Sobre els debats ianquis: millor anar a un casino

22 d'octubre de 2012 0

 

Doncs ja han acabat els debats. Tres presidencials, un vicepresidencial. L’objectiu del ticket Romney-Ryan era semblar una parella de senyors raonables. Senyors de dretes, senyors intel·ligents, senyors que en saben, d’economia, però sobretot senyors raonables. Ho han aconseguit. Durant el llarguíssim procés electoral nord-americà, és normal que els candidats siguin més radicals durant les primàries, per acontentar els militants, els convençuts, que són qui tria el candidat, i després facin un espectacular gir al centre durant les eleccions de veritat. Obama també ho va fer. En aquestes eleccions, a més, aquest fet natural ha estat contaminat per la caricatura extremista que els mitjans de comunicació d’esquerres i la maquinària demòcrata els ha imposat. El moviment tea-party, una mena de 15M de dretes, anarco-conservador, sorgit de les profunditats de l’Amèrica essencial, no ha ajudat. Recordem que en les eleccions legislatives de fa un parell d’anys, el tea-party va aconseguir col·locar alguns candidats i alguns congressistes. Tot això va incentivar l’aparició a les primàries de candidats més radicals del que és habitual. I, en conseqüència, els debats de les primàries van prendre un to encara més dretanitzat que normalment. En aquell moment, Romney mai no aconseguia pujar del 25% en les preferències dels electors, i l’argument que més insistentment emfatitzàven els seus seguidors era que, de tots els candidats, Romney era qui tenia més possibilitats de batre Obama. Tenien raó, i tenien raó quan deien que era el més moderat, però la pregunta que tothom es feia era: és prou moderat per guanyar-se els electors independents un cop s’enfrontés a Obama? I, aleshores, la pregunta contrària: si es torna prou moderat, els radicals de l’entorn tea-party, el voldran votar?

La resposta a aquests dubtes ha estat una doble estratègia. Primer, comptar com a vicepresidenciable amb Paul Ryan, un home jove i enèrgic, que agrada al sector més pur. I després, centrar-se en l’economia, el seu gran valor, partint d’un to moderat, raonable, flexible i pedagògic.

Al seu davant, Obama tenia un paper difícil. La seva gestió no ha estat bona. La seva aureola messiànica ha desaparegut. És la desil·lusió. Al l’inici de la primavera, els números començaven a sonar bé, l’atur baixava, i feia un any que havia pelat Bin Laden. No era l’esperança que havia venut, però podia aparèixer com un president acceptable, que mereixia una segona oportunitat per desenvolupar la seva visió: sobretot si el seu adversari era un radical de dretes fora de la realitat. Després, l’economia se li ha frenat, no s’han creat tants llocs de treball com ell hagués volgut, i no ha pogut ensenyar cap conquesta essencial, realment game-changing: ni tan sols la reforma sanitària, que costa d’explicar perquè funciona com un tetris, peça a peça, i té prou defectes com per enfangar-se en una discussió que, 2 minuts més tard, ja no entén ningú, o ningú que importi en unes eleccions.

Més: una de les principals victòries dels republicans ha estat fer-se amb el relat del canvi. Però no en el sentit d’apropiar-se de la paraula, com si ells fossin el canvi ara. Sinó canviar-li el significat. El canvi d’Obama, han aconseguit dir, no és un canvi que duu un món nou, ple d’esperança. És, més aviat, un canvi ideològic. La mateixa política de sempre, els mateixos problemes de sempre, però amb un canvi ideològic de tall europeu, socialista o socialdemòcrata. És a dir: anti-americà. Alhora, la base més radical de l’esquerra no ha vist en ell un canvi prou profund, de tal manera que Obama perdia aigua pel centre i també per l’esquerra. La seva principal salvació era, doncs, el contrast amb la dreta radical. I per això, la seva campanya, a diferència de les eleccions del 2008 ha consistit en insistir en la caricatura dels seus adversaris.

Però si insisteixes massa en la caricatura deixes molt de marge al teu adversari per contradir-la: n’hi ha prou de semblar un tio normal. I aquesta és exactament l’estratègia que han seguit els republicans. I per això la victòria de Romney al primer debat va ser tan espectacular. Sure, Obama ho va fer molt malament en aquell debat: erràtic, desconcentrat, incòmode, poc combatiu. Esperava que Romney s’enfonsés sol. Es pensava que la caricatura seria real? S’ha acostumat a que la seva vida estigui plena de llepaculs? És el pes de la presidència? No ho sabem, però el cas és que Romney va aconseguir semblar un tio moderat, un tio que sap del que parla, que sap més economia que ell, i que té un passat prou ric com a governador i com a home de negocis com per esbandir la imatge d’home riquíssim poc preocupat per la gent.

En el debat de vicepresidents la sagnia va aturar-se. Però aleshores el debat ja era sobre política i no sobre caricatures. En el segon debat presidencial, que el President va guanyar per punts, l’Obama combatiu va tornar, i va convertir la campanya en un partit interessant. Unes semis de Champions. Molta passió, bones jugades, poques errades. Aleshores la qüestió es va reduïr a les batalles de sempre: els swing states.

Els swing states són aquests estats que decideixen les eleccions. Resum ràpid: el sistema electoral americà es basa en els estats –com tot, per cert, en aquest país federal. Si hom guanya un estat, encara que sigui per un 0,0001%, s’endú tots els vots d’aquell estat. No tots els estats tenen el mateix número de vots, i per tant, n’hi ha que són més importants que d’altres. Per altra banda, hi ha estat que ja se sap que els guanyaran uns o altres. El estats del mig del país i del sud, en general, són republicans. Els estats de les costes, sobretot a l’est i al nord, són, en general, demòcrates. Després queden els estats que a vegades voten als demòcrates i de vegades als republicans. Aquests són els swing states. I d’aquests, n’hi ha que són grans i n’hi ha que són petits. Els dos swing states més grans i més determinants en gairebé totes les eleccions són Florida i Ohio. Com gairebé sempre, aquests dos estats són deteminants i avui són un camp de batalla pels dos partits, que han reservat la major part del seus diners per a gastar-los en aquesta mena d’estratègies al final de la campanya. La veritat és que és espectacular l’estratègia detalladíssima que els dos partits despleguen per guanyar aquestes batalles. Comtat per comtat, barri per barri, vot a vot.

En aquestes eleccions, ara mateix, hi ha el dubte de si Florida val la pena lluitar-la. Les enquestes diuen que ha anat girant cap a Romney darrerament, segurament perquè és un estat ple de jubilats, i Romney es va escarrassar molt en els debats a deixar clar que la reforma sanitària d’Obama s’estava pagant amb diners trets del sistema de protecció social dels jubilats. Una bomba com la que González va fer servir contra Aznar l’any 1993. Va guanyar, recordem. Ohio, en canvi, on hi ha treballadors industrials, i on la política econòmica és més rellevant, sembla que podria guanyar-lo Obama més fàcilment que Florida. Igual que Wisconsin, un altre swing-state important. Si Obama se’ls endú, la presidència serà seva.

Ho explico perquè s’entenguin millor alguns comentaris que els candidats fan durant els debats. Comentaris que de vegades sonen extemporanis. Per exemple: quan Obama o Romney parlen d’alguna anècdota personal i lacrimògena, normalment ridícula i cursi, sempre citen algun dels estats rellevants. “L’altre dia vaig parlar amb una pobra dona afectada de càncer, sense feina, amb un fill a l’Afganistan i amb una hipoteca pendent de pagar de…Columbus, Ohio..”. M’he inventat l’exemple, però ja s’entén. Aquí la imatge a fer servir és, sovint, Detroit, la ciutat més gran de Michigan, i la capital de la indústria de l’automòbil. Obama va rescatar les grans empreses de cotxes de la bancarrota, Romney va advocar per deixar-les caure. L’ànima contra els números.

