Can Vies com a excusa

31 de maig de 2014 2

La Vanguardia 31 de Maig 2014

A Can Vies tothom hi ha abocat les seves frustracions. Ho són les interpretacions que posen l’èmfasi en si perjudica o no la independència, tant com les que diuen que som davant d’un esclat revolucionari o una defensa de l’autogestió. També les que fugen d’estudi, parlant només de testosterona i atur, o de la persistència d’una crosta piròmana en els marges de l’anarquisme barceloní, o de culpar-ne només els Mossos.

La discussió de fons és psicològica, una defensa solipsista i angoixada de posicions prèvies. El pànic dels qui veuen en la violència al carrer la repetició del fracàs històric del país davant de l’Estat, i ens recorden que quan la dialèctica és entre ordre i desordre sempre perdem, és tan comprensible com la malfiança dels qui no tenen cap motiu per creure en els poders locals, sospitosos habituals. Pànic i malfiança són el cènit de la frustració compartida d’un país amb memòria i traumes.

Però les insuficiències són d’avui i no d’ahir. La posició dels qui diuen que perjudica ‘el procés’ perquè s’aprofundeix en el caos, i mencionen la irrupció de la policia nacional i la sospita del CNI, és versemblant perquè la violència és utilíssima per l’estatu quo i és el mínim esperable d’un estat com l’espanyol, nascut del despotisme modern. Tanmateix, la insuficiència real és en el procés.

L’ús constant de la paraula procés, que té la virtut d’expressar direcció i objectiu, funciona com un edulcorant, una projecció d’aquest objectiu en l’ara. Sembla que només manqui el pas del temps i emergeix el gustet de la victòria abans no arribi. Ens col·loca en una seqüència històrica: cada passa, per absurda que sigui, esdevé bruscament significativa. I cada mala decisió, estúpida o astuta, egoista o generosa, esdevé legítima. És una situació angoixant, que impedeix fer-se càrrec del present.

I en realitat no som en cap procés. Som en un moment i prou, que ha de poder ser jutjat per ell mateix. Què ens ofereix, més enllà de demanar-nos confiança? Hem percebut la feblesa fonamental en què vivim i hem vist que l’única força som nosaltres. I  això és tan vivificant com fràgil. Per això es prega que res no es trenqui.

L’altra frustració vol veure en Can Vies una revolta. Es pretén que en les revolucions primer és l’esclat i després el contingut. O que l’esclat és el contingut: que aquesta violència té sentit, prioritat, discurs. És la primacia del foc, del moment en ell mateix, que congela tota necessitat d’elaboració d’un fons polític complex i exitós, per ara inexistent, que expliqui i pal·lïi el sofriment. Entre les carències pròpies i la necessitat d’alliberar-se de la contenció del procés es reinterpreta el caos com un nou ordre. I no ho és.

La tensió de frustracions és advertència: davant l’anestèsia del procés, els moments s’imposen, però a la buidor incendiària del moment, només un procés la conté. Ens en sortirem si quan arribi el-moment-del-final-del-procés encara tothom pot guanyar i perdre.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca