a pensar quina és la millor manera de guanyar, i quines són les nostres febleses, que no pas a fer llistes de greuges i injustícies històriques. Evidentment un àrbitre fill de puta és un àrbitre fill de puta, i un Tribuna Constitucional és un Tribunal Constitucional. Però el principal escull per a sortir-nos-en no és la malícia dels poders espanyols, és més aviat la nostra incapacitat  per trobar un sistema de joc que superi tota quanta estultícia ens enviï Espanya.

El catalanisme necessita mètode. Ciència i art. Aquesta fundació, per exemple, ja fa molts anys que dedica recursos econòmics de gent privada al servei de buscar idees, de potenciar professors, estudis, projectes. De jugar bonic, sense complexos. Els moviments socials, polítics i econòmics que bullen a l’interior del catalanisme des de fa uns anys responen també a aquesta nova pulsió. Volem guanyar, no pas tenir la raó. Hem superat el complexe de víctima i estem començant a engegar la mentalitat Cruyff. Tenir la pilota, voler-la, entrenar, ser seriosos. Busquin, ensumin, Guardiola és apunt d’arribar. Que el victimisme el facin ells.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Xavier

    Quanta raó que tens i que bé que ho expliques. Jo també començo a veure moviments esperançadors en la societat catalana. I ara tenim una generació de gent que va entre els 30 i 50 molt preparada, que ha voltat molt però que estima les arrels, i molt diferent al catalanet amb barretina i professor d’institut (amb tots els respectes) una mica folkloric, que ningú se’l prenia gaire seriosament.

  • Finalment m’he decidit a escriure tot i portar un temps seguint-te. Et vaig descobrir al teu espai amb el Basté… espero que no ho trobis una intromissió.

    Et veig molt optimista avui o jo estic massa pesimista. Jo no veig aquesta mentalitat Cruyff a la clase dirigent; que per altre banda podria interpretar-se com una utopia. No creus?

    Del que n’estic segur es que no veig cap geni com en Johan per enlloc (i ja no m’atraveixo ni a plantejar-ho gairebé, o com el grandíssim Pep).

    Salut!

    Un culé que es refugia en el Barça per no ser cada dia un català més i més emprenyat.

    Resposta de J.G.: Gràcies Axel. Sí, em vaig llevar optimista. Però fixa’t que no em refereixo a la classe dirigent. Una abraçada.

  • Un equip sense entrenador? Un país sense classe dirigent? Em semblen conceptes dificilment separables.

    Ara fent una rellegida més serenada veig a què et refereixes amb la teva puntualització; tot i que segueixo opinant que és indivisible i que a més, d’aquestes generacions haurà de brotar la nova classe dirigent (i aquí és on torno a perdre el teu optimisme… el poder corromp).

    Salut!

  • Cerca