(article meu pubicat a La Vanguardia del dissabte 21 de gener del 2011)
El president xinès Hu Jintao ha aterrat aquesta setmana a Washington enmig d’una polèmica de la qual no en dirà ni piu. El Wall Street Journalva publicar fa un parell de setmanes un avançament editorial del llibreBattle Hymn of the Tiger Mother, (“L’himne de guerra de la mare tigre”), de Amy Chua, en què aquesta professora de Yale explica com ha educat les seves dues filles, Sophie i Lulu. Algun editor català hauria d’aquirir els drets, perquè el llibre té tot el que cal per excitar als progres locals tant com ha escalfat la gauche novayorquesa: tothom parla d’aquesta mare, que ha criat la seva prole amb menys tendresa que el capità Von Trapp. La mare tigre argumenta que tota aquesta mandanga d’elogiar els esforços infantils, no comparar els teus fills, o no pressionar-los fins al límit és només una forma de fer-los dèbils i fracassats. Una més de les expressions de la decadència Occidental, versió Disney Channel. Ella les va educar a la xinesa, com la van educar els seus pares. Res de festes de pijama, si no toques bé aquesta peça de piano et cremo els ninots de pelfa, aquesta tarjeta de felicitació que m’has fet no val res, l’has acabat en 20 segons i jo mereixo alguna cosa millor. Repeteix-la. Si no treus tot excel·lents ets un fracàs, i sí, si fracases et tornaré a dir “ets una merda”. La veritable autoestima es basa en l’èxit, i els seus sacrificis, no en l’aplaudiment.
Compte, no es tracta d’un manual pedagògic sinó d’unes memòries, per això la mare tigre ha significat un cop de puny al cor de la por americana: ens estem tornant uns tous, i els xinesos ens convertiran en perifèria. No sempre passa que les pàgines de política internacional i les de literatura per a pares desorientats coincideixin tant. Tot i que, ben mirat, són una i la mateixa cosa: o no és la nostra educació basada en el pacte i la plastelina la conseqüència del franquisme? Ja va dir Plató que d’uns pares demòcrates en surten fills tirànics, perquè consentir-los els converteix en esclaus dels seus desitjos. Tant la geopolítica com la plorera infantil es basen la jerarquia: qui o què és al capdemunt de tot, on són els límits, i quin cost té transgredir-los.
Amb tot, al final del llibre la mare tigre es modera: confessa haver descobert que si témer el fracàs és al capdamunt de tot, només n’acabes obtenint por. Hu Jintao no: diu que queda molt per fer en matèria de drets humans…en una roda de premsa censurada a la Xina. I, per arodonir-ho, Xi Jinping, qui ha de ser el successor de Hu Jintao el 2013, acaba d’enviar la seva filla a Harvard. Com sempre, el problema no és l’excés de llibertat, sinó la seva carència, ja sigui perquè els pares i els governants sucumbeixen a l’ultra-proteccionisme, o perquè es tornen tigres dictatorials. Quan al capdamunt de tot hi ha la llibertat, els creadors desafien les decadències. Xina porta 1000 anys sense entendre-ho. Per això la millor part de la mare tigre ja és part del corpus nord-americà. I per això la Xina necessitarà alguna cosa més que un creixement admirable per poder ser el centre del món.