Love is all you need

19 de setembre de 2014 2

 La Vanguardia 20 de setembre 2014

La democràcia pot ser una meravella. Ara tothom parla dels canvis que s’han de produir al Regne Unit per tal de donar més autonomia a Escòcia. Se’ns diu que la tercera via és la veritable guanyadora del referèndum perquè Cameron es va veure obligat a fer una promesa difusa quan va veure que el sí pujava a les enquestes. I ahir mateix Salmond deia que la cessió de poder al Parlament d’Escòcia l’hauran de defensar tant els unionistes com els independentistes. Se’ns diu tot això i molt més. Se’ns diu: aquesta és també la nostra solució. Entre la involució centralista i la imaginació independentista, just entremig, hi ha la via: aquí, se’ns assenyala, hi ha la solució. Ok.

Però si la democràcia pot ser una meravella és perquè el seu punt de fuga, el punt que ho posa tot a lloc i dóna perspectiva i fa evident la importància de cada cosa no és mai -mai- encertar la solució. La pols brillant de la democràcia, la meravella, és la possibilitat de rectificar. La clau de volta és l’assumpció que tots, d’una manera o altra, estem equivocats. Per aquest motiu i no un altre el deure principal dels demòcrates és defensar a cara descoberta el seu amor concret, el seu error particular, la seva perspectiva intransferible. L’única manera de viure amb la imperfecció, la imperfecció d’Espanya, la de la Catalunya independent, i la de totes les vies intermitges, l’única manera de viure amb la incomoditat de les nostres limitacions és saber que sempre podràs defensar-les i també rectificar.

Però com totes les promeses són buides, cal alguna cosa més. Totes les promeses són l’expressió d’una inseguretat: et prometo això perquè en realitat ni tu ni jo sabem si passarà o no, si ho podré complir o no. Poso al centre una promesa perquè admeto la possibilitat del teu menyspreu si no la sé complir, o no la vull complir, o no la puc complir. Cal alguna cosa més: garanties. I és una cosa tan vulgar com el vot el que fa de garantia de cada promesa. Admeto que és poca cosa, però allà on no hi ha vot, on tot és predicat sobre l’etern i l’immutable, allà creix l’arbitrarietat i l’error és catàstrofe i divisió i decadència.

La lliçó d’Escòcia no és el seu sí o el seu no. La lliçó no és la solució intermèdia. Com totes, aquesta també és un error. La lliçó és la garantia. Aquesta solució només hi és perquè hi ha la garantia que tothom podrà defensar a cara descoberta el seu error, el seu amor. I potser rectificar. Acceptes la derrota perquè queda marge per guanyar.

Cameron va poder oferir més poder, difusament, tramposament, perquè la garantia dels vots era més forta que la seva arbitrarietat, els seus desitjos i la seva vanitat. Se’n voldrà desdir potser, com ahir van fer ja els laboristes, però els vots romandran, amenaça i llavor. Salmond va poder ahir perdonar-se la vida i revindicar-se líder d’una solució que no és la seva perquè la garantia dels vots és més forta que el seu amor i el seu error. Per això pot dimitir també. No hi haurà res per a nosaltres sense aquesta garantia, sense cares descobertes. També Espanya en depèn. El vot fa de garantia. Encara que perdis.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Laia

    M’agraden tant els teus articles que me’ls llegeixo amb atenció, i he vist que aquest d’avui a La Vanguardia surt corregit i aquí no: “Produir” en comptes de “produïr”, “intermèdies” en comptes d'”intermitges”, etc. Com és?

    Perque he penjat l’esborrany per error, gracies per comentar-ho.

  • Ens diu que el vot és la garantia de la promesa, però quina és la garantia del vot?

    En l’estat actual de la situació, i en relació directa amb la consulta que es pretén, la millor metàfora que sé trobar és la del partit de futbol, basquet, o de qualsevol altre cosa que no sigui jugar al solitari o amb un ordinador.

    Si l’àrbitre diu que el terreny de joc no és l’adequat per jugar el partit i un dels equips considera, malèvola o estúpidament, que té raó i no es presenta a jugar, el partit no pot tenir lloc. Si l’equip que sí que es presenta per jugar el partit l’inicia realment amb un àrbitre nou de la seva elecció i es posa a jugar sense contrincant el públic literalment fotarà el camp després d’en riure-se’n i mofar-se una bona estona pel ridícul i la pantomima.

    Per bé o per mal és així, el món democràtic ho sap, i Espanya ho té la mar de fàcil per fer descarrilar la consulta –altre cosa és el procés- perquè la garantia fonamental de qualsevol acte electoral o referèndum és el vist i plau del contrari, la incompareixença d’aquest contrari ho fa fracassar tot, sense ell no hi ha res de res, ni del dret ni del revés.

    La garantia del vot són els votants, tots ells exercint el vot. Per això es deia i es diu que en uns comicis normals una abstenció elevadíssima li restava legitimitat.

    Si ara, els del no-no, decideixen no votar, rebutjar la contesa, la consulta no es possible. Ells, com vostè demana, no consideraran mai que estan equivocats.

  • Cerca