El futbol ja és esnob a la ciutat

28 de març de 2015 0

La Vanguardia 28 març 2015

L’avantmatx comença dues setmanes abans a la barberia dominicana de l’avinguda Seneca, a Queens: abans territori polonès, després centre i sud americà, i, cada cop més, camp de refugiats hipsters que fugen dels preus inassumibles de Williamsburg i Bushwick. La barberia és plena de banderes i cartells del Barça. El barber culer està explicant que anirà al primer partit del New York City contra el New England Revolution a l’estadi dels Yankees. És car, però hi juga Villa, pondera.

Un altre barber li diu que s’esperi, que en poques setmanes baixaran els preus perquè necessitaran més socis i aleshores s’adaptaran a la butxaca obrera dels hispans: “Han de comptar amb nosaltres, pensa que l’estadi és a només 40 minuts d’aquí en metro: som el seu públic”.

Bé: no. Tota la publicitat del City fuig de l’estereotip hispà. El metro que em duu a l’estadi el dia del partit és tan ple que acabo amorrat a una de les portes, provant d’abstreure’m de la claustrofòbia. En arribar, la massa oscilant s’encamina cap a les portes, fa llargues cues i emet un soroll de cinquanta mil coloms en huracà. La majoria són blancs d’ascendència europea i fan tota la fila d’esnobisme cosmopolita. L’estadi és ple, tot el camp és un clam: “New-York-Ci-ty! New-York-Ci-ty!”. La franquícia nordamericana del Manchester City ja és l’equip de la ciutat. El nom el sap tothom

Les mans brutes

Vaig conèixer Ferran Soriano, ara director general del City, al concert de la Sílvia Pérez Cruz i el Raül Fernàndez i em va convidar al partit. Aquesta és la raó per la qual quan arribo a l’estadi em fan entrar per un detector de metalls amb poca cua i una hostessa diglòssica m’acompanya a una suite VIP.

És una sala més gran que el meu pis, dóna servei a unes 30 persones, que ara són ja assegudes a fora en unes localitats exclusives. Disposen de calefactors, diversos monitors per veure els detalls de les jugades i una barra per posar-hi menjar i beure. A dins hi ha televisors i sofàs, dos cambrers que serveixen begudes (vi blanc i negre, Heineken, cafè, refrescs carbonatats i aigua), i tot de bufets de menjar. El menjar VIP de l’estadi dels Yankees inclou minihamburgueses cobertes de cheddar amb uns brioixos minúsculs, ales de pollastre picants, trossos de pollastre arrebossat i salses de tot l’espectre papil·lar.

Menció especial per a la màquina que manté els hotdogs calents i fent voltes, que té un calaixet on també els panets s’hi estan tebions. En una altra barra hi ha fruita, galetes i crispetes. I més enllà, burritos, quesadillas i entrepans. El luxe, s’entén, és la indulgència popular, el perquè sí infantil.

Passo la meitat del partit explicant als cambrers les normes del futbol i tastant-ho tot amb vocació de servei periodístic.

La història, pels vencedors

Els periodistes entren al vestidor. Els jugadors són desendreçats i els és igual anar despullats. Tovalloles humides per terra. Em sembla que és l’interior dret: la potència de la natura emergeix de la tovallola. Hi ha cafè, te, plàtans i barretes de cereals. Cada armari té una caixa forta, però la majoria de jugadors han deixat cartera i rellotge a la lleixa. Els reporters, amb to de persona normal, pregunten als jugadors si els poden entrevistar. Els jugadors, amb to de persona normal, els diuen que sí. La càmera enfoca: els reporters fan veu intrèpida i els jugadors veu humil.

Entra Villa. Les càmeres l’encerclen. S’asseu davant la taquilla, s’atrinxera cara al telèfon. Té Skype, WhatsApp, Facebook i Twitter. Tria Twitter: infinites mencions. Les passa sense fixar-s’hi. Quan veu que hi ha un vídeo del seu gol, el mira diverses vegades. Crec que s’ha agradat.

Arriben Soriano i altres directius. Tot el llenguatge corporal dels jugadors indica que saben qui mana i també un cert afecte. Saluda aquest, saluda aquell. Al final em veu: “Avui ha estat el primer dia d’una llarga història. El que no vam aconseguir amb el Barça, ho hem aconseguit amb el City. Al Barça li oferien la franquícia gratis, però el típic enrenou d’allà ens va obligar a posposar-ho i avançar eleccions. Ara ens ha costat 100 milions, però tenim l’estadi dels Yankees ple”. La memòria dels contents.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • Cerca