Novaiorquesos (1): mudar-se a Queens

19 de febrer de 2011 1

(article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 19 de febrer del 2011)

Quan vivia a Harlem, el vell Ricky acostumava a  picar el meu timbre cada matí. “Are you alright?” preguntava. Si li deia que sí, que estava molt right, s’acabava la conversa; en canvi, si li obria la porta, em pujava el diari, em demanava un  dòlar i em deixava anar uns monòlegs inacabables. Li agradava explicar-me històries dels camells del bloc; pel que sembla, tots família seva: “el meu nebot B. té la millor marihuana del barri” o “al meu cosí C. només li’n compren els estudiants novençàs de Colúmbia, els ven les restes i les branques més cares que les seves matrícules.”

Al B. el coneixia força bé, vivia a l’apartament del costat, amb  l’àvia, els pares, el tiet, la nòvia i el fill d’un any en el mateix espai en què jo vivia sol. De tant en tant venia a casa a veure capítols de Deadwood, es liava uns canutos de marihuana en paper de cigar, i només obria la boca per explicar-me com s’estimava el seu fill, o per relatar-me en un anglès incomprensible els problemes i avenços del seu grup de rap. Ara deu tenir uns vint anys, i l’última vegada que en vaig saber alguna cosa l’havíen detingut.

O això em penso. Després d’un parell de mesos de no veure’l per l’edifici, vaig preguntar-li-ho al Ricky. “S’ha mudat a Queens”, em va dir. Durant un temps em vaig pensar que hi havia una migració en massa, perquè el Ricky acabava totes les seves històries amb un trist: “però ara s’ha mudat a Queens”, fins que un dilluns al matí en obrir-li la porta el vaig trobar molt desmillorat. No és que fos un atleta, tot i que als seus gairebé setanta anys, malgrat l’alè a cervesa, la cigarreta apagada penjant dels llavis, les ulleres de cul de got i els gestos escalabrats, se’l veia en forma i sempre anava molt polit.  Aquell dilluns, però, ni tan sols duia posada la gorra de veterà del Vietnam, que no es treia ni per a entrar a l’església presbiteriana del davant, “sóc massa vell per a no creure en Déu”. Cada cop que li preguntava per la gorra, obria molt els ulls, es tocava la visera i somreia dissimuladament. El botiguer de la cantonada, un iemenita fanàtic del Barça, em va assegurar un dia que el Ricky no hi havia estat mai, al Vietnam. “La gorra li serveix per demanar un dòlar als turistes, després ve aquí, es compra tres llaunes de cervesa i se’n fot d’ells. Quan vaig qüestionar-li el seu passat militar, el Ricky em va etzibar: “Bah, això són xafarderies del botiguer: sabies que és del mateix país que Bin Laden?”

Aquell dilluns se’l veia enfonsat, als rínxols grisos del cap s’hi havien quedat atrapades tota mena d’estelles i brosses, i sota les ulleres, la seva cara era una conste·lació de pèls blancs per afaitar. Portava el meu diari a la mà. “Divendres em van detenir, he passat tres nits a la garjola per una bosseta de no-res, i m’han robat la gorra. Em vigilen. S’acabat el negoci. La meva família, you know, em diuen que sóc massa vell per anar a la presó. I jo no  vull morir-me a Queens. Em deixes deu dòlars?”

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • costella

    m’encanten aquests articles costumbristes….és com estar allà, és com ficar-se dins la pel.licula que és NY.

  • Cerca