La immersió (II): endins

17 de març de 2012 5

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 17 de Març del 2012)

Al final del llibre setè de La República, Sòcrates afirma que la manera més eficaç de dur a terme la seva ciutat ideal consisteix a expulsar tothom major de deu anys. Així el programa educatiu que està a la base del règim perfectament just es podria completar sense la incòmoda interferència dels pares i els costums decadents de la societat. Molts lectors interpreten aquest passatge com un senyal que Plató, en realitat, creu que la ciutat perfectament racional, –sense amor, sense passions, sense lligams irracionals–, és impossible més enllà de l’exercici teòric. Tota La República seria, a l’extrem, una ironia.

A Catalunya no hem acabat d’entendre aquest gir irònic. O potser és que ens agrada més teoritzar sobre la perfecció que embrutar-nos les mans amb les imperfeccions. El ‘federalisme asimètric’, el ‘gradualisme lleial’ o el ‘consens ultramajoritari’ són creacions teòriques magnífiques que pretenen solucionar el problema de l’amor, les passions i les lleialtats irracionals d’Espanya amb equilibris racionals impossibles. El poder sempre s’ha repartit en base a la por i a la relació de forces. Només cal veure les balances fiscals. La democràcia és una manera imperfecta de comptar les forces de cadascú sense haver de passar primer per l’espasa. Per això Sáenz de Santamaría va avisar ahir que el referèndum sobre el pacte fiscal no és competència de la Generalitat: el poder de comptar adhesions és el poder mateix. No hi ha dreceres teòriques perfectament racionals, per molt que ens hi entestem.

La immersió lingüística és la clau de volta de la ciutat ideal catalana. L’abocador de totes les nostres frustracions. És un intent de forçar des de l’escola la diversitat i la normalitat que no s’aconsegueixen a les institucions. És un intent de compensar la incapacitat individual de viure amb dignitat. De justificar la renúncia a la llengua al bar de la cantonada. I la incapacitat col·lectiva d’assumir la naturalesa del poder polític, i pagar-ne el preu. Amb la immersió ho fiem tot al futur, com sempre, enlloc de fer-nos responsables del present.

Per salvar-lo, cal que el català sigui una llengua que creï un espai de llibertat, no un espai etnogràfic de museu. El castellà és la llengua pròpia d’Espanya perquè és la llengua sobre la que s’ha construït un espai polític que garanteix la llibertat dels seus parlants. El català ha estat la llengua pròpia de Catalunya perquè ha construït un espai de resistència contra l’opressió de l’estat. Sense un espai polític lliure, és un instrument de comunicació inútil. Les llengües només serveixen per anomenar un món, i recollir la saviesa dels segles: per això tenim noms específics per cada vent o cada tipus d’onada, segons l’impacte que han tingut en les vides de moltes generacions. Si aquest món no existeix, si és un món on no s’hi pot viure lliurement i prosperar-hi, ni el món ni la llengua valen la pena de ser viscuts. I la immersió és aleshores inútil o, a l’extrem, una ironia.


Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • claudio

    Interesantes pencadas las que se ha pegado. Mientras les voy dando vueltas, permítame una pregunta.
    ¿Qué relación habría entre multilingüismo y multiculturalismo?
    Según cómo se entienda, me parece que pudiera haber alguna incompatibilidad entre el primero y la conclusión de esta segunda parte.

    R: Gracias. Ha dado usted en el clavo. Y sí, hay una contradicción entre ambos artículos, de ahí los títulos y la referencia platónica. Es largo de explicar, y no sé si me gusta enseñar el bajo fondo de la chistera donde guardo el conejo. En cualquier caso, me pilla usted en una semana de perros, con el trabajo concentrándose en oleadas de huracanes, y con poca paz mental para responderle como es debido. Con todo, no será la última vez que trate el tema, y merece una reflexión pausada. Un abrazo.

  • claudio

    Gracias por detenerse un momento a responder. Seguiré atento.
    Take it easy, old boy.

  • Res a dir al seu article, impecable, només preguntes arran de les veritats que diu.

    Efectivament, quan desapareix una llengua ho fa al mateix temps tot un món. Però és la llengua, en sí mateixa, una ironia platònica? Llatinoamericà parla castellà i no és espanyola igual que Irlanda tampoc és anglesa. Jo he conegut bé la Macedònia grega i els seus habitants, igual que a altres parts del món, s’avergonyien també de la seva pròpia llengua i només volien parlar grec, com un parell de germans jueus alemanys que vaig conèixer que es van negar a parlar l’alemany després de fugir abans de la guerra, però de tant en tant se’ls hi escapaven paraules, no ho podien evitar.

    Interessantíssima pregunta, la seva. Malauradament, ara mateix no tinc temps de respondre-li. Però deixi’m madurar el tema, i més endavant provaré de dir-ne alguna cosa amb sentit.

  • claudio

    Oops!

    http://www.vozbcn.com/2012/03/13/105440/generalidad-desmiente-mas-alemania/

    Por alguna razón, este comentario suyo me había llegado al spam. Una buena metáfora del contenido del artículo. 🙂 No tengo ningún problema en responder a todo lo que en él se dice. Pero la pregunta relevante es: tendrá alguna influencia en su opinión?

  • Pingback: La inmersión (II): Adentro | La cafetera autonómica()

  • Cerca