El Nus de Pedra

16 de maig de 2012 3


I

Fa dies que intento recordar-ho sense èxit. No és molt important, i podria inventar-me qualsevol cosa, però quedo sorprès de la quantitat de possibilitats que em vénen al cap. Pot ser una galleda molt petita, de llauna, amb unes flors seques a dins. Diria que la flor blava de lʼespígol. Ha de ser perenne, perquè era mig gener i feia fred. Potser no, potser era un platet de vidre. En el meu cap és un vidre gruixut, molt dens, gareibé sense cristal·lització, irregular i fosc. Com si imités un Waldglas medieval. Sobre el platet quadrat hi ha una espelma. Un cilindre dʼuns 7 o 8 centímetres de diàmetre, per uns 10 dʼalt, tot ocre, tot de cera dʼabella, sense parafina. Molt olorosa de cap olor concreta que jo sàpiga reconèixer i classificar. O potser ni una espelma en un Waldglas ni un pom dʼespígol en una galleda minúscula de llauna. Potser un test petit, o una ceràmica, o un recipient alt, de vidre, amb un gravat. No ho sé. Cada cop que tanco els ulls, volent somiar-ho, se mʼapareix un objecte diferent.

II

Una masia que hi ha a la vall del Llèmena, prop de Girona, transformada en això que ara seʼn diu casa rural. Hi vaig passar una nit a mitjans de gener del 2012, fa quatre mesos. La seva propietària, la Montse, em va contactar pel Facebook i mʼhi va convidar aprofitant la temporada baixa (-“oi que ens faràs un article pel blog?” -aquí el tens, Montse). La meva por que el lloc mʼhorroritzés i haver de fer-ne un article explicant que és un desastre, per a una gent que mʼhavia convidat amb una exquisida amabilitat, va dissipar-se només aparcar-hi. Tot i que avui en el meu record tot es barreja, era de nit i aquí i allà uns llums de baix voltatge, dins de làmpades dʼabans, de ferro colat i vidre, il.luminaven de groc tenue diversos racons. Entre els feixos de llum groga, sʼendevina una masia immensa, feta de diverses edificacions, i sobretot la textura i el pes de la pedra. De nit, la pedra sembla clara, robusta i rugosa, amb irregularitats de totes les mides: el temps. La nit és neta i freda. Entrem a un porxo il·luminat, petit, que havia de ser lʼantiga entrada de la cuina. Flors i objectes han de fer-te pensar en el camp, si ets de ciutat i que han dʼindicar-te que et trobes en un establiment professional, si ets de camp. Tot col·locat amb una precisió admirable. Al món, hi ha decoracions que fan pensar en Port Aventura, amb lʼobsessió per fer-te viure una experiència: vine a un parc dʼatraccions com si anessis al far west. I després hi ha decoracions com les del Nus de Pedra: un pur plaer estètic que no et demana res, no et demana participar i sobretot no et demana que siguis ningú que no ets. Ets un viatjant, un que passa, un que ve a descansar. No ets algú que busca no ser ell mateix, no ser al lloc on és, no voler allò que vol.

La Montse de seguida ens obre la porta i desplega la mateixa amabilitat exquisida que gastava per xat. Era professora de català fins que ho va deixar tot per muntar el Nus de Pedra, com el seu marit, el Joan, que era empresari químic. De lʼantiga distribució de la masia no en deu quedar més que la part de la vivenda original que ara ocupen la Montse i el Joan amb els seus fills. La resta de la casa, el paller, el graner, i el pou de gel són ara apartaments. Ens han guardat un dels més bonics, al paller. Hi fem cap per un camí de pedres que passa entre els dos edificis, la masia pròpiament i el nostre paller. Les llums, equipades amb un sensor, sʼencenen al nostre pas, i van descobrint-nos arbustos, tendals, tauletes, tot de racons fets per no tenir cap desig de marxar. El graner està dividit en tres apartaments, cadascun dʼells amb una porta de vidre i alumini incrustada en lʼarc de mig punt que originalment feia dʼobertura. Estic massa cansat per fer-ne un comentari a la Montse, però en faig una nota mental: a què dimonis em recorda això? Entrem: lʼapartament, és molt espaiós. Té dos pisos, a baix un sofà-llit, una taula per quatre persones, i una cuina; a dalt un llit immens de matrimoni, dues finestres grosses i un lavabo angelat i ple de marbres. Ens fiquem al llit, llençols de gran densitat, coixins com de núvol, i el pes mandrós del plaer a les parpelles. En no res mʼadormo, però abans, just abans, penso que lʼarc de mig punt de la porta em recorda a l‘estació de Grand Central de Nova York i les voltes catalanes, enormes o petites, que obren el seu espai sense columnes. Rafael Guastavino. No és el mateix, no té res a veure-hi, però hi ha una… I tot quadra en un son tranquil com feia dies que no tenia.

III

Despertar-se en una casa per primer cop és un plaer. És indispensable que la casa tingui finestres perquè el truc és la llum. Tots els objectes sʼhi deuen. I sota la llum del sol, en qualsevol de les seves intensitats, les coses es guanyen bona part de la seva essència. La llum mateixa és un imant. Times Square amb totes les seves pantallotes, vista des dels carrers que hi desemboquen, sembla només un gran emissor de claror envoltat de borinots tripats. Volem mirar la llum. (La relació que tenim amb cada cosa depèn de la llum o les llums amb què acostumem a veure-la. El platet rodó a la taula del rebedor de casa, a Nova York, on deixo les claus, a la nit, a lʼhivern, quan torno i és fosc i hi ha un metre de neu al carrer i duc encara posat lʼanorac, és, per mi, la vora gruixuda que sʼendevina contra la paret blanca, formant un arc convex, i la distància aproximada a la qual sʼapropa el meu braç per deixar caure el clauer.) Quan et lleves per primer cop en una casa veus els objectes del teu voltant en la llum del matí, que és la llum que dóna més realitat a les coses perquè és la llum que ve immediatament després de la foscor. I, si et lleves, la llum del matí és la que desperta, el cervell endreçat per la nit, els sentits nets, i una tendència a entretenir-se amb qualsevol cosa. Si és el teu primer matí en una casa, la llum et porta novetats a cada mil·límetre, i el cervell sʼengega transformat en una esponja. Si, a més, vas arribar de nit, com jo al Nus de Pedra, i només hast vist el lloc amb llum elèctrica, el sol entrant per la finestra és una promesa de coneixement.

Lʼhabitació del graner té les finestres de cara a lʼest, o sigui que la llum hi entra directament. Les cortinetes semblen una pantalla a punt dʼexplotar. Lʼhabitació és plena de textures. Cada objecte, les tauletes de nit, lʼescriptori, la cadira, el marc dels dibuixos de la paret, tenen o son de fusta. Cada fusta diferent i cada fusta dʼun temps diferent: tot extremadament ben cuidat, ben posat, ben combinat, però sense que sembli forçat. Fins i tot hi ha una fusta pintada sobre el capçal del llit. Tot sembla acabat de posar, i alhora cada cosa et porta a pensar quin debia ser lʼorigen dʼaquell moble o andròmina, i com la Montse devia buscar-ho, trobar-ho, restaurar-ho, col·locar-ho. Lʼespai emet un amor sobri, no invasiu. Tot brilla i alhora tot sembla quotidià. Llevar-se no costa gens i alhora és una traïció al plaer. Enretirar les cortines i alhora fregar-se els ulls. I aleshores la llum del sol revel·la tot el seu poder: cada objecte obté la seva realitat en relació amb tots els altres objectes del món, i tens al davant la caiguda de la vall, com un plec de carn flonja, tota coberta dʼarbres i intensitats de verd i dʼombra. I el cel del color de la velocitat.

Un esmorzar copiós i gustós, ple de dolços i salats del país, i passo la primera part del matí passejant per la terrassa elevada que queda entre el graner, el paller i la casa, mirant enllà, pujant al muret, seient uns minuts a totes les cadires que hi ha espargides. Intento imaginar qui i com devia manar en aquella casa i qui i com devia obeir. La masia està clarament fortificada, i mirant sobre el muret cap a la vall, de seguida sʼendevina que havia de ser difícil dʼexpugnar. Hi ha la guerra inscrita pertot. La Montse mʼexplica que no saben del cert què hi havia a la masia, però que a lʼapartament que queda sota el muret, que ara en diuen refugi, i que és ideal-parelles, els han dit que en lʼèpoca dels remences havia estat una presó, i que a la guerra civil feia de cel·la, però que potser només és un pou de glaç ple de llegendes. Que al Nus de Pedra estigui tot fortificat fa de la garjola un infraestructura raonable. I aleshores mʼapujo al tros de muralla que queda sobre el pati –porto tot el dia dient-ne ʻel muretʼ– i miro el païssatge intensament, com si fos un estratega.

IV

De sobte, un sentiment de total displicència. No sé prou història com per entendre el significat de la masia, ni tinc una biografia prou plena de subtilitats rurals per enfotre-meʼn o abstreure’m en la contemplació de la natura; no sóc prou urbanita com per elevar lʼexperiència rústica, ni en sé prou dʼarquitectura per investigar les solucions estructurals early modern de la Catalunya vella i les solucions contemporànies per adaptar-la a lʼoci de lʼeuropeu civilitzat. Ara, per mi, quan la massa de dades no es deixa endreçar més enllà de la contemplació, em sento buit. I avorrit. I només puc pensar en lʼabsoluta petitesa de la meva existència.

Durant molt de temps, un dels pensaments més influents a Occident ha estat la tensió entre la idea dʼinfinit i la idea de lʼexistència humana. La contemplació –o la imaginació– de la immensitat de lʼunivers ha fet que, per comparació, lʼhome fos una cosa menor, col·locat al mateix nivell dels animals. Davant la infinitud de lʼunivers, lʼhome no és més que un esquitx de rosada, com diria Santa Teresa de Lisieux, o un animal més en el pols de lʼevolució, per pensar en Darwin, o un simple ésser finit i prescindible. En última instància, però, els pensadors moderns –quan ja feia segles que la masia tenia cel·la– van provar dʼarticular que la percepció de la llibertat interior, el simple fet de tenir o voler tenir una actitud moral, implicaria lʼexistència dʼun infinit interior. Lʼinfinit de l`ànima, per dir-ho en format pop-song. Davant dʼaquest infinit interior de la llibertat, lʼinfinit de lʼunivers és només un in-definit, una matèria amorfa pel nostre enteniment, potser abastable pel nostre pensament. Lʼinfinit interior, en resum, esdevé el gran misteri, el gran pou sense fons, el centre de tota la nostra atenció. La dignitat humana, la idea de ser subjecte dʼuns drets inalienables, les espritualitats banals, lʼexistencialisme, el new age, la literatura del jo, lʼart contemporani, la neurociència i el relativisme radical, tot plegat es pot rastrejar fins aquesta explosió dʼinfinitud a lʼinterior del jo.

La sensació que tinc aquest mig matí a la vall del Llèmena és just la contrària. No estic davant del sublim, tot i que la naturalesa mʼencén gairebé fins a la transcendència. Però tampoc estic al davant dʼuna realitat completament decodificable per al plaer de la raó. Endins, no tinc la llum metafísica de lʼinfinit de lʼànima. Només mʼenvolta una disposició de les coses del món, pensades, organitzades, col·locades per tal que jo senti una comoditat total, ni que sigui per un moment, un dia. No podria viure sempre en aquest estat, però mʼexcita els sentits adormits per la rutina, i em calma les angoixes del llarg termini. Un parèntesi fet de temps irreal en el qual puc ser un recipient buit: ni un animal amb una calculadora, ni un àngel que canta broken hallelujahs. Lʼabsolut abandonament: el lloc perfecte.

El dia es completa amb una estona de lectura, uns minuts mirant la piscina, a lʼoest de la casa, sota els turons, quan el sol ja baixa, tafanejar per lʼhabitació de les joguines per nens –un delit–, la sala de reunions, amb un projector i una llar de foc, un passeig breu per la rodalia fins a una font, el joc de les ombres i el sol en camps hivernals, una altra masia sobre un pujol, preciosa, el somni de tenir una vida lluny de tot, el cos abandonat sobre una parcel·la dʼherbotes, un entrepà de truita i un entrepà de fuet, més lectura, conversa, més cel del color de la lentitud.

V

I aleshores la veig. És la Montse que torna dʼun dels apartaments cap a la casa. Les passes fan soroll amb les pedres de riu del pati. No fa vent. Se sent algun ocell, però molt llunyà, o potser lʼimagino ara que ho recordo. La Montse trenca el ritme, i gira el cap: alguna cosa ha cridat la seva atenció. Sʼatura i canvia la direcció cap a una de les taules de ceràmica, just la que hi ha a tocar de la muralla, amb la vall obrint-se al seu davant. Hi he estat assegut aquest matí un parell de vegades. Al mig de la taula hi ha un objecte, no sé ben bé què és, potser no importa i mʼho podria inventar, però deu ser un recipient amb una mica dʼespígol o alguna herba perenne, o potser una espelma olorosa sobre un waldglass medieval. Ella hi acosta les mans, i retoca alguna cosa imperceptible. Imperceptible per mi, almenys. Un retoc en un objecte que no puc recordar en una taula en un racó dʼun pati dʼuna casa de lʼèpoca pre-moderna regentada per dos girononins que ho van deixar tot per muntar una casa dʼaquestes que ara en diuen rurals en un país minúscul i minoritzat dins dʼun estat menor en un continent decadent en un temps sense cap sentit on ningú no creu en res més que en descansar i abandonar-se al buit, com jo, com els turistes nòrdics que volen ser civilitzats. Aquest gest, aquest petit gest, aquesta vocació per la perfecció i la bellesa no té cap més importància i alhora dóna sentit a tots els minuts dʼaquestes 24 hores. El buit interior sʼomple de camins i detalls: què és important i què és banal, què crida i què calla. La Montse i tota la seva infinitud anant expressament a posar bé un pom dʼespígol o potser una espelma, no ho sé. I és aleshores, justament aleshores, quan sé que tornaré. Ni que sigui per saber què era, espígol o espelma. El proper cop pagant.

(si hi voleu anar: http://www.elnusdepedra.com/)

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • toni

    Un bon article sobre El Nus de Pedra. La Montse i en Joan porten la casa amb il.lusió i això es nota en els detalls i l’oferta que ofereixen.

  • Susanna

    “…cada objecte obté la seva realitat en relació amb tots els altres objectes del món, i tens al davant la caiguda de la vall, com un plec de carn flonja, tota coberta dʼarbres i intensitats de verd i dʼombra. I el cel del color de la velocitat.”

    Aquesta és l’essència de la Vall de Llémena i l’has captat plenament, tal com es de veure en la teva magnífica digressió.

    Enhorabona als amics Joan i Montse, per inventar un lloc on en 24 h. un pot passar per un procés així.

  • skeletor

    Graupera …que maco i petitet que ets !!

    dew

  • Cerca