El gust de la decadència

08 de maig de 2015 0

La Vanguardia 8 maig 2015

Vaig recomanar aquí, de cara al cafarnaüm de Sant Jordi, tres autors de tres llibres que no havia llegit. Passat el neguit del comerç, vaig comentar la lectura del primer. Avui el segon: El dia de l’escórpora, novel·la de Miquel Bonet.

En un poblet turístic de la costa sud del Principat, una escórpora gegant ataca els banyistes. Paròdia explícita de Jaws (Tiburón, en la traducció castellana), l’ideal del protagonista és la persecució conscient de la mediocritat com una forma de lucidesa. La presència de la gran amenaça, però, esdevé punt de fuga de totes les misèries del país, que apareixen còmicament singularitzades amb una mala llet còsmica.

La regidora poeta, ignorant i fibrada. L’empresari turístic, llardós i líder. El cuiner cocaïnòman, explotador i farsant. L’exlegionari de l’Ebre, puter i noble. La nòvia hispano-californiana, histèrica i responsable. Els traficants russos i xinesos, pragmàtics i assenyats. La pija addicta a les fel·lacions de risc, desgraciada i lliure. Tot ve embolicat amb un trenat de corrupcions banals: permisos d’obra, pedofílies ocultes, new age, deutes familiars, periodisme comprat, fires de cartró pedra, ressentiments antics i deliris de petitesa. És el paisatge moral de la llarga crisi, d’una esbravada melancolia: ni tragèdia, ni herois.

El fangar el veu tothom i tothom s’hi empasta sense passar ni pena ni glòria. Tots els discursos dels nostres pròcers mediterranis, tan se val si administratius o empresarials, se’ns fan ridículs. Una gran broma que acceptem no pas perquè siguem idiotes, sinó perquè tothom veu que són uns bufons i, com a bons bufons, són el mirall de les nostres febleses. Ja es nota que el fons no és l’amor, ni la mort, ni l’absurd, ni molt menys l’ambició, però és totes aquestes coses passades pel sedàs, alhora ansiós i ansiolític, de la decadència.

També hi ha l’individu: superats els intents d’entendre’s, perdre’s, trobar-se i fugir d’un mateix, queden només els amors concrets, potser inevitables, i la força irrefrenable de la vida que passa, ­ignota i perillosa. Com el mar, personatge que va i torna, té monstres violents i ­arbitraris.

Podria haver estat, per tant, un llibre cínic, agre, enrabiat. Podria haver estat l’onanisme d’un home culte que tot s’ho mira però res no el toca. No és cap d’aquestes coses, ni les contràries. En aquest sud caldós i decadent, trobar l’espai just per assenyalar i no veure’s engolit pel pes mort de la història, o per l’originalitat impostada, és un mèrit a l’abast només de certs individus que se saben desplaçats i són alhora un centre. Per dir-ho en oxímoron: aquests individus -centre i perifèria- són el futur de la tradició.

Potser aquí ragui la cosa: ens va salvant el talent i la resistència al gregarisme, però amarrar-nos al geni individual amb prou feines ens deixa surant entre la deriva cap al no-res. Conscient de tots aquests plecs, Miquel Bonet entra i surt de les ruïnes elegantment i irònica. En fi, un gust.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca