Talking monkeys

22 de març de 2010 6

Més enllà de multiplicar les fonts d’informació i d’oci, l’aparició de l’Internet ens ha ensenyat una veritat incòmoda: gran part de la gent alfabetitzada no sap llegir. Sóc incapaç d’augurar un tant per cent aproximat dels lectors que comprenen un text sencer. I, també, em sento incapacitat per repartir responsabilitats: el text és obscur, o el lector és obtús? En qualsevol cas, la màgia de les andròmines que faciliten la comunicació escrita no ha solucionat el principal problema dels micos xerraires que som: no ens entenem quan verbalitzem.

Hi ha dos fonts que són especialment útils per a poder afirmar la incompetència en la lectura comprensiva de la majoria: els comentaris als diaris i els blogs personals. Molts articulistes i escriptors s’han queixat amargament en públic i en privat de la mena de comentaris que reben quan els seus articles són publicats en diaris digitals que admeten comentaris, i la demanda d’un moderador s’ha convertit en un tòpic de la intel·lectualitat. L’argument és que l’insult predomina sobre la raó. Si els comentaris fossin objeccions raonades, ens diuen, seria acceptable la participació del públic. Fins i tot si fossin objeccions ridícules, però educades, la cosa seria acceptable. Bé, no tinc res raonable a dir sobre aquestes queixes; però centrar-se en l’insult és no encarar el veritable problema. Els articulistes estaven acostumats a escriure per al gran públic, però a rebre només la resposta d’altres articulistes, fins al punt que el debat moltes vegades es convertia en una disputa microscòpica sobre les dèries dels experts.

Ara bé, quan els comentaris van arribar, quan el dogma de la participació es va imposar, la veritat va aparèixer com una revelació. La majoria dels comentaristes no han entès l’article, o no l’han llegit sencer, o només hi han trobat una excusa per abocar les seves pròpies fòbies. El prejudici, la ignorància i l’obsessió són les eines del debat. No és cap sorpresa, però la catifa que formaven els diaris i els llibres quan eren unidireccionals havia ocultat la quantitat de pols que corria per la casa.

Aquesta constatació és demostrable en tota mena d’ambients. Des del bar fins als programes de la televisió. En els platós dels programes de tarda es pot comprovar sense gaire esforç que quan dues persones són convidades a explicar les seves desavinences íntimes, el principal problema és que no saben explicar-se, i que no saben entrendre allò que l’altre diu. La majoria dels problemes que els angoixen i els duen a l’exhibicionisme catòdic amb el convenciment que tenen raó i que tothom els aplaudirà la gosadia són, en realitat, deficiències lingüístiques.

Com que aquest article ha de ser curt, faig un salt abrupte: també la nostra política sustenta la seva suposada grandesa en l’eficàcia verbal i la seva veritable misèria en la incompetència alfabètica. És fàcil sentir els tècnics de qualsevol ram -especialment de l’economia- queixar-se del baix nivell del discurs polític quan cal precisar; i també és ja un tòpic la conclusió pseudo-sociològica que diu que els electors voten emocionalment. Com si les emocions no tinguessin també el seu discurs o no establissin cap connexió amb la raó. També la principal preocupació dels assessors polítics és la simplicitat dels missatges, i no pas, com es diu, la senzillesa en l’expressió dels missatges. Les idees, digui el que vulgui qui vulgui, mai no són simples: la brillantor és només la capacitat per fer-les inteligibles. Però els spin-doctors, que saben amb quin material treballen, troben el pols del seu èxit en la desaparició del contingut. Qualsevol altra estratègia és arriscar-se a que cadascú projecti les seves carències en les ambivalències i les complexitats de la idea plena.

Oblidades les raons, la nostra política es dedica a surfejar estats d’ànim. En diuen el poder del poble, però és la impotència del poble el que fa forts els polítics. L’altra cara de la moneda és aquesta: veiem i sentim com els governants no s’atreveixen a dir en públic tot el que diuen en privat. Callen, amaguen, simplifiquen. El discurs benpensant, la coartada del consens, la mesquinesa de la síntesi, el pragmatisme aparent, la moderació fal·laç i la sordina moral són meres eines de protecció pels polítics. Val més no dir.

Aquest buit el veurem cada cop més, per moltes raons. Dos exemples: perquè les tecnologies de la informació ens permetran apreciar amb més claredat l’absència de comunicació eficient, i perquè els temps que corren i que correran, amb més immigrants i més desplaçaments de tots plegats eliminarà l’única cosa que substituïa aquesta carència expressiva: el costum, les convencions socials, la monocòrdia de les societat homogènies. Ja ho estem començant a veure: la incomprensió duu a l’ansietat, la incapacitat d’expresar-la a la histèria. És un problema polític que els immigrants no aprenguin català; el problema més ardent, però, és que els catalans no sabem explicar-nos a l’alçada de la complexitat de les qüestions que se’ns plantegen personalment. No és que siguem irracionals -cosa que no és dolenta en si- és que raonem defectuosament, o, en el millor dels casos, parcialment.

També la independència és un problema retòric: d’emissió d’un missatge convincent, de la seva comprensió i de l’assumpció de les seves raons. El proper pas de la construcció nacional és la imposició de l’assignatura de lògica a les escoles: també els símbols són qüestió de semiòtica. La interpretació dels textos ho és tot en una democràcia: els codis penals són diccionaris; el poder és l’hegemonia del discurs; i la veritat una concepció oberta a la correcció dels altres. Un país no és una llengua, un país és una gramàtica.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Mr. Ludwig

    La majoria dels problemes que els angoixen i els duen a l’exhibicionisme catòdic amb el convenciment que tenen raó i que tothom els aplaudirà la gosadia són, en realitat, deficiències lingüístiques.
    First, I aprove!

    La interpretació dels textos ho és tot en una democràcia: els codis penals són diccionaris; el poder és l’hegemonia del discurs; i la veritat una concepció oberta a la correcció dels altres. Un país no és una llengua, un país és una gramàtica.

    Second and third, I aprove!

    Resposta J.G: hehehe, benvingut Ludwig.

  • Eladi

    T’ho compro tot. La internet és un mitjà que, com qualsevol mitjà antic, possibilita l’opció de permetre rebre opinions ui comentaris per enriquir el coneixement. Sempre hi ha destralers que volen fer mal, sigui a internet o qualsevol altre lloc. El problema rau que la incompetència lectora és similar a la incompetència expressiva doncs, paradoxalment, la facilitat en l’accés als mitjans de difusió perverteix la maduració de l’aprenentatge i la reflexió.
    D’una altra banda, hi ha blogs i blogs. El teu permet reflexionar i això és el més valuós. Gràcies i salut!

  • Maria

    Felicitats! M’ha agradat molt l’escrit, com sempre. Quanta raó i quanta feina que teniu.

  • Estic d’acord. Cada vegada tinc més clar que, com a fonament del pensament, l’expressió i la comprensió verbals han de ser al centre de l’educació. TOT ho expressem en paraules. I TOT ho pensem amb paraules. Un ús deficient de les paraules implica un ús deficient de la vida.

    Però dubto que interessi massa, a qui hauria d’interessar, fer aprendre a pensar a la gent.

  • Eladi

    Un article interessant relacionat:

    http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100330/53899211101.html

    Crec que és un dels tants exemples entorn el tema de l’anonimat i la Internet. Revisa-ho, si us plau Jordi, i si el consideres oportú el deixes i si no, treu-lo.Gràcies.

  • Silver Surfer

    M’agrada molt el teu estil i discurs. És bonic i estructurat.
    Tammateix et diria que tot llenguatge és una sintetització, una digitalització d’una realitat analògica. Partint d’aqui d’entrada per tant és una eina imperfecta per a la descripció de la realitat i de la vida, com una compressió de video MPEG2 simplifica els detalls d’una imatge analògica plena de matisos. La paraula digitalitza la realitat.
    Nietzsche ja estava preocupadissim per això, i proposava (en la seva línia maximalista habitual) eliminar tots els idiomes i crear-ne un de nou, per no ser més presoners d’eines imperfectes fruit d’una evolució incontrolada i imperfecta.
    Sostens que el públic projecta les seves frustracions i carències sobre qualsevol idea massa desenvolupada, i que per això els missatges polítics es simplifiquen?. Home, és una visió molt trista de la realitat. Una mica derrotista inclús si m’ho permets.
    Et criticaria el paràgraf sobre les idees.
    No totes les idees són complexes. N’hi ha de molt senzilles. Certament la brillantor, com be deia Einstein, consisteix en explicar de forma senzilla idees complexes (i per extensió fer el contrari indica poca traça). Jo afegiria a la cita que sovint tambe cal brillantor per aïllar les idees de la complexitat que les envolta i fer-les senzilles als propis ulls i a l’enteniment.
    A mi m’agradaria per tant pensar que la senzillesa dels missatges polítics respon a un intent de síntesi més o menys reeixit, dirigit a fer comprensible un cert contingut ideològic de forma ràpida i directa a les emocions, en un esforç de comunicació d’un equip professional.
    Penso que el teu text (que repeteixo que és molt bonic i interessant) respira una certa amargor nihilista, i les visions que transmets afloren un disgust per la realitat en molts àmbits: polític, cultural, identitari, etc. Crec que de vegades no ens adonem que no vivim moltes realitats des de dins, i ens quedem en la superfície visible de les coses, i erròniament li donem la qualitat d’essència de les coses en si. Per exemple, si visquessim dins el grup d’ideòlegs o de gestors de campanya d’un partit polític, segurament descobririem un grup de persones entussiastes d’una concepció del futur intentant trobar paraules, formats, resums sintètics de complexes idees, com dius tu, cercant aconseguir el màxim efecte per tocar la fibra sensible de l’espectador votant. No hi trobariem analfabets que cerquen la neutralitat i la buidor d’idees que eviti la projecció de les frustracions de l’irat i venjatiu espectador…
    En fi que tot i això, m’ha agradat molt. Seguiré llegint 😉

    Cheers,

    SS

  • Cerca