Dissabte al vespre, de Queens a Brooklyn

07 de novembre de 2015 0

La Sue té un tatuatge que és tot un roser. El té just sota la vora del vestit curtíssim que duu, a la part del darrere de la cuixa esquerra, excepte un parell de branques que s’enfilen pel lateral exterior de la cama i deixen un parell de roses petites al davant, a mig camí entre el genoll i les calces. No la conec de res, a la Sue, ni crec que la torni a veure mai més. La companyia de taxis Uber, que ha revolucionat el sector amb la seva aplicació i el seu servei excel·lent –prohibit a Barcelona, on els taxis amb llicència tenen el monopoli—, des de mitjans d’Agost ha activat l’opció de compartir cotxe, i cost, amb altres usuaris. Màxim dos. La Sue és la meva primera companya de trajecte, m’informa l’app. Quan entro al seient del darrere del Toyota, ella mira per la finestra, donant-me el clatell, i només li veig el tatuatge, com una promesa. No sé de què.

Ella juga amb el mòbil i jo miro el carrer. Al final li dic hola, per recuperar la meva humanitat. Es gira un instant: és asiàtica d’ulls i californiana d’accent, i una esfera de sang li penja, brillant iu atemporal, del nariu dret. “Perdona que no et digui res, no em trobo gaire bé.” I quan estic a punt de dir-li “et sagna el nas, Sue, pendó,” acota el cap i fa lliscar el polze per la pantalla del mòbil: està jugant a Tinder, l’app de trobar companys de llit. Quan surt no diu adéu, mentre li veig tot el roser.

Més tard, ja de nit

Estem aturats al davant d’un pub, esperant en Travis, que ha de compartir l’Uber amb mi. En surt amb una maleta de mà, la fica al maleter, i s’asseu al seient del davant. Texans i samarreta. Sense tombar-se diu: “Et molesta que faci una trucada?” Tinc ganes d’aplaudir-lo per la consideració però només li dic que “per descomptat que no.” Els següents 20 minuts contemplo els seus cabells púbicament arrinxolats sobresortint del reposa-caps del seient, com una aurèola mística, i veig pel retrovisor com s’acaricia i recargola la barba, de llargada veterotestamentària. És pèl-roig.

 És una conversa de negocis. En Travis està molt content de fer saber el seu interlocutor que ell, en Travis, té molts contactes tant en el món de la tecnologia com a la Casa Blanca, des que va guanyar-hi el campionat d’innovació, i que no només li sembla una idea fantàstica que el seu interlocutor vulgui crear una app per ensenyar els nens a programar, també està disposat a posar els seus contactes i expertesa al servei de la idea. Amb aquesta informació, després, a casa, esbrino que es tracta de Travis Laurendine, un emprenedor de Nova Orleans que ha fundat una empresa que es dedica a donar servei a d’altres emprenedors tecnològics. No sé si compta com a espionatge industrial, però si algú vol avançar-se-li, endavant. “Gràcies per deixar-me escoltar la conversa,” és com m’acomiado.

Els invisibles

El conductor del primer taxi es diu Abraham. L’app d’Uber funciona així: et geolocalitza, et diu a quants minuts tens el cotxe més proper i te’l col·loca en un mapa. Introdueixes l’adreça de destí i t’estima el cost. Un conductor –Abraham— accepta l’encàrrec. I el veus venir. Tres minuts, em diu el mapa. Després cinc minuts. Després nou minuts. Abraham, que t’estàs embolicant. L’app et permet trucar-lo. “Abraham, què fas?” “Perdó, m’he perdut.” “Però si l’app té GPS!” Quan pujo, mentre la Sue m’ignora, l’Abraham mira quina ruta és millor per als dos. “L’app t’ho calcula, Abraham.” “No me’n refio.” Ens perdem dues vegades i arribem marejats. Encabat, pots valorar el conductor d’una a cinc estrelles. Li’n dono tres, que ha estat simpàtic.

El segon conductor és senegalès i es fa dir John. Em demana que introdueixi la meva adreça en un GPS extern, diferent del de l’app. És vell, deu tenir uns quatre o cinc anys. Li pregunto per què no fa servir el de l’app i em diu que li agrada el seu, que fa anys que el fa servir, i hi està més acostumat. “Però, de fet, prefereixo que m’ho indiquis tu, així aprenc rutes locals” Mentre el Travis fa negocis, el John i jo anem tombant carrers i parlant de rutes. Quan arribem a casa meva, el Travis, que va a l’aeroport, penja i diu: ‘on som?’ En John riu, tímid, i em dóna la mà càlidament. “Fins la propera.” Cinc estrelles.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Cerca