Ha mort Josep Maria Via Taltavull

30 de novembre de 2011 2

(article publicat a La Vanguardia del dimecres 30 de novembre del 2011)

Vaig conèixer el meu mestre quan ja era gran i semblava un boxejador retirat. Enrere  quedaven els seus anys a Lovaina i París, el cercle de Maritain, la relació amb els filòsofs Paul Ricoeur i Merleau-Ponty o el dia que Simone de Beauvoir li va impedir de conèixer Sartre per ser un jove capellà estranger. Coneixia els rumors sobre la seva negativa a ser bisbe i les històries sobre la feina feta al Raval amb els nens prostituits al port o en la creació de la Fundació Joan Maragall i de la Universitat Ramon LLull. Fins i tot guardo com un model tots els articles que va publicar a La Vanguardia entre 1973 i 1991. Però el meu Via era un altre.

En l’última assignatura que va donar abans de jubilar-se només ens vam matricular el Cristian Palazzi i jo. Tota la seva erudició, tota la seva força retòrica, tot el seu talent es van fer presents com un tro constant i inabastable. Érem uns privilegiats. Encara avui mirem els apunts d’aquell seminari amb estupefacció: són fragments caçats al vol de l’explosió d’una supernova. Explicava amb el mateix delit articles científics sobre els darrers descobriments del mapa del genoma que vells estudis sobre l’animisme africà o els laberints de la història d’Europa: ”tots els estats provenen d’una ira.” La seva obsessió era la llibertat: i si tot estigués determinat per la biologia, per la força? Aquesta era la pregunta que volia negar amb la seva vida i el seu pensament. Duia la ciència, la moral, la política i la religió fins al seu límit, cada paraula a vida o mort, -“heu d’estar disposats a pensar contra vosaltres mateixos”- i a través seu Barcelona semblava una capital poderosa, competint amb París i Berlin pel significat de cada mot. Les seves intuïcions eren cops de destral contra l’avenç de la mediocritat que ens obrien el cervell violentament. “No mateu cap il·lusió ni robeu cap idea,” ens deia encabat de cada classe. I marxava lentament, remugant, rere seu un deixant d’idees, insatisfaccions intel·lectuals i llibres per conquerir que són avui el meu pa de cada dia i el de molts altres deixebles de dol. Quan la història pregunta per la supervivència d’un país com el nostre, tenim vides com la seva per respondre.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Joan

    Muy bueno.

  • “El significat de cada mot”, no tenim res més, ja és molt.

  • Cerca