(article meu publicat a La Vanguardia del dissabte 19 de Març del 2011)
Al carrer 116 cantonada amb el bulevar de Malcom X, al sud de Harlem, hi ha una mesquita amb una gran cúpula verda -el color preferit de Mahoma. Fa anys la coronava una mitja lluna creixent, però va caure durant una tempesta i ja no la van tornar a col·locar. Abans i tot d’aquesta època daurada, l’edifici era el Lenox Casino. Però al 1965, després de l’assassinat de Malcom X a mans dels seus excol·lgues de la Nació de l’Islam, i després de l’atemptat que va destruïr la seva mesquita a l’hotel Therese del carrer 125 (l’hotel dels Louis Armstrong, Ray Charles, Jimi Hendrix, i on es van reunir al 1960 Castro i Jruschov), els seus seguidors hi van construir la nova seu. A l’Eixample ocuparia mitja illa com a mínim. És una moderada atracció turística; i al seu voltant s’hi venen diferents versions d’un calendari de paret en què apareixen Malcom X, Luther King i l’Obama. Sobre els primers, en cursiva, hi posa: ‘els somiadors’, sobre Obama, en negreta, ‘el somni’.
Els baixos de la mesquita, a la façana que dóna al carrer 116, són botigues. Fa unes setmanes hi van obrir una franquícia d’una farmàcia-supermercat, hi ha una hamburgueseria regentada per uns mexicans, i una vella barberia, el cartell de la qual diu: ‘modern barbershop’. Disposa de vuit cadires d’escai granat i sis barbers: quatre musulmans, un cristià i una portorriquenya atea. Peguen un lloguer per la cadira i es queden els guanys. A les parets, retrats de Mohamed Ali, Nat King Cole, Malcom X i Michelle Obama. Com la majoria de clients, sóc molt fidel al meu barber, Kahlil, tot i que només hi és per les tardes. Els matins treballa de paleta perquè “s’hi guanya més.” La barbería és “una assegurança, per quan no hi ha gaire feina.”
Li encanta fotre’s dels altres barbers per entretenir a un sel·lecte grup de jubilats que hi passen l’estona, mirant pel·lícules en una pantalla plana penjada de la paret. Les subministra un xinès que pasa cada tarda amb les darreres estrenes de la cartellera. A la seva lleixa, a més de les tisores, les fulles d’afaitar, la navalla, la màquina de rapar, l’espuma, l’aftershave i un esprai d’oli d’oliva que insisteix a aplicar-me, hi ha tres llibres i un DVD: l’Alcorà en versió original, un resum de l’Alcorà per a nens en anglès, un llibre d’oracions bilingüe i la guia d’oracions diàries en DVD. “Mira, jo vaig néixer cristià –em diu el dia que posaven Prince of Persia– però als seixanta el meu pare ens va convertir a l’Islam. A la meva mare li va costar canviar de roba, i, de fet, quan ell va morir va tornar a dir-me Thomas. Però era una qüestió de principis: el cristianisme era per als corruptes i els borratxos. L’islam per als rectes. I tenia raó. Mira, jo sóc musulmà, però crec que Déu és a totes les esglésies. Sé de què parlo. Cada any em gasto tot els estalvis en viatjar per un país en moto. I sé que Déu és a tot arreu. La Costa Brava al 79, insuperable”.