Dissimulin

06 de novembre de 2015 0

Jimmy Morales és el nou president de Guatemala. Morales és un pallasso, literalment. Era l’estrella del programa de televisió a Moralejas, que fa befa de tòpics locals. La premsa ha pogut reeditar l’usual cinisme contra la pallassització de la política. Ja ho vam veure amb Beppe Grillo a Itàlia.

També és el pa de cada dia de les primàries nord-americanes. Donald Trump és sempre tractat amb una certa ambivalència: els seus adversaris no saben ben bé si denigrar-lo per pallasso o si prendre’s seriosament les seves propostes i aleshores criticar-les per infames. Trump, per descomptat, s’aprofita d’aquesta ambivalència i pren el control de l’escena. Demà mateix farà de presentador convidat a Saturday Night Life, el programa de sàtira de la televisió nord-americana. Abans-d’ahir hi havia una protesta davant dels estudis de la tele­visió, en clara mostra de la seva victòria escènica.

Aquest alarmisme és contradictori amb l’altre extrem de les primàries: a ­Hillary Clinton se li critica que no és prou simpàtica. Se li demana que faci riure, que plori, que es mostri íntima. Que faci el pallasso, com va fer al mateix Saturday Night Life fa unes setmanes. Li passa igual a Jeb Bush, precandidat republicà i germà de George W. Ídem. El fracàs de la seva campanya s’atribueix al fet que, a diferència del seu germà, el bo d’en Jeb és avorrit com un lluç congelat.

“Abans-d’ahir hi havia una protesta davant dels estudis de la tele­visió, en clara mostra de la seva victòria escènica.”

La diferència fonamental entre Trump o Morales i els altres és que ells són explícits en les seves pallassades i no pretenen fer-nos-les passar per estratègies polítiques subtils. Els critiquem per fer-nos valer com a electors i/o analistes polítics, perquè exposen la nostra mentida amb la seva mentida.

No hi ha cap diferència entre Trump dient que part de la seva bellesa és ser milionari, o Morales dient “us he fet riure durant 20 anys, prometo que si sóc president no us faré plorar”, i Pablo Iglesias deixant que Ana Rosa Quintana ensenyi el seu pis envellit o Albert Rivera fent de copilot en un ral·li. De fet, tampoc no hi ha cap diferència amb una foto de Rajoy o de Sánchez vestits amb gorrets per visitar una fàbrica, o Artur Mas fent una declaració des de la sala gòtica del Palau de la Generalitat. O amb el run run de Colau. Estrictament parlant, tampoc no hi ha cap manera seriosa de distingir-ho de la majoria d’entrevistes a les que se sotmeten els candidats.

No és cap novetat que la política és un subgènere de les arts escèniques. La política és un poble dissimulant. Però l’aparició dels Trump i Morales sembla indicar una nova clivella política. Hi ha electors que no volen que es noti que els polítics fan el pallasso i n’hi ha que prefereixen els polítics que fan explícit el cartró-pedra. No és clar qui s’enganya més. L’habilitat de fer creure que ets solvent és essencial per governar, però fer notar que no et prens del tot seriosament és indispensable per guanyar. ¿Busquem en la ficció rastres de veritat? Votem com voldríem que tractessin les nostres mentides.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Cerca