Eleccions americanes: si pogués votar

06 de novembre de 2012 0

(FCO)

Si pogués votar a les eleccions americanes no sabria qui votar. Probablement no votaria. El meu problema amb l’Obama és que em sembla un mal polític en matèria econòmica. No sóc economista, però vient la monstruositat de dèficit públic que les seves polítiques han provocat, hom esperaria una reacció del país una mica més intensa. Si et gastes els diners de dues generacions, el mínim que es pot demanar és que l’economia arrenqui. Potser té raó en Krugman i calia que la inversió pública encara fos més elevada. Però les argumentacions dels economistes que s’oposen a les polítiques d’estímul d’Obama fan més bon efecte: quan veus bilions de dollars de dèficit públic, i veus que cap dels resultats promesos s’ha materialitzat, tot es redueix a un acte de fe o a una operació de descart: l’altre és pitjor. Obama, a més, ha promès continuar per aquest camí sense donar cap argument sòlid, cap. Només retòrica social, que com tothom sap, si ve sola, és la manera d’ocultar la ignorància econòmica.

Però efectivament Romney encara és pitjor. Sí, proposa reduïr el deute. Però això és com prometre curar el càncer, l’única cosa rellevant és el com. Romney és un pragmàtic amb valors morals molt sòlids. En general, tinc simpatia pel pragmatisme: aconseguir resultats bons amb polítiques acceptables per a tothom. El problema del pragmatisme romneynià és que de tant canviar d’opinió depenent del públic que l’escolta, ja no saps què pensa. Fins i tot quan tothom l’escolta, és a dir, en els debats televistats, no acaba de concretar. Diu que no pujarà impostos, diu que no retallarà substancialment: només mirarà de fer més eficients alguns programes públics, eliminarà els que no funcionen i reduïrà les duplicitats i les perversions del sistema fiscal i de les subvencions. Objectius lloables que fins i tot un marxista signaria. Però sense credibilitat: és impossible reduïr els trilions de dòlars del dèficit només amb aquesta llista de la compra. D’alguna manera, l’ambigüitat de Romney ha dut els seus partidaris a desitjar que, en realitat, sigui un mentider. Els catalans en sabem una mica d’això. Tothom llegeix sota les paraules del candidat una pista que de veritat de veritat Romney pensa com ells i al final farà allò necessari. Dit amb altres paraules: tothom sap que si compleix les seves promeses electorals sobre el ‘com,’ és impossible complir el ‘què.’

Però no tot és economia. En política exterior, m’ha agradat més Obama que Bush, però vist el seu comportament no tinc molt molt clar que en cas que Obama hagués estat el president de l’ 11S, hagués fet alguna cosa gaire diferent. La política exterior americana, com tots els transatlàntics, té grans dificultat per virar. I hi ha un munt de pactes i deutes per complir, i un munt de secrets i amenaces, i un munt d’interessos i necessitats, que sobrepassen, diria, tota la força de la ideologia. Crec que Obama ha volgut una política exterior més humana, sense perdre de vista el pragmatisme exterior. Però a Egipte i en general a tot el món àrab, ha estat tan cínic com qualsevol altre president des de la II Guerra Mundial. Si hem de fer cas al debat sobre política exterior, Romney està d’acord en gairebé tot el programa exterior d’Obama. En aquest cas seria irrellevant qui guanya. Romney, així doncs, hauria enterrat l’estil preventiu i neo-conservador de l’era Bush. Una derrota cultural de Bush que s’ha bastit a Iraq i a Afghanistan. Però, un cop més, si es compara el Romney dels mítings d’abans del debat, o el Romney de les eleccions primàries republicanes –molt més bel·licós–, o el Romney anterior, amb el Romney dels debats, sembla que estiguis escoltant persones diferents. No dic que Romney hagi girat al centre, que ho ha fet i és normal entre candidats, dic que sembla una altra persona. I així és impossible creure-te’l, fins i tot si t’agrada alguna de les coses que ha dit.

Més enllà de l’economia i la política exterior, que són els dos camps en què un president vol i pot influir, hi ha la qüestió social. Avortament, immigració, sanitat. Jo estic disposat a escoltar arguments sobre per què l’avortament hauria de ser una opció disponible. Però l’únic argument que em sembla insostenible és el mític ‘nosaltres parim, nosaltres decidim’. Dit amb altres paraules: crec que aquest lema és una amenaça, no un principi moral defensable. Certament, com que les dones pareixen i tenen un cert control sobre el seu cos, si prohibeixes l’avortament no estàs evitant que passi, com demostra la història, perquè efectivament, si tu pareixes, tu decideixes. Consierar que l’avortament és un tema exclusiu privat de la dona, però, és tan pobre com dir que l’avortament no té cap relació amb el cos de la dona. Tothom sap que portar una vida al ventre és prou problemàtic com per prendre-s’ho una mica més seriosament. Per entendre’ns: més o menys tothom està d’acord que un avortament practicat als 8 mesos i 29 dies d’embaràs és un crim, perquè el no-nat, en aquest context, és una persona a protegir. Aleshores el debat és quan comença el moment en què l’avortament és un crim. Això demostra que el quid de la qüestió no és només el cos de la dona. Discutir sobre si és a la tercera setmana o al tercer mes és una discussió que em sembla interessant, però que implica haver d’enfrontar idees fonamentals sobre què penses que és una vida humana. I en aquest sentit, és indistingible d’un que digui que un fetus té ànima des del minut 1.

Obama, per tornar al tema, és favorable a l’avortament, i si guanya, segurament podrà nomenar un o dos jutges al tribunal suprem que garantiran la legalitat de l’avortament. Però fa servir l’argument del cos de la dona, i només aquest. Això m’indica que o bé no hi ha rumiat ni 5 minuts, cosa que m’estranyaria, o bé sap que aquest és el botó que activa gran part de l’electoral femení. És a dir, que usa l’avortament com a electrificador electoral. No és l’únic al món, ni tan sols en aquesta elecció, però hi ha carències en el caràcter d’un polític que em fan més fàstic que d’altres. És important assenyalar que no és que no m’agradi que estigui a favor de l’avortament, és que la manera d’estar-hi a favor m’indica que en realitat li importa un rave. Si estigués disposat a entrar al debat en tota la complexitat que té, la dificultat mateixa del debat em podria dur a valorar la seva postura positivament, fos la que fos.

El cas de Romneny és similar, sinó pitjor. Diu que ha canviat d’opinió amb l’edat. Primer hi estava a favor, ara no. Quan hi estava a favor, havia d’acontentar els votants progres de Massachusetts; després, durant les primàries republicanes, quan havia d’acontentar els més purs, era el campió contra l’avortament; ara durant la campanya presidencial,  que ha d’acontentar més gent, sí, però menys, sí, però més moderat. I cap argument[11/6/12 5:24:26 PM] La Los Cos. Sara Loscos: excepte la seva fe. En tots els casos. Mira, Mitt, si et vols guanyar la meva confiança –que no és el cas–, digues alguna cosa, la que sigui, i defensa-la amb arguments que jo pugui contrastar si són vàlids o no. Disparar al cel i cridar molt fort no és tenir idees.

Amb la immigració em passa una cosa similar. Obama va prometre arreglar-ho, i m’agrada la seva sensibilitat amb la gent que està atrapada en el sistema d’incentius de la immigració il·legal, i que en pateix totes les conseqüències econòmiques, morals i socials. Però no ho va arreglar, no ha fet cap proposta que assenyali una sortida, i usa el tema com el de l’avortament. Un polític vulgar, sembla, en aquests temes. Un cop més, Romney no és millor. Retòrica anti-immigració, propostes abstractes de bomber, i canvis d’opinió. Quina mandra. Pel que fa al matrimoni gai, doncs tres quarts del mateix, tot i que coincideixo de nou amb la sensibilitat d’Obama. Jo eliminaria el matrimoni civil d’arrel, perquè penso que ja no té cap sentit; però si ha de seguir existint en la seva forma purament administrativa, com ara, no entenc perquè se li neguen els drets associats als gais.

