EI, múscul, músculman!

25 d'abril de 2015 2

La Vanguardia 25 Abril 2015

Quan vaig entrar al gimnàs, a quarts de vuit del matí d’un dilluns d’ara fa un mes i mig, mentre m’espolsava la neu de l’anorac i passava la targeta per l’escàner, la recepcionista em va picar l’ullet i em va dir “Good morning, sir”, amb un to que indicava alguna cosa més que un bon dia, senyor. Em vaig quedar astorat, acostumat al plaer lleganyós de l’automatisme. Era una noia d’uns vint-i-pocs, morena, amb el llavi superior lleugerament arquejat amunt, assenyalant el cel, i uns ulls grossos i negres, emmarcats en pestanyes frondoses. “Good morning per a tu també” i vaig enfilar escales amunt.

Trotant a la cinta, no podia parar de pensar que m’havia tirat la canya. Vaig córrer molt, molt ràpid, allargant les gambades. Mirava els companys de gimnàs, tots més musculosos que jo –cosa fàcil– amb total suficiència. Foteu-vos, la Jennifer López del mostrador m’ha picat l’ullet. A mi. Al vestidor, un Jay Z qualsevol es mirava al mirall i es col·locava i recol·locava la gorra esbiaixadament, amb gran precisió. Presumits n’arriben a ser, els homes durs. Jo me’l mirava mentre em calçava els calçotets llargs fins als turmells, i, en secreta revenja, rumiava què dir-li a la Jennifer a la sortida. Un bye desmenjat em va semblar l’opció decent, però quan vaig passar per la recepció, només hi havia un paio tatuat fins a les orelles. “Bye”, vaig dir càlidament.

La dona invisible

Uns dies més tard, sortint de classe, i abans d’anar al despatx, com faig de tant en tant quan tinc feina i no m’he preparat el tàper, vaig aturar-me al Fresh&Co, un restaurant d’amanides i sopes que hi ha al davant de la universitat. És un d’aquells restaurants que exploten la por a la mort. Tenen una barra amb infinitat de productes per barrejar amb enciams, canonges, ruca, espinacs i col verda. És la versió hedonista i fordista de l’ascetisme del menjar sa. Un empleat et posa la fulla, un altre les verdures i hortalisses, un altre les proteïnes (tonyina, ou dur, pollastre), i un altre una miscel·lània de pecats gustosos: tot a voluntat. Al final de la barra, el darrer empleat ho aboca tot en un bol metàl·lic, ho amaneix i ho barreja amb fruïció.

“Good afternoon, sir”, em va dir, i quan vaig alçar els ulls em va picar el seu. Duia una xarxa per cobrir-se els cabells i un uniforme verd lletgíssim, però era la Jennifer del gimnàs.

Tres o quatre segons vaig trigar a tancar la boca. “Oh, hola”, dic, “l’altre dia al matí no et vaig reconèixer”. No diu res, només continua remenant l’amanida mecànicament. Anava a dir-li alguna cosa més, però em va lliurar l’amanida dins el bol de plàstic i va agafar la del següent client. Vaig pagar a la caixa i me’n vaig anar a dinar al despatx sentint-me moderadament idiota. No em tirava la canya, em feia notar que ni la veig.

De la necessitat, virtut

Tres setmanes després, tornant a casa, me la vaig trobar a l’andana del metro. Duia texans cenyits i ulls cansats. Vam fer el trajecte plegats, ella baixava una parada després que jo. Té 23 anys i un fill de sis que es diu Kevin. Me n’ensenya una foto al mòbil mentre estira l’esquena. Viu amb la mare, que duu el Kevin a l’escola. Dels pares –el seu i el del nen–, res. És porto-riquenya nascuda a Nova York, i quan la truquen parla en un espanyol trencat: “Ya había tenido el break, no te podía llamar pa’trás”. Llamar pa’trás: call back. Torna a l’anglès. Treballa al gimnàs-franquícia, obert 24 hores, de 5 del matí a 9: es veu que els torns de quatre hores són habituals, per atreure estudiants que busquen mig sou. D’allà agafa el mateix metro que jo i entra a treballar al Fresh&Co a les 10. Plega a les 6. “Fa temps que vaig adonar-me’n, però no sabia si tu ho havies notat”. Confesso que no. Riu amb condescendència: “Bé, portes una vida molt sana, és innegable”. Ara, cada cop que em diu “Hey, you!” m’ho prenc com una benedicció: semblaria que per un moment les nostres vides es toquen. La meva por a la mort, la seva vida. Però una cosa és el mercat i una altra la mirada condescendent que em clava. No puc espolsar-me la convicció que ens toquem en l’instant en què la seva circumstància és la meva ganga. Que allargo la vida que ella escurça.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Mark

    Molt gran, Graupera!
    Si et plau, torna a escriure sobre ella, sobre aquestes trobades de mercantils/sentimentals de dos móns distants de costat i sobre aquests petits (?) moment s de l’existència, que fan que tot plegat, pagui la pena.

  • M’has fet riure amb la Jennifer!

  • Cerca