Perspectives

27 d'abril de 2013 0

(publicat a La Vanguardia del dissabte 20 d’abril del 2013)

El dilluns al vespre, poques hores després de l’atemptat, les autoritats van fer una roda de premsa per informar la població. És una imatge recurrent als EUA, poc habitual a casa nostra. Rere un faristol, dempeus, hi ha sis o vuit persones molt juntes, per sortir a la tele. El dilluns al vespre, aquestes sis o vuit persones no tenien res a dir. Les úniques dues dades eren el recompte de víctimes i que no hi havia cap informació corroborable més. Van parlar gairebé tots.

El ritual és admirable perquè aquestes sis o vuit persones representen diferents poders.  Hi pot haver el cap de la policia local, el de la policia estatal, el de l’FBI, el delegat del fiscal general de l’estat, el fiscal del districte, l’ajuntament, el govern de l’estat, i encara el representant de la marató. La cobertura informativa posterior a l’atemptat (que a l’hora d’escriure aquest article va per la fase ‘companys de classe dels sospitosos,’ just després de la fase, ‘oncle dels sospitosos diu que van atemptar perquè són uns losers’) pot fer pensar que la incontinència verbal de tants poders públics i l’obsessió telegènica són trets del banal caràcter nord-americà, tan exhibicionista. Igualment, tancar la ciutat i anar caçar els paios amb tot l’arsenal es pot veure com un tret paranoic.

Però la imatge de les sis o vuit persones sense res a dir, tots apel·lant a la seva legitimitat i tots, d’una manera o altra, jugant-se la feina davant l’electorat, desesperats per guanyar crèdit tant com per complir el seu deure, suggereix tota una altra cosa. La divisió de poders, de local a federal, de judicial a executiu, s’aguanta sobre la idea que les perspectives compten. Un mirall trencat en mil bocins, el bocí de cadascú. La imatge imperfecta d’un munt de trossets junts. El puzzle, incomplet i aberrant, que són les grans construccions socials. Només la seguretat i la prosperitat justifiquen universalment, per a tots els trossos, que es traspassi el dret a viure segons la perspectiva de cada transeünt i els seus grups. És a dir, si és per protegir la llibertat de tenir una perspectiva, endavant. Després ve la justícia, de discussió inacabable. En teoria.

A la pràctica, les sis o vuit persones rere el faristol van dir una cosa, encara que no tenien res a dir. Van dir que l’estat no pot garantir la seguretat total. Em va recordar a l’enorme cartell que hi ha a la porta del museu nacional sobre la II Guerra Mundial de Nova Orleans: ‘el preu de la llibertat’. I ni una gota de romanticisme més en l’exposició. Tres dies després, aquelles mateixes sis o vuit persones van presentar la factura: estat d’excepció de facto a Boston, ja sota control tecnològic total, típic del post 11S. Sempre que la democràcia es posa a prova, mostra les promeses i els perills en tot esplendor.  I que la força d’un dret és només el deure que algú té de defensar-lo. Hi haurà debat aquests dies. Vist des d’aquí, diria que la llibertat, a la llarga, guanya.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Cerca