Així, si el primer debat va presentar-nos un Romney raonable, i el segon un Obama combatiu i més coneixedor dels problemes del país que el seu adversari, el tercer, sobre política exterior, s’ha centrat en els swing satates. Per exemple: la frase de la nit la va dir Obama. Romeny havia criticat Obama per les retallades en defensa, i per fer-ho gràfic, havia dit que els EUA tenen la menor quantitat de vaixells de guerra des de 1917. Casual? No. Virgínia és un altre dels estat en joc, i és on es construeixen els vaixells. És com si Martorell fos un swing-state i Romney parlés de la SEAT. La resposta d’Obama, enginyosa i del gust dels seus votants convençuts és si fa no fa: ‘vostè no hi entén, tenim menys vaixells perquè la manera de fer la guerra ha canviat. Tenim menys vaixells com tenim menys cavalls i baionetes que al 1917.  I uns vaixells que van sota l’aigua i que es diuen submarins.’ Convenç això els de Virgínia? No ho crec, però situa Romney en la caricatura d’un oportunista de dretes que no sap res amb prou profunditat, i que es pensa que en haver dirigit un banc d’inversió per la via de les estadístiques, ja ho pot arreglar tot.

El debat sobre política exterior, aquest tercer i últim debat, doncs, l’ha guanyat Obama. Però tinc la impressió, i no sóc l’únic, que l’objectiu de Romney no era guanyar-lo: era no sortir-ne humiliat. De fet, tot i que l’enquesta post-debat de la CNN donava guanyador a l’Obama, 48% vs 40% dels enquestats, també és cert que el 60% d’aquesta mateixa enquesta creien que Romney ha superat l’examen: podria ser un bon ‘comander in chieff”, la competència més rellevant del president d’un país que té el poder molt repartit, en horitzontal i en vertical. És a dir, Romney no necessitava guanyar –i no podia, en sap poc de política exterior i Obama fa 4 anys que cada matí llegeix els informes dels ministeris de defensa, d’exteriors, de la CIA, i de tota quanta agència potineja pel món. Necessitava reforçar la seva imatge raonable. I se n’ha sortit. Obama necessitava que Romney semblés Bush. Bel·licós, unilaterlista, radical. Un cowboy. I mostrar que en sap més, que és més profund, que ha fet els deures. Que sap pactar i que sap matar Bin Laden, si cal. No ho ha aconseguit del tot. Repeteixo: ha guanyat, sí, però d’alguna manera, només faltaria. Romney li ha donat la raó en moltes coses, i s’ha desmarcat de les polítiques de Bush.

És interessant perquè indica un canvi de tendència. Quan Bush va guanyar les seves primeres eleccions, al 2000, veníem d’un Clinton força intervencionista. Recordem els Balcans o Somàlia. I es va presentar com un home que se centraria en l’interior del país, no en l’exterior. Típic republicà, almenys en retòrica. Però aleshores va venir l’11 de Setembre del 2001 i va començar la dècada de les guerres. I la teoria neocon dels falcons de Cheney. Accions preventives, l’eix del mal, la guerra. Durant anys i panys la retòrica de l’11-S va funcionar, la retòrica del cowboy va funcionar. L’Antic Testament, la llei del Talió.

Romney és el primer líder republicà que es desmarca d’aquesta retòrica, i que fa com Obama: retòrica de Nou Testament. La pau, el creixement interior. Ja sé que una cosa és la retòrica i l’altra els fets, però, amb tot, marca un canvi de tendència.

És un gir intel·ligent, sobretot. L’objectiu del debat per a Obama era culpar les guerres i la bel·licositat de gran part de la crisi. I en part té raó. La despesa en les guerra ha estat gulliveriana en el món del Liliput de la crisi. Obama volia conjugar aquesta idea: les guerres de Bush ens van arruinar. Jo invertiré la pasta de la guerra a casa, a la keynessiana. Sortirem així de la crisi i de la guerra. I farem amics arreu del món. Li podria haver sortit bé contra el Romney de les primàries, menys prudent, més cowboy, però s’ha trobat el nou Romney, disposat a estar d’acord amb ell en coses així, afegint-hi: i jo en sé més, de fer créixer l’economia.

En resum, el debat d’ahir va ser un debat que no canvia res. Ningú no n’obté cap avantatge clar. Tot està per decidir, i en els camps de batalla de sempre. I aquesta és, sobretot, una bona notícia per a Romney. Si hagués de jugar-m’hi calés, preferiria anar a un casino.

 

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Cerca