La jugular de Montilla (segons un dels seus consellers)

23 de febrer de 2010 0


Un home de govern publica un article criticant les línies mestres del partit que l’emplea i l’endemà el govern, el partit i la premsa es centren en la lluita de faccions que aquest article explica. Està bé, és justificable i fins i tot desitjable que ens ajudin a comprendre les contraccions intestinals o els estertors del poder polític. Però val la pena d’aturar-se en les idees que proposava en l’article.


Ens equivocaríem si penséssim que el conseller Ernest Maragall ho sacrifica tot per la puresa de les idees, o per la pulcritud del debat, però és alliçonador veure quines són les coses que un conseller socialista de tota la vida, que s’ha empassat tot allò que no li agradava dels seus en favor d’un destí compartit, creu necessàries per separar-se d’allò que els seus fan i tenen previst de fer en el present i en el futur immediat.  Aquestes idees, posades en negatiu, ensenyen què fa i què vol fer el PSC al govern.

Maragall demana 3 coses. Primera, una resposta liberal a la crisi. Davant “l’empobriment que hem generat els darrers 2 anys”, demana el que és obvi per tothom, més competitivitat, però també més llibertat per a la negociació dels convenis col·lectius entre empreses i sindicats; és a dir, l’abolició dels principis bàsics de l’estatut dels treballadors, una de les peces centrals del socialisme dels anys 80 i 90, i una dels fonaments sobre els que se sustenta la demagògia del socialisme català. Per tant, ja sabem que el PSC no té intenció d’apretar per una reforma laboral d’aquesta mena. També demana el conseller la introducció de criteris propis de l’empresa privada al funcionariat. Per tant, també sabem que el PSC té la intenció de continuar aguantant-se sobre la fidelitat dels treballadors públics, sense tocar cap dels seus privilegis.

Segona, Maragall demana de tirar milles pel que fa al desenvolupament de l’Estatut del 2006. Especialment, demana més fermesa per part del govern a l’hora d’enfrontar-se a la tendència de les institucions espanyoles a erosionar l’autonomia. Aquest argument és molt potent en un moment en què les institucions espanyoles -inclòs l’estament judicial i la guerra bruta policial- fan tot el possible per afeblir les possibilitats de resposta del govern i dels partits. Per tant, sabem que aquestes amenaces han calat, i que el govern i el PSC tenen al cap una estratègia moderada pel que fa a la denfensa de l’Estatut.  De la mateixa manera, demana el conseller un grup parlamentari propi per al PSC, per a donar als socialistes catalans algun marge de maniobra davant les ordres del PSOE, per tant ja sabem que el PSC no ho té previst… etcètera. I, en el marc de l’autogovern, Maragall demana tirar endavant la reforma de l’organització territorial, és a dir, acabar amb les províncies i diputacions i impulsar les vegueries, el que podria significar, en el cas que el PSC perdés les properes eleccions, un buidat de poder de la facció dominant del president Montilla. Cosa que implica que el PSC no es pren molt seriosament aquesta reforma, o que es pren molt seriosament els riscos que per al seu poder comportaria jugar-se-la als escacs de les vegueries.

Tercera, el conseller d’Educació demana reformes per a la regeneració democràtica. Reformes que, per una banda, apropin els electors i els elegits. És a dir, més democràcia directa (llistes obertes? circumscripcions unipersonals?) i menys política de despatxos i discrecionalitat dels aparells dels partits. Hola Montilla, què tal. Adéu tripartit, que vagi bé. Un cop més, per la inversió de l’argument, descobrim que el PSC no té gaires intencions de reformar aquesta sistema de relacions cortesanes que els manté al poder a tantes instàncies. Moltes boques que cal alimentar. De fet, Maragall demana més mecanismes de control en el finançament dels partits, per tant… Per altra banda, Maragall demana que en la propera llei electoral es mantingui l’equilibri entre el pes dels ciutadans i dels territoris en les eleccions. És a dir, que allò d’”una persona, un vot”, que era el mantra dels socialistes metropolitans, i que era la solució al seu problema electoral contra CiU, ha passat a millor vida en l’ideari del conseller i la seva facció. El PSC volia més proporcionalitat per garantir-se el poder gràcies al pes dels seus municipis de l’àrea metropolitana, i s’oposaven amb tota classe de demagògia a què els territoris menys poblats estiguessin sobrerrepresentats com passa a tots els països civilitzats del món. Un cop més, això vol dir que el PSC no té pas la intenció de renunciar a aquest objectiu, i que està disposat a mantenir la situació actual abans que obrir la caixa dels trons.

En fi, Maragall té molta barra, perquè porta anys empassant-se les idees contràries, defensant-les amb la paraula i amb l’acció. No crec que el conseller hagi de ser lloat per haver dit la veritat, com han defensat alguns, perquè la veritat i el govern són dues coses que Maquiavel ja ens va ensenyar que no van gairebé mai juntes, però caldrà agrair-li que hagi demostrat que allò que proposa l’oposició -liberalisme econòmic, més autogovern i menys poder dels partits-maquinàries- són exactament els punts dèbils del govern i del PSC. El més probable, a més, és que les seves idees en realitat no tinguin cap públic per aplaudir-les, ni tan sols entre els seus. Són massa lluny de les seves biografies. Per això el text és més valuós: en un rampell sempre es busca la jugular. (“Jugular”, per cert, també vol dir “escanyar”: ho dic per com ha acabat la història).

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca