La ferida a la vista

12 de maig de 2012 4

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 12 de Maig del 2012)

Encara que no sigui representatiu de res, em sembla que descric un cert estat de les coses si dic que la majoria del meu entorn el formen ateus o agnòstics. Potser perquè sóc cristià mai no m’ha interessat massa la guerra cultural que es desplega als mitjans de comunicació contra el cristianisme institucional, tan lamentable, per altra banda, com la majoria d’institucions. Sempre he pensat que, si Déu existeix i la seva presència al món s’assembla ni que sigui una mica a la idea que en dóna la nostra tradició, la clau de volta es troba simultàniament en els fonaments últims de la creença i en els gestos ètics de l’individu menys polititzat. He d’aclarir, però, que jugo amb avantatge: vaig créixer en una comunitat de cristians que no s’assembla en res ni al tòpic nacional-catòlic, ni a les caricatures que es publiquen a la majoria de diaris.

No nego que existeixi un cristianisme així, ni que molta gent hagi patit la pressió dogmàtica d’un estat confessional, dic que els cristians que jo he conegut i que m’han educat no només mai no han abusat sexualment de mi ni de cap dels meus coneguts, no només no han provat d’imposar-me cap interpretació de la cultura, no només no han fet de la por l’argument principal de la moral, sinó que sempre han estat exemples de l’afany de comprendre i d’adaptació a les circumstàncies. La meva experiència m’és suficient per concloure que molts dels discursos sobre l’església parteixen del mateix dogmatisme i immoralitat que li critiquen.

M’ha interessat molt més conèixer el nínxol que ocupa la idea de Déu en la història i els mecanismes que articulen la creença, en tots els seus àmbits. És l’impuls que m’ha fet llegir obsessivament les obres dels grans pensadors ateus de la nostra tradició, des de les impietats gregues fins a la neurociència d’avui. No m’han resolt cap dubte, però és innegable que tots ells han condicionat les raons i les expressions de la meva fe. La fe contemporània, almenys la del meu entorn, té presents les objeccions fonamentals de la ciència i l’ateisme, fins al punt que, igual que per agnòstics i ateus, la recerca del sentit últim de la vida s’ha transformat en el sentit mateix. Però un dels descobriments que he fet al llarg d’anys de discussions i lectures és la intensitat amb la qual s’assemblen els ateus d’avui i els cristians del final de l’edat mitjana i el principi de la modernitat. El cristianisme innercial, basat en l’autoritat acadèmica i social, mancat d’arguments i de radicalitat moral, que convivia amb un conjunt de supersticions i creences menors per anar tirant i empènyer la vida, propi de segles anteriors, és pràcticament idèntic a l’ateisme dels nostres temps. La centralitat de l’ateisme sembla haver fet tous els seus fidels, i ha electrificat els cristians. Avui, ser cristià, a banda de ser contracultural, obliga a donar tantes explicacions que se t’acaba musculant la raó. Per això sento un profund agraïment pels pioners de l’ateisme i pels assassins de la crosta de Déu.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Saludos.

    En su artículo encuentro un punto que me llama poderosamente la atención. Usted afirma que es cristiano – si bien no especifica si es católico, protestante, evangélico, etc. – y, al mismo tiempo, que el cristianismo institucional es lamentable – si no es una errónea interpretación mía –. También rechazo toda posible politización de la fe; no obstante, como le digo, me sorprende que haga, quizá inconscientemente, una neta separación entre cristianismo institucional y, descifro, cristianismo de base – término usual que emplean quienes se autodenominan de progresistas (un término, hay que decirlo, propio del lenguaje político) –, como si la ‘institución’, la Iglesia, fuese algo independiente de su realidad como cristiano. Usted es cristiano y, consecuentemente, es miembro de la Iglesia, razón por la cual no entiendo por qué la señala de lamentable y, al mismo tiempo, la compara con cualquier otra institución temporal.

    Muchas gracias.

    Hola Joan,

    Doncs sóc catòlic i penso que la institució, com totes les institucions humanes, és lamentable en la mateixa mesura que les altres. Em sembla que en la doctrina a això en diuen “església santa i pecadora”, però això no em fa renegar-ne, ni deixar d’assistir-hi. Penso que la meva obligació com a catòlic és també discrepar-ne, tot i que no és el tema d’aquest article. Gràcies pel seu comentari.

    J.

  • Me ha gustado mucho este artículo, que he leído en castellano. Sobre todo porque me parece sincero y porque “algú ho havia de dir”. Estoy plenamente de acuerdo en que el ateísmo facilón es el que está de moda, y en que el proceso de repensar la religión que comenzó con la ilustración ha sido una bendición para el catolicismo. Y para los católicos, que así usan su cabeza para algo más que marcar goles.
    Además, creo que describe lo que la mayoría de católicos ha vivido: conocer a sacerdotes luchadores y ejemplares. Y a laicos -catolicos no religiosos u ordenados- normales, de vida corriente, y a la es cristiana. Gente que no hace ruido.
    Muchas gracias por escribirlo.

  • Maria

    Primer, felicitats per l’article! M’ha agradat la senzillesa i la pròximitat, però sobretot la sinceritat!
    Estic completament d’acord, ser cristià avui en dia (i proclamar-ho) és completament contracultural i sí, definitivament ajuda a muscular la raó. Per tant, felicitats també, per la valentia!
    Sóc cristiana i coincideixo amb la crítica a l’Esglèsia com a institució, com sóc catalana i a vegades (més sovint del que m’agradaria) no m’agrada (i no me’n sento partícep) de com (no) actua la meva societat. Igualment no crec que l’objectiu del teu post sigui assenyalar aquesta diferencia, per tant tampoc no m’hi explaiaré!

    Al final, només una pregunta, et preocupa el creixent ateisme sense fonaments, i com creus que evolucionarà?

  • Jordi,

    això que dius al comentari m’interessa: és bo no renegar d’una institució (família, església, partit polític) si en discrepes fortament? Potser de la suma interessant d’una discrepància radical i d’una estima o d’un acord en els postulats de fons en sortiria una raó més enfortida, encara. No renegar-ne no comporta sucumbir a la part negativa de la institució?

    Gràcies!

    Albert

  • Cerca