Gottscheer Hall

19 de juliol de 2014 2

Busca conversa

Un home gros i alt, dret davant la barra, duu a la mà un got de 750cl mig ple (o mig buit) de cervesa de barril HB (de Munic) i també un color de capvespre inversemblant a les galtes. Un subratllat arterial a les còrnies. Coreografia un breu balanceig que el fa anar canviant el pes de cama, gira el coll a dreta i esquerra, no pas bruscament, amb la barbeta un pèl apujada, l’esquena en arc, la panxa enfora, esguardant ara les taules altes i rectangulars del fons, ara la part de la barra a la seva esquerra, ara el cambrer serbi, rodó, engominat, (que es fa el despistat, remenant neveres), ara el racó fosc amb una parella jove en una taula rodona. Busca conversa. La noia de la parella jove s’acosta a la barra i demana una krainerwurst i una amanida de patata al cambrer. Quan ja s’enretira, el nòvio, des de la taula, li diu ‘Emily, i una altra cervesa!’ L’home gros diu: “Emily! La meva neboda es diu Emily!”  La rossa –la noia és rossa tenyida, postjuvenil, de pell gastada i dents pre-ortodòncia, com sorgida de l’Alemanya de l’est el 10 de novembre de 1989–, torna de seguida a la taula amb el nòvio –rapat, llargues i amples patilles, vestit de punk RDA– i deixa l’home gros i alt amb la paraula a l’aire: “l’Emily s’acaba de llicen…” Esbufega. “Una gran universit…” Capcot: “bioquím…” Brinda amb ningú i fa un llarg glop d’almenys 125cl, plaent, vital, rotund.

Busca una terra

El lloc és el bar del Gottscheer Hall, i per aquest motiu la conversa del borratxo es pot estirar fins el 1247. És l’any que l’arquebisbe d’Aquileia –al nord d’Itàlia– va donar als comptes d’Ortenburg –del sud d’Àustria– un tros de terra ‘inhabitada’ de l’actual Eslovènia –al sud-est, a tocar de Croàcia. Visicituds al marge, el llogarret va ser poblat per bàvars, va esdevenir ciutat el 1471 (per gràcia de l’emperador Frederic III), i així va anar fent entre atacs otomans i sacres imperis. Els naturals de la ciutat i regió de Gottschee (avui Kocevje en eslovè), que havien estat regió autònoma sota domini imperial napoleònic, que a finals del XIX, com tothom, havien començat a emigrar cap als EUA, i que després de la Gran Guerra van esdevenir incòmodes iugoslaus, van trobar-se amb el final de la història l’any 1941. Els alemanys i italians van repartir-se la zona, i Gottschee va caure sota domini italià. La terra, això és. La gent, com que parlaven alemany, van ser reubicats (forçats, sostenen) en zona del Reich i els van microfilmar tot l’arxiu parroquial per documentar la puresa de la seva raresa ètnica. Acabada la guerra, vençuts els nazis, van ser expulsats del nou assentament i ja no van poder tornar al vell. Vagaren pels camps de refugiats, es dispersaren, i qui tingué sort fou acollit pels cosins instal·lats a Amèrica. Especialment a Queens, NY.

Busca cançó

El seu dialecte medieval de l’alemany encara l’ensenyen al local, sobre el bar. “Avui som tot just 500 socis, i envellits,” em diu l’home de les galtes crepusculars. Diversos són els símptomes d’aquesta decadència. La foto de l’últim gran equip de futbol, d‘1m quadrat, és de 1963. Un mapa de la regió original amb els noms en alemany, encara més gros, fa pena d’esgrogueït. L’expositor amb 43 plaques daurades amb els noms dels membres de la comunitat morts al Vietnam és en un racó. “Els fills creixen, estudien i es dispersen pel país. Els meus a New Jersey, casa amb jardí, tu diràs.” L’associació viu d’organitzar banquets de noces, comunions, i quinceañeras als immensos menjadors que hi ha per tot l’edifici. La majoria de clients són equatorians i mexicans. La jukebox té èxits del rock anglo-saxó dels 70 i una col·lecció de folklore alemany. Un dollar, tres cançons. Poso Marmor, Stein und Eisen bricht: “el marbre, la pedra i el ferro es trenquen -el nostre amor, no.” Al passadís hi ha penjades les fotos de les miss Gottscheer des de 1956. “Abans les votàvem els socis, ara no hi ha prou noies i l’escull la junta.” N’hi ha de grasses, primes, guapes, lletges… Em sembla que em miren amb un orgull de protagonista, i a través dels anys, amb vergonya. De la sala del fons, arriba una bachata: “Quiero apoyarte contra mi pecho/ aunque no pueda llevarte al lecho.”

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca