NYC36: Exilis: the living spirit

18 de febrer de 2011 2

(article publicat a la Revista de Catalunya del mes de febrer del 2011)

I

(mudances)

Des que he deixat Harlem i m’he mudat a Brooklyn he guanyat moltes coses, però he perdut el Central Park. Per començar he guanyat postura. A Harlem caminava una mica capcot, amb l’esquena corbada i les espatlles caigudes. Actitud de minoria ètnica, d’estranger, d’intrús. Havia d’explicar que no era un turista, que vivia al barri, que també en deia ‘casa’. Però no tot és sempre tan senzill, no tinc sempre un faristol i un silenci expectant per poder explicar estimats amics, visc en aquest barri des de fa dos anys, i el vull sentir meu, el sento meu, tan meu com l’Eixample. Aplaudiments. Tant se val que sigueu gairebé tots negres, i jo d’un blanc polonès. Tant se val que les cantonades siguin plenes d’aturats sense res a fotre. Tant se val que molts tingueu feines de merda, i jo una beca de collons. Tant se val que temeu que el vostre barri, la vostra vida, s’ompli de professionals liberals, estudiants, parelles joves, blancs i rics de tot el país, com he vist passar gota a gota, que us trenquin les estructures de poder i de família, que acabin amb la darrera frontera, la darrera muralla de la vostra intimitat. Tant se val. Jo només he vingut a passar una temporada, i us respecto. No sé res de vosaltres, però no sóc cap amenaça. Caminant pel carrer no sempre es pot fer entendre tot això. De matinada, tornant de no sé on, un grup d’adolescents s’estan ajaguts a l’escala d’obra d’una de les antigues town-houses d’estil holandès. Hi ha llaunes de red-bull espargides per terra. A dins les llaunes camuflen cervesa, com a mínim, que està prohibit beure al carrer, a Nova York. Criden, es toquen, se’ls ha acabat l’alcohol i fumen marihuana en paper de cigar. Van vestits com les pel·lícules diuen que han d’anar vestits per semblar perillosos i autèntics. Però una mica més exagerats. No conec els seus codis. Sé que no em robaran, ni em violaran, ni em mataran. Probablement ni tan sols no em diran res. El barri és segur i hi ha policia pertot. Però he de passar pel mig, són adolescents hormonats, hi ha llaunes de red-bull espargides per terra, i jo sóc d’un blanc polonès, un intrús, minoria, que no té temps, ni silenci, ni faristol per dir jo us respecto, no he vingut a fotre-us la vida. Vull passar desapercebut, no vull semblar cap amenaça, no vull cap enfrontament: passo pel mig a pas lleuger però sense presses, amb el cap cot, l’esquena corba i les espatlles caigudes.

A Brooklyn, en canvi, duc unes vambes vermelles que he comprat per vint dòlars en una botiga de segona mà. El meu barri del gran Brooklyn, Williambsurg, és la meca dels més moderns, ‘hipsters’ en diuen. Faig cafès a terrasses assoleiades, entro a mercats dominicals en antics magatzems industrials on artistes menors venen quincalla, reciclada de manifests estètics. Hi ha gent d’arreu del món, sempre que tinguin diners, o una excusa per entabanar una entitat de crèdit. Vull comprar tots els llibres que venen al carrer i a les llibreries, i em vull comprar un toca-discos per aprofitar les botigues de vinils. Hi ha un videoclub per a nostàlgics del flirteig, la meva botiga de formatges preferida i tres licoreries amb vins i bourbons que no puc parar de voler. Les cases són com més antigues més baixes, el riu plumbi de corrents parisines és a prop, les fàbriques d’angles rectes, abandonades, parlen llengües mortes i ofereixen gratis tota mena de metàfores del temps que ens ha tocat viure, la vista de Manhattan, Tetris, imposa, i tinc un jardinet. És absolutament impossible de saber si la roba, el pentinat, l’afaitat i els llibres que duus són fruit d’una improvisació de darrera hora, o són el resultat d’una reflexió sobre la personalitat. O si tot és una i la mateixa cosa. Camino dret. De pura banalitat.

Però he perdut el Central Park, que em quedava a cinc cantonades de casa. Passejar les idees encallades; i donar oxigen als atreviments; córrer per cremar les hamburgueses i les ànsies de salut; llegir l’estona necessària per justificar un passeig, quan el temps ho permet. Verdíssimes fulles a la imaginació, camins sense les formes  arquitectòniques que neguen l’horitzó, la pols i els fractals impossibles de la natura, i tots els motivats de la ciutat: gent en xandall que pensa el fracàs exactament en els mateixos termes en què tu penses l’èxit.  No és el mateix, però m’he apuntat a la piscina pública que hi ha a Bedford Avenue, a cinc minuts de casa: 37 dòlars per sis mesos. L’edifici. Hi ha uns números romans que diuen que és del 1920, i unes lletres grosses, gravades al frontispici que prometen “public bath”. L’aigua i l’espai públic. Podria ser Mesopotàmia. És de molta més qualitat que la resta d’edificis del seu voltant. I això que Bedford Avenue és el carrer més viu de Williamsburg, i conserva força cases de maó granat, amb escales senyorials a l’entrada, i flors petites de colors als ampits de noies solteres i promíscues. Sembla el carrer major d’un poble de Western. El cel li és ample i lluminós, i es diria que més enllà del carrer no hi ha res més, potser un xinès esbudellant un porc o amagant un cadàver. La majoria de cases bones són avui botigues que busquen satisfer amb objectes la necessitat puntual d’una sola persona –tothom baveja–; o restaurants que van des de les papil·les gustatives més interiors, fins a la punta de la llengua.

L’edifici de la piscina destaca com una àgora de pedra sòlida. Es pretén essencial. Per dins també es veu antic, sobretot per l’altura dels sostres. Al vestidor, a primera hora del matí, s’hi barregen treballadors amb sobrepès i prescripció mèdica, i joves quasi musculats amb cara de suecs i passió pel menjar orgànic, quan no són vegetarians. Tots ens dutxem junts com una gran família cosmopolita. El mateix individu que t’avança displicentment al carril dels lents pel qual tu nedes amb parsimònia, es frega ara molt fort els genitals ensabonats, com per acabar amb l’efecte cacauet de l’aigua freda, i poder passejar-se després pel vestidor amb balanceig d’elefant. L’únic inconvenient de la piscina pública de Bedford Avenue és que a dos quarts de deu del matí ens fan fora. Les següents dues hores la piscina està reservada per a les dones. Després hi van les escoles. I ja no hi sóc admès fins després de dinar, que és quan tinc classe.  Això fa que els darrers minuts abans de les dones, la piscina sembli l’entrada a Manhattan en hora punta, i més que nedar, faci el gos. O hi vas a les set del matí, o res. 37 dòlars. La piscina està reservada a les dones perquè dóna servei als jueus ortodoxos hassídics, les mullers dels quals mai no es deixarien veure en banyador per cap home que no fos el seu marit, i encara. Fins i tot a la Nanda li van fer entendre que quan diu que només és per a dones, vol dir dones jueves hassídiques, no argentines guapíssimes que fan d’actriu a la ciutat. Quan a dos quarts i deu minuts surto per la porta del vestidor, les veig entrar. Van vestides amb faldilles llargues, grises, i camises cordades fins al capdemunt, blanques o blau cel. Els fluorescents del vestíbul es reflecteixen en el cabell sintètic de les seves perruques, que amaguen cabells tallats curtíssims. Sempre em pregunto si deuen posar-se gorro per banyar-se. A mi, que sóc calb i vaig rapat, no me l’exigeixen. Els jueus hassídics van arribar al barri molt abans que els moderns. Passegen invariablement pels límits del seu getho, o van amb grans cotxes d’aquests que en diuen suburbans, enormes camionetes per carregar metre cúbics d’aire i separació amb el món. Sempre, però, amb els seus abrics llargs, els barrets d’ala ampla, o aquells peluts capells com pantalles de làmpada, les barbes infinites, les camises de fil, les armilles…sóc incapaç de desxifrar els matisos de la seva indumentària, els significats que conté, o el grau de comoditat. Fa de frontera, així sí, malgrat que, de fet, la majoria de moderns viuen en cases que són o eren dels jueus hassídics. Així que, per ser exactes, la piscina la van veure ells primer.

II

(fugides)

La culpa podria ser d’Adam, o d’Eva, que tapant-se els genitals van establir un precendent: van ajuntar culpa i litúrgia. Però n’hi ha prou d’anar al 1734, a Podíl·lia, per comprende que tot és tan senzill que tot es complica. Podíl·lia és d’aquests països que mai no han existit, i que sempre s’han resistit a deixar d’existir. 40.000 quilòmetres quadrats (Catalunya en té 32.000), ha estat frontera de sí mateixa tota la vida. El senyor de Kiev la va fer seva, i també la corona polonesa. Lituània la va senyorejar, i els otomans la van arrassar. També els cosacs la van violar i cremar diverses vegades. Prussians, russos i austro-húngars van poder reclamar-ne la propietat, partir, reunir, devastar i repoblar. Podíl·lia vol dir terra negra, que és sòl fèrtil, terròs podrit. Corre entre el marge est del riu Dnister, que mor al seu torn a la mar Negra, i un dels seus afluents. Terra entre dos rius, mesopotàmica, de clima que no mata ni de fred, ni de calor, ni de gana. Granges i guerres. Avui respon a la constitució democràtica d’Ucraïna. El 1734, però, només una generació després de l’ocupació otomana, Podíl·lia era un territori d’incerta independència, ple de jueus que pagaven impostos i vivien miserablement de la terra negra. Més al nord, a Lituània, les comunitats jueves eren més urbanes, més nombroses, i teníen sinagogues i escoles, i ensenyaven el judaísme rabínic, és a dir, rigorista, legalista, anti-folclòric, anti-místic. Obeïr la llei, la vida és una merda, i els pecadors a l’infern. I no els miris a la cara, filla. Una hipocresia que moria, com morien al cor del poble les reencarnacions de l’escolàstica cristiana, oest enllà. Al sud, però, a Podíl·lia, el país que no existeix, hi vivien els ignorants. Grangers entre dos rius, aïllats, sense escoles ni sinagogues, ni ciutats ni veïns, ni disputes ni consensos. Terra negra, podrida. Mai dues generacions seguides pertanyent a un mateix estat. El 1734 (any 5494 en el calendari hebreu), l’any que va acabar la guerra de successió polonesa; l’any que Immanuel Kant feia 10 anys uns milers de kilòmetres al nord en una escola pietista, i sobressortia en les classes de llatí, i el mestre es deia, d’aquest noi, l’Immanuel, encara en farem alguna cosa; aquell any, els homes ignorants del Talmut i la Torah, homes del sud, illetrats en la seva majoria, grangers, delerosos de servir el Déu de David; exclosos (per culpa de l’anquilosament)de l’experiència religiosa atàvica; amb un profund i reglat temor de Déu; carregant a sobre res més que la tradició destil·lada i el caràcter de les estacions; i els odis, i els problemes, i la por de les seves vides concretes; ells, sí, aquells jueus dispersats, van veure com el mestre Israel ben Eliezer, conegut després com el Senyor del Bon Nom, va instal·lar-se a la impronunciable Medzhybizh, misteri eslau, llogarret de Podíl·lia.

Un il·luminat. Que es va posar a predicar, i a curar, i explicar. Contra el legalisme imperant, contra les normes i les categories metafísiques del judaisme, Ben Eliezer celebrava la sinceritat i l’oculta santedat del poble analfabet: ells amb la seva pietat eren tant com l’acadèmic de lletra menuda. El lloc, el moment, el missatge: pòlvora. Déu és present arreu, en les coses vives i mortes, en les paraules i els pensaments. L’existència és una emanació d’aquell-qui-és-Diví. La vida bona i el mal, l’alegria i la celebració: tot és vehicle sagrat. Déu és el guaret i la collita. Déu a tocar. L’èmfasi en la presència divina va donar, de cop, valor a la pregària senzilla, a l’amabilitat senzilla, al misticisme de les coses petites, de cada dia. Hi ha populismes que són del poble. L’optimisme va substituir la por, l’advertència, l’amenaça. La inspiració va superar l’observança del ritus. Les reunions comunals van omplir-se de cançó, i d’homes que explicaven històries, purs contes, i això era la nova, la veritable forma del misticisme i la devoció. Davant l’esclerosi de les formes antigues de religiositat, davant l’adveniment de la il·lustració, el racionalisme, la modernitat, l’estat, la secularització, tots els bla-bla-blas de la lògica, Israel ben Eliezer els va donar una eina poderosíssima, llur pròpia vida, com a principal font religiosa. Guspires de bé pertot, que ens redimeixen, els deia. Igualtat de tots en el bé i en el mal, els deia. I així va veure la llum una de les mil encarnacions de la vida en comunitat, de l’igualitarisme, de la justificació de la imperfecta existència. Del misticisme pagès, pragmàtic, anti-intel·lectual. Així va nèixer el Hassidisme, que vol dir pietat. I en un segle s’havia estès per tot centre-Europa, havia pactat amb els acadèmics i els cabalístics, havia fundat escoles, patit cismes, i controlat territoris sencers.

Tot és tan senzill que ennuega. Quan hi poses una lupa, sobretot. Quan la il·lustració va esclatar a dins del judaisme, donant lloc a una de les corrents intel·lectuals més poderoses de la història, els hassídics tenien la mística que no buscava lògiques, sinó biografies. Quan el jueu Marx va proposar el materialisme dialèctic, els hassídics ja tenien a Déu en les coses del cada dia, i un sentit de la igualtat econòmica més estricte que qualsevol revolució. Quan el sionisme va florir en les ments més preclares de la intel·ligència jueva, els hassídics tenien una identitat completa, que no precisava d’estat, ni de la terra promesa, a excepció que el Messies mateix arribés i tornés l’equilibri al món i creés el veritable Regne d’Israel. Ells eren els testimonis d’aquesta espera. D’aquest sentit de la justícia. I d’una manera vital, quotidiana, de comprometre’s. Quan el 1881 el tsar Alexandre II de Russia va morir víctima d’un atemptat amb bomba,  i els rumors van assenyalar els jueus, i van començar quatre anys d’assassinats, robatoris i incendis, els hassídics de Pol·lídia, i d’arreu de l’imperi Rus, tenien la seva pietat, i van morir pietosos o van emigrar pietosament cap als EUA. Quan el tsar Alexandre III va culpar els mateixos jueus dels incendis, els robatoris i els assassinats,  i va promulgar les lleis de maig, que els prohibien tenir propietat, viure en poblaciones inferiors a deu mil habitants, i exercir segons quins pròspers oficis, els incentius per continuar morint o exiliant-se pietosament no van pas minvar. Quan després de la revolució boltxevic de 1917 mig milió de jueus van ser assassinats en només dos anys, la pietat ja no era el pragamatisme pagès, era una mística de la història. I van venir els nazis, que van pelar-ne u punt sis milions a la zona. (La solució final dels camps, es diu, fou una resposta a la ineficiència de continuar matant-los a casa seva. Els soldats, a més, se’ls deprimien. La lògica dels camps, en canvi, esterilitzava totes les mandres existencials dels botxins.) Pietat, guspires de bé arreu, el Déu de les coses petites.

Al 1944 un rabí hassídic hongarès va entrar en una operació estranya. El periodista  jueu Rudolf Kastner va negociar amb el nazi Eichmann la fugida de 1.685 individus a canvi d’or, diamants i diners. Rabins i homes de negocis. “L’arca de Noè”, en van dir del seu tren. El Rabí Teitelbaum era un d’ells. Amb els anys, Kastner, que ja vivia a Israel, i treballava pel govern, va ser acusat de vendre’s l’ànima al diable. Primer el van condemnar –i el govern va caure–, després absoldre, entremig el van cosir a trets i la va palmar. Eichmann només va ser condemnat a mort a Jerusalem. Com sabem pels articles de Hanna Arendt al NewYorker, que van ser compilats després al seu Eichmann a Jerusalem, el seu fou un judici sobre la banalitat del mal.

El Rabí Teitelbaum, al seu torn, creuada la frontera a Suïssa l’any 1944, va aconseguir arribar al, fins aleshores, Mandat Britànic de Palestina. Buscant finançament per reconstruir la seva comunitat, l’any 1948 va viatjar a Nova York, a recaptar fons entre els exiliats de la segona guerra mundial. O els del període d’entre guerres. O de la revolució boltxevic. O de la primera guerra mundial. O dels pogroms de la guerra civil d’Ucraïna. O de les persecussions del Tzar Alexandre III. O de les que van seguir la mort d’Alexandre II. De qui fos. Mentre era a Nova York, es va crear l’Estat d’Israel. I ell, hassídic anti-sionista, membre d’una comunitat que creia i creu que l’holocaust és el càstig de Déu i de la història pel sionisme, fervorosament en contra de la creació d’un Estat Pecaminós d’Israel, ell, i la seva fe mística pietosa, ell i la seva biografia, es van quedar a Nova York a viure, i va fundar una comunitat Hassídica-Satmar al barri industrial, lleig, despoblat, econòmic i poc interessant, abans poblat per immigrants alemanys, de Williamsburg, a Brooklyn. Vestien amb variacions centre-europees de l’ortodòxia jueva, vivien aïllats del bullir moral de la ciutat, van comprar propietats, van tenir molts fills, es van fer amb el barri, van protagonitzar una de les històries de llibertat i gueto de Nova York, —china-town, korea-town, little italy, la esquina argentina, little india, little cameroon–, van aplicar les seves normes misògines i congelades de la Podíl·lia del segle XVIII, i van anar a la piscina pública a nedar.

Amb els anys i la prosperitat, la seva pietat els va permetre de rellogar o vendre els edificis, pisos i solars que havien comprat a preu de saldo. I van venir artistes morts de gana primer, professionals liberals i estudiants després, i artistes forrats i fills de papà ara. Avui discuteixen amb els líders de les associacions de moderns per un carril bici que els trenca l’aïllament: hi pedalen noies vestides impúdicament des de la zona posmoderna, Bedford Avenue avall, fins a la zona pre-moderna, pietat hassídica amunt, i els trenca la puresa. Una de les veritats més poderosos que prova de digerir la capital de l’imperi més individualista de la història, és que el caràcter col·lectiu existeix, i és una forma inviolable de destí. L’única manera de qüestionar-lo és amb violència, com ensenya la puta història. I la violència és la més eficaç forjadora del caràcter col·lectiu, de víctimes i, sobretot, de botxins. Els hassídics passejant amb els seus nens vestits com ciutadans de la Pol·lídia del 1734 fan mal als ulls a molts vegetarians amb pinta de suecs del meu barri. A mi els hassídics em semblen uns fonamentalistes, perquè han fet d’allò relatiu, allò circumstancial, (el gest, la roba, un moment en el temps d’Europa), una cosa central i absoluta de la seva vida. Però, de quina altra manera han de poder defensar el seu amor davant la història? Quan els veig a la tele, donant suport als deliris anti-sionistes del primer ministre iraní, l’Almadineyad, penso: ningú més no els escolta. Com els ha de poder escoltar algú, a Nova York, si no diuen res que es pugui traduir a mil idiomes, en mil postures? A mi els hipsters del meu barri em semblen un relativistes radicals, sense futur possible, nets del no-res, perquè han convertit tots els sentits que podien ser fonamentals, absoluts, centrals de la seva vida en relatius, pur pentinat. Però, de quina altra manera han de poder defensar el seu amor sota el pes de la història que van causar els seus avis? Què els queda, si no l’oblit, i infinites traduccions d’embarbussaments? Hi ha esperits que per estar vius han de fer-se els morts, i hi ha vides que són records de molts cadàvers. L’alcalde Bloomberg va fer cas dels hassídics de Williamsburg abans de les passades eleccions, i va esborrar el carril bici, entre protestes dels moderns seculars, que diuen que l’espai públic ha de ser neutral. Com si un carril bici ho fos, de neutral. Déu, i les coses petites. I hi ha dues hores a la piscina pública només per dones. Dones hassídiques.

III

(refugis)

Podria anar a nedar a la tarda, i evitar-me la concorreguda primera hora del matí. Però tinc classe. Prenc la línia L a la parada de Bedford. El metro passa per sota el riu, i se’m tapen les oïdes. Primera parada, ja a Manhattan, 1st Avenue. Segona parada, 3rd Avenue. Tercera parada, Union Square. Baixo. Quatre minuts i mig dins del vagó: hi he guanyat molt mudant-me a Brooklyn. Camino amb presses cap a l’edifici de la New School for Social Research, a la cinquena avinguda amb el carrer setze. El departament de filosofia és a la desena planta, l’ascensor hi puja directe. Dos uxiers vestits de gris controlen el trànsit dels quatre ascensors metàl·lics. Les parets estan pintades de colors vius, hi ha iMacs blancs per als estudiants, sofàs negres, aules ocres i petites per a seminaris, i la zona de despatxos, deu portes fosques que donen a un espai comú, diàfan, on treballen els administratius transparents. A l’entrada de la zona comú hi ha una foto antiga, en blancs i negres, publicada al New York Times de l’any 1919. Unes deu persones, dretes davant d’una taula de reunions, miren a càmera. Mai no sé dir quina cara fan: no és angoixa, ni por, ni alegria, ni esperança, ni res. Sembla pura professionalitat. No somriuen, no estan solemnes. Ulleres de cul de got. No semblen ni avesats a, ni especialment contents de ser fotografiats. Jaquetes cordades, creuades. Com si haguessin estat treballant, i la foto els hagués interromput.  Teles gruixudes. Podrien ser assassins a sou. Mitjons blancs. Com si no acabessin d’entendre què significa la foto. Sabates amb cordons. Com si estiguessin pensant en coses més importants. Són els fundadors de la New School.

1919. El país estava sumit en una onada de patriotisme, des que els EUA havien decidit participar de la primera guerra mundial. Els estrangers i els socialistes de tota mena eren sospitosos de desafecció. Aquest país s’ha fundat sobre un fràgil equilibri de significats: què és ser part de la comunitat, i què no se li pot demanar a ningú pel fet de ser-ne part. Comunitat i individus. El 1917 la Universitat de Columbia va passar una circular segons la qual professors i alumnes havien de signar un jurament de lleialtat al govern. No tothom ho va veure bé. Poc després, alguns professors van ser acomiadats per escriure peticions a congressistes demanant que la lleva per la guerra no fos obligatòria. Alguns professors socialistes, s’entén. La necessitat va ser virtut: van fundar la New School, en contrast amb la old school, que era Columbia. I van voler crear així una acadèmia igualitària, que ni demanava ni oferia cap títol per estudiar-hi. Una universitat obrera, de tarda, oberta. Una universitat avantguardista, futurista, ista, ista, ista. Progressistes americans sota la inspiració del filòsof pragmatista John Dewey.

El 1933 un nombrós grup de professors i estudiants de doctorat neo-marxistes, molts de l’escola de Frankfurt, jueus, i tota mena de perseguits, van fer-ne servir les dependències i l’empara (i també els diners de la fundació Rockefeller), per fer-hi la Universitat a l’Exili. Poc després es va convertir en l’escola de doctorat de la New School, i fins avui. Erich Fromm, Hannah Arendt, Leo Strauss, Hans Joans, Karl Löwith, són els noms que sempre se citen. Jueus secularitzats en recerca de la justícia publicable. I també, de la França ocupada, el filòsof Jacques Maritain, i l’antropòleg Claude Lévi-Strauss.

[Veus que ressonen a casa: El personalista jueu Martin Buber va escriure l’any 1923 un famossíssim llibre titulat Tu i Jo, que és la font d’un existencialisme espiritual, anti-sartrià. És el llibre de capçalera del Pare Coll, ideòleg emèrit d’Unió Democràtica. Buber, i d’altres teòlegs jueus van parar atenció al Hassidisme, i en van esprémer el seu existencialisme místic: al capdavall la relació personalíssima amb Déu que proposa el Hassidisme s’adiu bastant, si es manipula prou bé, amb la tensió personalista europea. Al seu eco, Maritain, personalista francès, cristià, anti-materialista, va crear un magnífic edifici moral contra la buidor existencialista. Deu ser l’autor més citat per Jordi Pujol en tota la seva carrera. De fet, el cartell electoral de les darreres eleccions a les quals es va presentar, dèia: “Catalunya primer, i a Catalunya, primer les persones.”  La persona al centre de tot, contra la massa comunista, contra l’individu liberal. Perseguit per la França de Vichy, Maritain ho ensenyava a la New School. Cercles que es tanquen: El hassidisme buscant l’home comú, la New School buscant l’obrer. És la tensió secular.]

L’ex-cap de departament, el vell Dick Bernstein, deixeble d’Arendt i dels seus articles al New Yorker, revista que encara llegeix fervorós, passeja els seus cabells blancs i la seva roba negra d’intel·lectual novayorquès pels passadissos de la desena planta. Sordeja, i amaga l’aparell auditiu sota els cabells d’àngel grenyut. Avui questionaria a la seva classe sobre la secularització les hores de piscina hassídiques. Ell, jueu ateu, va néixer a Brooklyn, pero no a Williamsburg, i va estudiar a Yale amb Rortry, l’home que va voler acabar amb els fonaments metafísics d’Occident. Si Israel ben Eliazar aixequés el cap.

La universitat ha estat refugi, exili, durant tot el segle XX de tota mena de marginats acadèmics, i ha trobat el pols de la seva pedanteria en la transgressió. De vegades amb èxit, com la seva escola de teatre, que va acollir Marlon Brando, Harry Belafonte o Tennessee Williams, entre molts d’altres, o l’escola de disseny, que ha donat al món a Mark Jacobs, o la de música, que va oferir silenci a John Cage. D’altres vegades amb menys fortuna, com tot. S’hi respira, però, l’aire de l’exili. És a dir, la seva tradició, la seva litúrgia, consisteix en una forma de misticisme acadèmic: l’home que pensa diferent i és perseguit pel que és, o pel que pensa, és protegit encara que digui bajanades.  La ciutadania de l’exili és el discurs sostingut contra l’amenaça. Biografies, abans que lògiques. Avui s’hi combinen jueus ateus, àrabs seculars, transexuals, feministes crítiques, canadencs, hipsters, diletants, i jo. Un anti-totalitarisme essencial, sense fissures, que els vacuna contra temptacions, solucions finals i ciments armats. I una saludable dosi de cara dura.

IV

(mutis)

La professora Heller també fa menys de metre i mig, com la meva àvia Tresina, i també és molt eixerida, sobretot tenint present que té 80 anys. La setmana passada va acabar el seu seminari sobre l’ètica de Kant. Diuen que és la seva darrera classe.

Malgrat el seu passat, les seves mans no són de proletària, són de remenar llibres: joves, de pell tersa i amb petites marques al tou dels dits, sota l’ombra de les ungles: minúsculs talls que fan les pàgines dels llibres quan són nous i es passen ràpid. Té els ulls d’avellana, enfonsats i severs, i la boca ampla, amb una dentadura adolescent que la fa humana. Es mou i parla ràpidament, amb l’agilitat d’una cuca.

Va néixer a Hongria, com el Rabí Teitelbaum, en una família jueva de classe mitjana. Em sembla que el seu pare era una mica pengim-penjam, fins que la guerra el va fer un heroi primer i un executat d’Auschwitz després. Tota la ciència política de la segona meitat del segle XX és una gran crosta sobre una gran ferida. Li va caure el comunisme a sobre, a la meva mestra. No només perquè va quedar-se, miraculosament estàlvia, a Hongria, sinó perquè, passada la guerra, es va deixar captivar per Lukács, i el seu marxisme reformista. El centre d’Europa és ple d’ingenus.

Amb el temps i l’edat, que són dues coses diferents, va anar distanciant-se del règim comunista: primer per qüestions formals -és una dona amb més caràcter que la canya de bambú- i després per qüestions materials. Lukács va passar de ser Ministre de Cultura a un home “absolutament privat”, com diria ella anys després en una entrevista. Absolutament privat de tot. Així que cap als anys 50 els seus acòlits van passar de tenir una carrera possible a la Universitat a una vida impossible fora de tot paraigües. Va haver-hi de més i de meys, perquè una cosa és la Unió Soviètica com a idea terrorífica i una altra la vida: al capdavall, quan tens un grup d’intel·lectuals discutint si l’armari ha d’anar a la dreta i el llit a l’esquerra o viceversa, vol dir que els tens dins l’habitació, i que s’hi volen quedar a viure.

Però al final va ser menys: als anys 70 ella, el seu marit, i d’altres membres de l’anomenada Escola Hongaresa (“No existia res anomenat així, en aquella època”) i la seva teoria crítica marxista van exiliar-se a Austràlia. Com que no hi ha res millor per a la filosofia que tenir temps per pensar i cap urgència social, als voltants de la Universitat de Melbourne l’Agnes Heller va veure la seva obra créixer, i el seu marxisme morir. “Jo no era marxista (a Hongria) perquè no tenia ni idea de què és el marxisme; però si m’ho haguessis preguntat aleshores t’hagués dit “sí, sóc marxista”. El més interessant és que el partit mai no va creure que jo fos marxista. Ells sempre van creure que jo no era ni comunista ni marxista, i després vaig adonar-me que en un cert sentit ells tenien raó i jo estava equivocada”. Hi ha penediments que ho són. I el comunisme era un sistema amb moltes característiques, entre les quals no hi entrava la ingenuitat. Em recorda a les memòries de Gadamer: com pot ser que a un dels cervell més potents del segle li passés el nazisme pel davant i només fos capaç de veure-hi la pallassada de la salutació imperial? La vida, la vida.  Sobretot la dels companys de facultat jueus que van ser expulsats. Com els anys de la guerra civil de Gabriel Ferrater, aquells devien de ser anys feliços: prosperar a l’eterna universitat que no sap res de contextos polítics, ser moderadament crític, i tancar-se en l’hermenèutica. Fa molt que tinc la impressió que la filosofia com a pràctica professional molt sovint el que vol és trobar una forma de vida per sobre del problema de la justícia. Hi ha dies que, efectivament, surto de la biblioteca absolutament eufòric.

Als anys 80, l’Agnes Heller es va traslladar a NY, i va ocupar la càtedra Hanna Arendt de la New School durant una vintena d’anys. Va evolucionar cap a la socialdemocràcia, i d’allí al liberalisme. Els alumnes i els periodistes diuen que després de l’11 de setembre s’ha tornat neoconservadora. Seria la primera vegada que és “neo”. Penso que senzillament és una dona que sap el preu de les coses: l’holocaust, l’Hongria comunista, dona i metre cinquanta. La seva obra sobre la modernitat i la posmodernitat és una referència que mira als dogmàtics a la cara, i els canvia el tema de conversa.

És una extraordinària professora. La seva còpia de La Crítica de la Raó Pràctica, en alemany, que he vist tantes vegades des de la meva cantonada de la taula, al seminari, no té cap frase sense subratllar com a mínim una vegada. A mi també em passa: quan parla Kant no sé què triar, i a més, m’he de forçar a continuar llegint amb l’ajuda d’un llapis. Les cobertes cauen a trossos, les pàgines estan esgrogueïdes i el cosit interior tret de polleguera. Sembla l’edició escolar d’un poemari romàntic. Imagino a Heidegger llegint Hölderlin en un llibre de la mateixa col·lecció.

La classe és ella. Ella fent surf entre les nostres aproximacions pàrvules, provant d’extreure’n les preguntes pertinents. Si dius una bajanada no et castiga, t’ignora. Si dius alguna cosa brillant no et premia, en fa ús. I de sobte, pren la paraula durant  vint minuts. El seu accent hongarès és tan bèstia que fins i tot jo, que no hi ha manera de treure’m el deix llatinitzant, puc imitar-lo. Ai sinc vat ai sinc. Quan la marea ens duu aquests vint minuts d’oratge intens, -sense pressa, ni petulància, ni sorpresa- descabdella les inacabables ressonàncies de l’ètica kantiana. Quan acaba, els nostres dubtes són cadàvers sobre la sorra, i el cel té el color de l’anestèsia. A vegades no tinc ni idea de què ha volgut dir, com si ella estigués mantenint una altra conversa, amb d’altre gent, en un altre lloc, però guardo els seus discursos com llavors. És com si jo fos un llancer del paleolític, i ella m’ensenyés el poder de l’arc i la sageta. No sé com es fa servir, però és magnífic.

