Els servidors públics

02 de novembre de 2012 0

(elsingulardigital.cat)

Un altre col·lectiu que és essencial per a l’autodeterminació és el dels funcionaris. La Generalitat en té més de dos-cents mil. Els servidors públics poden ser un entrebanc o un actiu. Durant els darrers mesos semblava que haver-los de pagar la nòmina s’havia convertit en un problema. Haver de buscar calés, cada mes, per a pagar-los el sou, ha obligat al govern en molts moments a passar per tota mena d’humiliacions públiques i privades.

Però com que són metges, professors, bombers, policies, administratius de la cosa pública, al final, el perill de no poder garantir la seva feina ha acabat decantant el projecte catalanista cap al sobiranisme. La debilitat que és tenir 250 mil persones depenent de la teva capacitat per pagar sous, quan no s’han pogut pagar, s’ha convertit en una fortalesa: si et deus als serveis públics has de fer per manera de mantenir-los.

Amb tot, això no vol dir que siguin només un actiu. Al contrari. El govern espanyol, pel que es veu, provarà totes les vies possibles per desinflar el souffle. Una possibilitat és intensificar la tensió dels darrers mesos: la Generalitat no pot pagar, els sectors pertinents es van encenent fins a la revolta, i finalment apareix el ministeri per pagar les nòmines. N’hem vist un exemple aquests dies amb les farmàcies. Els 99 milions d’euros han estat enviats més tard del promès, fins a dur el sector a la vaga. Es centrifuga el deute, es duu la institució a la fallida, i després es rescata.

Aquest darrers 30 anys, totes les forces del país, més enllà d’alguns sectors econòmics, han fet el salt de la societat civil a la burocràcia pública. Per aquest motiu, si trontolla o cau la Generalitat es produeix un gran retrocés en tots els fronts. Això pot semblar una obvietat, però crec que és un dels motius principals que ha dut al President Mas a fer el gir que hem vist. La suma de la gent i el fracàs del pacte fiscal han estat determinants, cert, però la sensació diària i permanent d’estar al capdavant d’una institució en fallida, sense cap altra possibilitat corrent que sotmetre’s als designis, calendaris i interessos electorals i econòmics de l’hegemonia imperant a les institucions de l’Estat li ha atorgat aquest to de gravetat que diferencia el candidat Mas de tots els altres. L’autogovern, al límit de la desaparició. Contra aquest destí, l’única opció digne és un acte de sobirania.

Sense serveis públics ara mateix el catalanisme no és res. Aquesta és una debilitat que ha dut a la política catalana a reproduir les xarxes clientel·lars pròpies de la tradició cortesana madrilenya: en les concessions i contractes, l’únic poder fungible. Però alhora ha nodrit el país de milers de professionals que parlen el mateix llenguatge que qualsevol altre funcionari de la democràcia social europea. La gramàtica de la comunitat, sempre articulant en plural i amb adjectius universalistes; la retòrica dels drets, com si fos una metafísica de la dignitat humana; i la pulsió utòpica del progrés material, permanentment en tensió amb el progrés moral, transpiren en tots els papers –comunicats, manifestos, informes, projectes estratègics, sol·lcituds de finançament comunitari, lleis, …– produits pels nostres funcionaris. Han definit, amb la seva acció, els significat d’allò públic a Catalunya, i han dotat la població d’un sentit del gust tan vulgar com el de qualsevol altre europeu mitjà.

Els servidors públics, per resumir, són essencials per tres motius. Primer, perquè seran la primera línia d’atac. El problema de la independència no és la viabilitat econòmica de després, el problema és el durant: com finançar-se quan l’estat sigui encara més hostil amb el finançament, com evitar que els mossos o els metges siguin comprats pel govern central, i com finançar-se mentre els mercats continuin tancats.

Seran també importants com a barrera psicològica: quan s’interpreta l’independentisme de butxaca com una qüestió únicament pecuniària, s’oblida que els catalans estimen l’equilibri social que articulen els serveis públics, fins al punt que, a diferència d’altres països, aquí cap partit polític posa en qüestió explícitament l’existència de la cobertura social universal; seria un suïcidi a les urnes. Aquest amor per la cosa pública, que sempre s’expressa en termes morals, ens fa comprensibles al continent.

I seran essencials perquè són la prova de la viabilitat del sector públic d’un estat. No som una tribu, ni un país en guerra, som una societat estable, que té mecanismes tan complexos i tan imperfectes, amb les mateixes necessitats i ambicions per tant, que les altres societats que ens envolten. Aquesta estabilitat basada en una ideologia comunitària, per molt que faci fàstic a alguns catalans, és l’únic argument que dóna gruix avui al dret a l’autodeterminació si no ets una colònia d’ultramar. En termes europeus, que Catalunya és un poble es veu molt més clarament en la sanitat pública que en els llibres d’història.

Un poble, a ulls posmoderns, és una comunitat d’assistència mútua acceptada per individus lliures. La resistència dels servidors públics serà clau per sostenir aquest relat d’estabilitat. El govern ha d’adaptar el sector públic per a mantenir-ne la centralitat, però els servidors públics també hauran de posar-hi paciència. Al capdavall, totes les idees de justícia que els col·legis professionals, els sindicats i els teòrics porten defensant i destil·lant els darrers cent anys despareixen si l’autogovern s’esmicola.

 

 

 

 

 

 

 

 

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca