Cleptopia

21 de gener de 2012 2

(article publicat a Tendències de La Vanguardia del dissabte 21 de gener del 2012)

Matt Taibbi és un periodista càustic i maleducat que escriu sobre política i economia a la revista americana Rolling Stone. Llegir els seus articles és com afegir una cullerada de laxant al cafè matinal. És molt d’esquerres, i no desaprofita cap oportunitat per denunciar la connivència dels dos grans partits nord-americans. Aquesta setmana mateix ha publicat la llista de donants de les campanyes de Romney, Obama i Bush sota el títol: ‘Els millors polítics que els diners poden comprar’. És un gran demagog, però amb una característica fantàstica: es documenta obsessivament. Un cop té les dades a lloc, i el seu relat incendiari a punt, aleshores farceix els textos dels insults i les paraulotes més originals i divertits que es poden llegir a la premsa nord-americana.

El 2009 va publicar un article sobre Goldman Sachs que el va situar al centre de l’escena. La frase cèlebre: ‘el banc d’inversió més poderós del planeta és un immens calamar vampir, adherit a la cara de la humanitat, que succiona despiatadament qualsevol cosa que faci olor de diners.’ Més enllà de la retòrica anti Wall Street, Taibbi va trobar un punt dolç en els successius rescats del govern als bancs fallits. Tan se val que siguis conservador, liberal o progressista, la pornogràfica quantitat de calé públic que s’ha destinat a sanejar entitats financeres corruptes que sabien que s’arriscaven massa amb la compra-venda d’actius plens de merda tòxica (i que van mentir als seus clients per entaforar-los-els, mentre hi apostaven en contra) no hi ha manera de justificar-la per enlloc. Ni tan sols des del pragmatisme: on és el crèdit que havia de fluir? L’intervencionisme estatal i el corporativisme financer anant junts als prostíbuls de luxe dels paradissos fiscals. Taibbi ha reconstruït la infame història d’aquests rescats; ha denunciat el paper que les regulacions existents juguen en propiciar les bombolles i llurs explosions, i les corruptel·les dels polítics americans a l’hora de negociar amb els lobbies econòmics, industrials i sindicals –la mala llet contra la reforma sanitària d’Obama és de matrícula.

Tot això es va convertir en un llibre l’any 2010 titulat Griftopia, que el meu amic Pablo Bustinduy acaba de traduïr a l’espanyol com Cleptopía. La tesi és que el sistema polític i econòmic nord-americà blinda l’estafa permanent de les elits ben connectades. La retòrica de lluita de classes i la narrativa de fons em semblen un error, però tothom té ideologia, i la seva té la virtud de no ser ambigua i de deixar-te pensar per tu mateix, sense manipular-te, a través d’una prosa poderosa i d’un tsunami de dades i investigacions d’altíssima utilitat. La traducció és ja un èxit de vendes –primera edició esgotada en pocs dies– i excita l’espai polític desconcertat, deprimit i amb ganes de brega que orbita al voltant del 15-M. En la denúncia de la corrupció tan Taibbi com el 15-M troben el seu pols, en la narrativa ideològica, per mi, el seu buit.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Leyendo el último artculo (cleptopia),me ha entrado la duda de si el buit al que se refiere es la falta de una explicacion de qué ideologia es la que estaba dando cobertura a esta tipo de actuaciones.?

    Suposo que la pregunta és retòrica, per si de cas, la responc: no.

  • La ideologia i la realitat són impossibles de casar perquè la primera sempre és un cristall que distorsiona la segona. Un cristall i un mirall al mateix temps on també ens veiem a nosaltres mateixos com ens agrada de veure’ns. En aquest mateix diari, i parlant del 15 M, en Manel Castells diu: “Por eso durante meses decenas de miles de personas participaron en asambleas y manifestaciones y por eso la mayoría de la ciudadanía (hasta el 73% en España) compartió sus críticas.” No 70 ni 75, exactament 73.

    Fora del cinisme la denuncia de la corrupció és tant incontestable, obvia i elemental, que no dona ni per un bon debat que digui alguna cosa més que el que la gent vol sentir.

    Resp: Tens raó, però el llibre continua essent útil i clarificador, i et permet distanciar-te de les conclusions sense massa esforç, i el periodista té una ploma que val la pena. Una recomanació i un record del bon periodisme, encara que estigui ben lluny de les meves idees. Gràcies per comentar.

  • Cerca