Decadent Catalunya

25 de desembre de 2015 1

El Principat de Catalunya participa de la decadent Europa (La Vanguardia, 18/12/15) i de la decadent Espanya (idem, 12/12/15) en la seva proporció. Que els corrents polítics majoritaris a Catalunya qüestionin la base de l’statu quo no se sap si agreuja o subverteix.

Podria pensar-se que Catalunya s’ha pres seriosament la seva decadència i que ha decidit deslligar-se. Però com que les coses que cal fer a Catalunya són tan òbvies, tan bàsiques, que fins i tot el més mediocre dels estats europeus les tindria a l’agenda immediata, el sobiranisme no s’ha vist forçat a qüestionar algunes de les premisses de la decadència general, peninsular i continental, i n’ha tingut prou d’assenyalar la farsa de l’Espanya constitucional.

Malgrat els activistes que fa temps que debaten sobre les virtuts del nou país, fins ara les idees força han consistit a fer tot allò que l’Estat no fa: invertir on no inverteix, fer les polítiques socials que no et permet fer, tractar el català i el castellà amb equitat, i separar els poders públics per augmentar-ne el control i la transperència. D’això se’n diu “un país normal,” amb una barreja de coqueteria i complexos.

Catalunya podria millorar molt econòmicament amb un estat a favor, però les forces internes del país, el seu vigor creatiu, arriben a aquest moment de la història molt esgotades. Rebem bones notícies d’inversió estrangera, Barcelona és una ciutat ideal per muntar-hi la subseu europea d’una start-up, i moltes de les empreses s’han espavilat per exportar, però la crisi de fons necessita d’una revolució cultural, començant per l’educació i acabant en una discussió adulta sobre els recursos públics, independentment de les ideologies.

El debat polític a Catalunya encara viu del fet que ningú no ha d’acabar pagant el cost de les seves idees, com fa 35 anys, perquè el 90% de la despesa de la Generalitat està condicionada per administracions superiors, molt especialment l’Estat, i tota idea surt gratis. Així acabem parlant de plans de xoc que són pura fanfàrria per acontentar l’esperit estètic de tothom. Simulem la política per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos.

Així s’ha dut el debat polític cap al sentimentalisme més arnat, a banda i banda, perquè els sentiments són l’únic instrument que permet expressar alguna cosa sobre el buit. Les impressionants demostracions de força de l’independentisme, i els projectes sòlids que alguns discuteixen amb llàgrimes als ulls, desprenen l’aire de qui dissimula rere un somriure.

Cada cop més, l’independentisme torna al paradigma autonomista del doble llenguatge. Acceptem el folklore perquè expressa l’única idea racional que assenyala el cor de la bèstia i permet pensar sense rendir-se d’entrada, però l’èmfasi folklòric ens posa cara decadent. I això que enfrontar-se a la rigidesa dels estats nació europeus clàssics des d’abaix és una de les poques coses que a dia d’avui pot purgar el verí de l’Europa burocràtica i autoritària, i l’Espanya entotsolada.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Ferran López

    Em sap greu haver descobert aquest teu escrit amb tant de retard. Però ho diré: hi ha dos problemes en el teu plantejament. El primer és que, per definició, tractar el català i l’espanyol “amb equitat” és beneir la desigualtat. El segon, que, també per definició, no hi pot haver “discussió adulta sobre els recursos públics, independentment de les ideologies”.

  • Cerca