Obama i la crispació

25 de gener de 2011 1

(píndola emesa a Rac1 el dia 26 de gener del 2011)

El president Obama ha recuperat aquesta matinada el calculadíssim to d’home raonable que es col·loca al mig dels debats més agres, i els modera amb sentit comú, i autoritat professoral. És el seu millor moment des que el seu partit va perdre les eleccions del passat novembre. La liturgia del discurs sobre l’estat de la unió fa un pèl d’angúnia, però: el guió està sincronitzat amb les càmeres, i ara t’ensenyen el malalt de càncer assegut a la tribuna de convidats mentre el president parla de la reforma sanitària, ara l’emprenedor quan parla d’empresa, i ara la militar negra quan parla de la guerra. I els congresistes s’aixequen, per aplaudir, més que en una missa. El contingut del discurs ha pivotat sobre la idea que el món ha canviat, i que l’hegemonia americana està en perill. El gran papu. Ara: enlloc de proposar un futur en què el país s’adapta a aquest nou paradigma i tria ser el nus que relliga i millora el talent dels altres, l’Obama ha proposat gastar més en reformes que els duguin de nou a ser els més grans, els més forts, els més rics. Es veu que Obama li ha comprat als republicans i al tea party una versió moderada del seu nacionalisme, versió “el tamany sí que importa”, en una batalla impossible de guanyar a la Xina. I potser li surti bé. És a dir: la sensació és que pot guanyar les eleccions d’aquí a menys de dos anys, perquè sap escalfar el centre polític. Però que el país es recupera malgrat ell. Com fa dos anys, la crispació el beneficia perquè oculta les seves carències.

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • josé

    En misa no se aplaude, debería usted saberlo.

    Admeto la possible ambigüitat de la frase, el sentit de la qual és que s’aixequen més que en una missa (a missa la gent ens aixequem força), tot i que ells ho fan per aplaudir, i els feligresos no. Assumeixo que l’ambigüitat de la frase es trenca pel fet que tothom sap que a les misses no s’aplaudeix. Potser és un supòsit massa optimista.

  • Cerca