La Vanguardia 15 de Març del 2014
Ira
Navalla en mà, em rasura la part de sota la mandíbula amb gestos breus, secs, en forma d’arc. El contacte de l’acer i la pell fa un soroll com de vent en un arbust sec i m’hi abandono, abstret de les converses vives entre els ocupants de les altres cadires i els barbers. Qui em rapa es diu Ira, és rossa i menuda -no deu tenir 30 anys- i ara atura un moment la navalla, o raor, o barbera -que té tots aquests noms- a mig centímetre del coll i m’arrenca de l’abstracció, del plaer de ser afaitat: “Ja m’enténs, és un dictador.”
Es refereix a Lukaixenka, el president de Bielorússia (o Bielarús, com els agrada que anomenem la república), d’on l’Ira va emigrar fa 4 anys. Obro els ulls: soroll. A la pantalla de la televisió, sobre les quatre cadires que té la barberia, encara hi fan els quarts de final d’hoquei gel dels jocs de Sochi, en què Finlàndia eliminarà Rússia. La conversa ha començat perquè li he preguntat si en el partit que Rússia va pedre contra els Estats Units ara fa uns dies, anava amb els uns o amb els altres i ha acabat que m’explica que si menciones el nom del dictador en una trucada telefònica a Bielarús et tallen la línia. Que Lukaixenka vol reintegrar Bielarús a Rússia i que és un fill de puta. Però que si truques per Skype a casa no et poden espiar i pots criticar-lo. I que ella ho fa perquè és un fill de puta. “T’afaito el cap també avui?” “Esclar.”
Erest
L’hoquei: l’Ira anava amb Rússia perquè tot i que als Estats Units té una professió i papers, és a dir, calés i llibertat, i tot i que ella parla bielarussenc i no pas rus amb la família, al final ‘nosaltres érem de l’URSS, no volem que els humilïn, ens en sentim orgullosos, de Rússia. És casa.’ Al barri de Brooklyn Heights – a tocar del pont, cases de maons granats que miren a Manhattan- tothom coneix aquesta petita barberia en uns baixos del carrer Clinton com ‘la dels russos’. Però en realitat no hi ha cap rus. Al costat de l’Ira, hi ha l’Erest, que és de l’Azerbaidjan. Té cara de turc i li talla els rínxols pèl-rojos a un ianqui que li treu un pam i mig en totes direccions.
“L’Erest volia que guanyessin els americans, oi Erest?” I l’Erest atura la tisora: “A mi l’hoquei me la bufa, però aquest és el meu país ara i als russos, que només ens van dur misèria, que els donin pel sac.” Al fons, el Sergei, l’amo: “parla bé, que m’espantaràs aquests senyors.” I assenyala amb la pinta els sis homes amb americana que esperen torn asseguts, cafè i Wall Street Journal de cortesia a les mans: som a tocar dels jutjats. Somriures de camaraderia. Sergei és de l’Uzbekistan, corpulent i molt intel·ligent. Un venedor perfecte. Per això l’ha esbroncat en anglès: cara la galeria. Normalment, la llengua vehicular de la barberia és el rus, que tots parlen gràcies a la llibertat soviètica.
Sergei
El Sergei és nét de barber i va treballar uns anys per l’exèrcit soviètic, rapant soldats. Quan a principis dels 90 tot es va ensorrar, va emigrar a Brooklyn i deu anys després obria negoci propi. Com que el Sergei també hagués preferit que guanyés Rússia -”és el país gran que hem tingut”- uns dies més tard vaig entrar-hi un moment: ‘Sergei, tu com veus lo de Crimea?’
‘Que d’aquí a no-res serà russa i després, Ucraïna en peces.’
‘I ho veus bé?’
“Ni bé ni malament. Venia un ordre: o Europa o Rússia. Si Europa hagués plantat cara, si els hagués defensat com cal, això no hagués passat. I jo feliç, millor Europa. Però si els europeus només volen aprofitar-se’n i no volen sacrificar-se, què queda? Rússia, que s’ho sent seu, i ho explotarà fins al final. Mataran, si cal. Tot té un preu. Has de tenir esperit, has de sacrificar-te. A Uzbekistan, a Ucraïna i aquí. Mira’ns a nosaltres: tots hem fugit. Bah, massa trist, tot. Què, t’afaitaràs o què?”
“Avui no, encara no em cal.”
“Va, seu i pensa-t’ho. Què més vols saber? Vols un cafè?.”
Surto, respiro fons, fa fred. M’ajusto el barret, que a dins no m’he tret. Si ho hagués fet, en Sergei hagués vist que ja duc el cap rapat: ahir vaig anar a preguntar sobre la primavera àrab al barber egipci, cristà copte, del carrer Seneca. I em reservo la barba per la zona veneçolana de Jackson Heights, la setmana entrant m’hi afaito bolivarianament.