Backstage, Summerstage i massatge

04 de juliol de 2015 1

La Vanguardia 4 juliol 2015

Mai no m’havien fet un massatge en un concert. Professional, dic. Quan m’assec a la cadira, una d’aquestes amb el respatller a la panxa i un forat per entaforar-hi la cara, just comença el concert de les Oques Grasses, banda que ha tingut l’encert d’abaixar tant les expectatives amb a aquest nom que quan sonen els primers compassos ja només puc dir sí a tot. Som darrere de l’escenari del Summerstage, el festival que es fa cada estiu al Central Park.

La massatgista ha arribat mentre la Sílvia Pérez Cruz feia el seu concert, ha instal·lat la cadira al davant dels camerinos i hi ha enganxat un cartell que diu: un minut, un dòlar. He escurat les butxaques i he comptat 14 dòlars. És una dona negra i allargassada. Té unes dents tortes i prominents que li donarien un aspecte de piranya si no fos que n’és del tot conscient. Les embolcalla amb un gest dels llavis, i s’amaga rere una presència corporal acomplexada, abatuda per dècades d’exclusió estètica. Les mans són fortes i expertes, però, i quan comença a fer un massatge tota ella es transforma en un ésser energètic i decidit. Els primers 14 minuts del concert, amb el trombó, la trompeta i el saxo de les Oques, els visc bombardejat de serotonina. Heus aquí una idea per a un festival de Barcelunya: concerts amb milers de massatgistes. O al Liceu, cadires amb el respatller a la panxa enlloc de butaques.

El mercader

Mentre La Iaia feia el seu, de concert, les Oques -per l’amor de Déu, mira quines frases em feu fer amb aquests noms- m’han presentat el xofer de la furgoneta que els ha posat l’organització. És un home d’uns trenta-llargs, també negre, corpulent, amb uns ulls petits i estirats. Duu unes rastes recollides dins d’una mena de boina i assegura que es dedica a vendre material mèdic per a hospitals, ambulatoris i particulars. No m’atreveixo a fer-lo concretar més perquè m’han avisat que s’enrotlla com si volgués fundar una tradició oral sobre ell mateix. També fa de xofer per artistes, entre d’altres menesters, i s’ofereix a qui el vulgui escoltar a passar marihuana. Però que si es tracta de fer un porret, que ja te’n regala de la seva.

L’emprenedoria del xofer és tan acusada i instintiva que mentre duia els músics cap al festival els ha muntat un concert per aquella mateixa nit, després del Summerstage, en un dels locals més coneguts del nou Harlem de classe mitjana, l’Shrine. Hi ha un moment que s’asseu en el racó de fumar amb els tècnics i tramoistes i prova de donar-los conversa, però no se’n surt. Li és igual. Mentre els quatre tècnics passen l’estona fumant en silenci, celles arrufades, mirada buida, es diria que plens de ressentiment amb la vida, ell estira les cames, encreua els dits sobre el pit, i somriu com qui trama alguna cosa i res.

Agent +1

El Pau Guillamet (a.k.a., Guillamino) està punxant i el públic, cada cop més nombrós, jau a la gespa. Ha plogut tot el matí però ara fa sol i s’està fresc. A la dreta de l’escenari hi ha una plataforma de fusta amb una barra de gintònics de Hendricks amb cogombre, un carro amb entrepans vegetals i humus, i cinc o sis taules amb para-sols. És la zona VIP. Només hi veig un home que em diuen que és el cònsul d’Espanya, i el científic Gerard Minuesa fent-la petar amb l’arquitecta Marta Fenollosa.

Arriba una parella de policies. Rodons com un estereotip. Un d’ells duu galons de caporal, l’altre de policia ras. Un negre, l’altre hispà. Passegen, parlen amb aquest i amb aquell, riuen, es posen les mans al cinturó, respiren fons, tornen a riure, discuteixen alguna cosa amb mots breus i escassos, callen amb la mirada perduda, bufen núvols i marxen.

Al cap d’una estona, tornen amb dues dones; tot indica que són les seves parelles. Són dones grasses i alegres, vestides de colors vius. Demanen un parell de gintònics i s’asseuen en una taula VIP, al costat del cònsol. Els agents s’estan drets, força callats, mentre les dones parlen. De tant en tant, un dels dos pren el got de la seva senyora, en fa un glop distret, i el torna a posar sobre la taula. L’altre oficial deixa passar uns segons, i fa el seu glop. Quan els gots s’acaben, les senyores s’aixequen i van a buscar-ne més.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Ada Klein

    M’ha encantat, Graupera! 🙂

  • Cerca