33 anys de silenci

29 de gener de 2011 4

(article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 29 de gener del 2011)

Una de les aportacions més rellevants de la intelectualitat espanyola és el silenci. Sí, s’escridassen. Sí, quan la dreta diu coses de dretes, l’esquerra es lia a fer performances. També la dreta munta una peli de Berlanga per la Castellana quan l’esquerra diu coses d’esquerra. De soroll n’hi ha, efectivament. Però quan a Espanya surt el tema de les minories culturals -per emprar un terme asèptic que puguin entendre esquerres i dretes- el paradigma científic, filosòfic i literari és el silenci.

Sovint es menciona amargament el contrast entre la frenètica tendència de cantautors i poetastres espanyols de donar suport a tota mena de causes, enganxina al pit, i la indiferència amb què es reben els conflictes identitaris. El problema, amb tot, és més profund. No ha existit en 30 anys cap discurs, moviment literari o corpus filosòfic que es faci càrrec de l’intent d’etnocidi perpetrat durant l’era feixista, ni molt menys sobre les etapes anteriors. Hay para alquilar sillas, que diria Pla, perquè és una excepció. Als Estats Units existeixen centenars de càtedres dedicades a l’estudi de la destrucció de la cultura dels natius americans, o de la cultura negra desprès de l’esclavitud, o sobre el tracte als japonesos a la segona guerra mundial. A Sud-àfrica el debat sobre l’apartheid, i les seves conseqüències actuals, ha traspassat fronteres. O Alemanya. Un dels primers actes públics de Habermas, el filòsof europeu més influent del nostre temps, va ser una carta de 1953, on qüestiona a Heidegger la seva contemporanització del nazisme. Fins i tot molt més tard, al 1986, esclatava el Historikerstreit. Historiadors i filòsofs van polemitzar sobre la tesi que afirma que el nazisme va ser una conseqüència de la cultura alemanya. Habermas, o el Nobel Günter Grass, s’han caracteritzat per un exercici constant de reflexió sobre la seva responsabilitat, sense subterfugis. Aquesta és l’esquerra occidental, que ha entès que la ficció de la democràcia se sustenta en una incesant revisió del poder de la cultura de la majoria sobre la minoria.

Esclar, els catalans no som els jueus -tot i que els acudits que s’expliquen diguin que sí- ni erradicar una cultura és exterminar un poble. L’exemple alemany serveix per l’embenat, no per la ferida. Però la pulsió etnocida ha existit i existeix, i a ningú no sembla importar-li que la seva obra sigui l’evolució acrítica d’una cultura totalitària.  L’extirpació de la pulsió etnocida no podem fer-la els catalans. Per això el silenci intel·lectual dóna per meravellar-se. Aquest és el moll de l’os del fracàs actual d’Espanya. L’esquerra i els liberals espanyols no tindran un discurs universal creïble fins que no solucionin aquest particular silenci. Un començament: la paraula etnocidi, “l’extinció deliberada d’una cultura per una altra”, que apareix al diccionari de l’IEC, en l’Oxford, i fins i tot a Wikipedia, no existeix per a la RAE.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • claudio

    No hay que olvidar que los famosos estudios de minorías sólo sirven para que cada una se estudie a sí misma. No sé si eso es de lo que andamos más faltos por estos lares.
    Quizás los etnocidios y otras muchas cosas aún peores se eviten más con una buena formación liberal a la antigua que con un doctorado sobre Pep Ventura.

  • ole, l’has clavada! sobre tot amb el detall de la RAE. Això si, nosaltres vem fer 15 edicions de Els altres catalans!!!

  • @Claudio: me da la sensación claudio que el artículo se refiere a que los españoles estudien la identidad catalana como otra diferente a la suya. Con lo que no acabo de entender tu comentario. Respetar la diferencia, supongo que a eso te refieres con tu liberalismo a la antigua.

  • claudio

    Ya, pero la propuesta me suena a la promoción de programas universitarios identitarios, del tipo de los que en EEUU empiezan a estar de vuelta. En ellos, los que acostumbran a cursar ‘identidad puertorriqueña’ acostumbran a ser puertorriqueños en busca de sí mismos, etc, con lo cual la gente acaban estudiándose ellos mismos.
    A pesar de la evidente buena intención, no sólo ‘el quien me conozca me querrá’ puede no funcionar (igual pasa al contrario), sino que quizás el camino iría por el cultivo, en todas partes, de las virtudes cívicas. Además, igual se exige correspondencia y hemos de acabar aprendiendo a bailar la muñeira.

  • Cerca