La seva lectura de Kant té tres grans característiques. No li compra la meitat dels conceptes (“el lliure albir, la raó pràctica, la voluntat: tot això no existeix, són els noms dels personatges que Kant crea per a poder presentar el seu drama”). Es pren molt seriosament la qüestió de l’autonomia individual (“Vet aquí el fonament de la política liberal i del pluralisme”). I manifesta la seva més apassionada admiració per la relació entre llibertat i deure que Kant tan bellament va donar-nos (“sabem que som lliures perquè coneixem el nostre deure”). Potser n’he après com cap altra cosa l’aproximació kantiana a la imperfecció (“Kant mai no diu que puguem saber si complim el nostre deure amb puritat, o si els interessos i les inclinacions ens perverteixen. Només diu que és el nostre deure, i que, per tant, és possible acomplir-lo”). L’admira, el reverencia, se’l sap de memòria, li coneix els descosits i no el deixa mai a mercè dels beneits.

La seva tragèdia se sustenta en una tensió purament kantiana: per una banda s’incorpora, alça el coll i posa l’esquena recta quan diu que l’home ha de ser tractat com un fi en si mateix, no només com un mitjà. M’agradaria escriure que la mirada se li omple de records quan diu això. El marxisme és exactament el contrari d’això: la humanitat present com un mitjà. La resta és secundari. Però no sé què diuen els seus ulls; tot m’ho dic jo. Però després, amb l’esquena corba, els ulls sobre el llibre i les mans passant pàgines atzarosament convoca un silenci i diu: “La societat és una lluita per causa de la recerca de la felicitat”. El sentit del deure ve a trencar aquest conflicte.

He parlat massa en aquest seminari. De tant en tant, em posa la mà al genoll i em diu: “espera, de seguida, deixa als altres”. I jo em disculpo maldestrament i callo llarga estona. Encabat, al passadís, m’agafa del braç i em fa ajupir-me “Very interesting. Tu, parla, parla”.

El darrer dia duu unes ampolles de vi italià i un bol amb bocins de formatge. “Doneu-li l’ampolla al de Barcelona -George, et puc dir George, oi?- ell sabrà com obrir-la millor que els altres. Els de Barcelona en saben molt d’obrir ampolles de vi. Va, i mentrestant m’ensenyes a dir el teu nom.”

-”jordi”

-”jorr-dí”.

Acabada la darrera classe, gira cua dins les seves sabatetes de fals espart, els seus mitjons d’un verd tènue, la seva faldilla de camperola alemanya camí de l’envelat, la seva camisa florida de coll amplíssim, el seu collaret de bijuteria colorida i la seva jaqueta snow proof. El dring dels braçalets segueix el ritme del seu caminar eixerit.

V

(presències)

El 1937, Thomas Mann va explicar que una placa amb la inscripció “A l’esperit viu” havia estat arrencada pels Nazis d’un edifici de la Universitat de Heidelberg. I va suggerir que la Universitat a l’Exili l’adoptés a com a lema, per indicar que l’esperit viu, amenaçat de mort a Europa, trobaria un refugi a Nova York. L’economista Alvin Johnson, un dels fundadors de la New School, del grup del 1919, i el seu primer Rector, va acceptar la suggerència. Materialistes de Nova York defensant l’esperit d’Europa. Exilis.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • claudio

    Enhorabuenba por estas imágenes de NY. Las imprimo para leerlas con la calma que se merecen.
    Recuerdo que a Agnes Heller me la recomendó Manuel Sacristán. Si levantara la cabeza…

  • sara

    Preciós paisatge per NY!
    M’he enganxat als teus escrits. Expliques detalls minúsculs que són punts claus per descriure persones, llocs, vida quotidiana i després ho barrejes, com si rés, amb la política, la història, la filosofia, fent-la senzilla, entenedora, amena, divertida… Em ric molt amb els teus relats, sobretot amb els de coses vistes i els relats de NY! Després també m’enfado, m’entristeixo una mica…però continuo amb la vena descaradament estimulant per la ment.
    Segueix així. Sí, very interesting, tu, parla, parla! Gràcies per compartir les classes de la New School. Revifes l’esperit!

  • Cerca