La Vanguardia 5 desembre 2014
Informa The Independent que la sanitat pública del comtat d’Anglaterra on va néixer Agatha Christie (altrament conegut com Devon) no farà operacions rutinàries a pacients que siguin fumadors o obesos. Amb un dèficit de 18 milions d’euros, volen prioritzar recursos. Per a ser operat, caldrà perdre un 5% de pes o deixar de fumar durant vuit setmanes.
L’argument diu que, posats a estalviar, els pacients amb bons hàbits tenen més probabilitats d’èxit. Importen, doncs, les conseqüències -més èxit- i no si allò que es fa és correcte per si mateix -discriminar-. És més útil tractar els prims que els grassos, els puristes de l’aire que els addictes a la nicotina.
Més enllà de dilemes socioeconòmics (fumar i ser obès és més comú entre els més pobres), m’interessa assenyalar un parell de coses. Rere aquesta mesura hi ha la idea que els obesos i els fumadors són responsables de ser grassos i fumadors i que si has decidit menjar merda o inhalar quitrà, els contribuents no hem de finançar-te la salut. Aquesta idea és més radical que no sembla.
Excloent consideracions genètiques o matisos sobre les addiccions, suposar que prenem decisions de manera conscient i que mantenim una relació de sobirania sobre la vida i el cos -que som lliures-, és un acte de fe que fem per tal de poder entendre’ns. S’assumeix que fumem o mengem greix perquè volem. I que hem d’acceptar-ne les conseqüències. Ningú no ha de pagar per les nostres decisions individuals, ni tan sols via impostos. Per ser coherents, la decisió d’engreixar-nos fins a l’obesitat o omplir-nos els pulmons de cendra, com que només ens fa mal a nosaltres, és inviolable. Si la llibertat existeix, ha de ser sagrada.
El comtat de Devon, tanmateix, et demana que renunciïs a la llibertat individual (aprima’t, deixa de fumar) per tal de ser tractat com un igual per la comunitat (que paga impostos). I com que sabem que les autoritats de Devon pretenen estalviar, sabem també que posen aquestes condicions perquè calculen que no tothom que es vol operar aconseguirà aprimar-se o deixar de fumar. No tothom tindrà prou força de voluntat. O dit d’altra manera: l’única manera de fer que es comportin saludablement és obligant-los. És a dir: que no som lliures.
Filant més prim, es pressuposa que les decisions que prenem es poden entendre de manera aïllada: fumar o no fumar seria independent del nostre caràcter i motivacions globals. O de cedir-li el seient de l’autobús a una embarassada. S’aïlla un fet -fumar- i s’assumeix que penja d’una sola decisió. Així, tothom que fuma o és obès comet el mateix error i mereix el mateix tracte.
És a dir, som classificables per les conseqüències de les nostres decisions. Per molt lliures i diversos que ens vulguem, menjar greix i fumar t’iguala a tothom qui mengi greix i fumi. La política de Devon no és només moral o immoral, també és absurda: ser obès i fumar demostra que ets lliure i, alhora, que no ho ets. Quin misteri, Agatha.