La qüestió sanitària és tan complicada que no sé ni resumir-la. No és certa la caricatura de la selva que es pinta des d’Europa, però és cert que hi ha un problema i que necessita solució. El moment històric que viu Europa, però, no aconsella llençar-se al sistema gratuït i universal, almenys sense pensar-s’ho molt bé, i sense canviar moltes altres coses. La presència d’una xarxa universal i gratuïta té un impacte tan fort tant en el sistema d’incentius d’una vida laboral qualsevol, com, diuen molts, en la productivitat, que la presència d’una seguretat social com la nostra no es pot entendre com un fet aïllat. Dit això, Obama no ha proposat res semblant. Obama ha aconseguit aprovar una llei que obliga tothom a tenir una assegurança mèdica, com passa amb les assegurances del cotxe. Ha aprovat un sistema de subvencions per qui no s’ho pot pagar. I ha prohibit algunes de les pràctiques més flagrantment injustes del món privat. L’objectiu: abaixar els costos de les assegurances mèdiques i tenir tothom cobert. Fins l’any que ve no veurem si funciona bé, però sí sabem que és molt car, i podria passar com amb l’economia: una inversió molt alta per uns resultats molt magres.

Romney, al seu torn, diu que si és president es carregarà aquesta llei. Una llei que està inspirada en la reforma sanitària que ell mateix va impulsar i aprovar quan era governador de Massachusetts. Quan se li pregunta per aquesta contradicció, diu que ell pensa que la sanitat és competència dels estats, i no del govern federal. I que ell donaria més poder als estats, per arreglar-ho. No és una mala idea, francament: la proximitat ajuda. Però també és una manera de defugir el debat de fons, que és el paper de l’estat en el sistema sanitari, i si té o no un deure de protegir els desprotegits i fins a quin extrem.

Una cosa m’agrada de Romney en aquest camp. Defensa que la densitat de la societat civil és més efectiva que la fredor del sistema públic. Una mare, diu, et pot dir: si no t’aixeques del llit avui no sopes! L’estat mai no pot fer això: si compleixes els requisits per a una ajuda, la tens. Això està ben vist, i és un dels problemes dels sistemes públics: la igualtat burocràtica xoca amb la diversitat dels ciutadans. I les fundacions, esglésies i negocis privats saben com reaccionar millor a les necessitats de cadascú. Però és essencial entendre que això, que és una manera raonable d’explicar les coses, no constitueix cap solució. Que la majoria dels votants de Romney no siguin els que tenen més problemes amb aquest buit típicament americà, indica que no té massa incentius per solucionar-ho, més enllà d’assenyalar algunes coses oblidades del sentit comú. En això és exactament igual que alguns polítics d’esquerres que bramen justícia i no proposen cap solució que tingui alguna cosa a veure amb la realitat.En fi. Suposo que el quid és que no sóc americà. Al meu país, estic disposat a combregar amb algunes rodes de molí perquè hi ha un objectiu últim que compensa. Com que no he patit cap dels problemes que el govern d’uns i altres provoca als EUA de manera intensa, emocional, cultural, biogràfica, les reflexions purament racionals, i purament basades en el sentit del gust, em duen al total escepticisme.

Avui, les eleccions es decidiran en una desena d’estats. Especialment, Ohio i Florida, com sempre. Però hi ha estats per a tots els gustos, i les combinacions possible són molt variades. D’Est a Oest, New Hampshire, Virginia, Carolina del Nord, Florida, Pensilvània, Ohio, Iowa, Wisconsin, Colorado i Nevada. Aneu a un dels mapes interactius que hi ha a la CNN, al Wall Street Journal o al New York Times, jugueu-hi 10 minuts canviant la lleialtat d’aquests estats, i contemplareu tots els debats que es tindran aquesta nit. La majoria d’experts diuen que Obama va per davant. Però gairebé tots estan d’acord en què pot passar de tot. Que un paio com Mitt Romney, que és un peix bullit interessat, pugui tenir l’oportunitat de batre Obama, parla més del fracàs del president que dels mèrits del candidat. Aquest potser sigui el millor resum que puc fer per afirmar que, si pogués votar, no sabria a qui votar. I no saben la ràbia que a mi em fan el vot en blanc i l’abstenció.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca