El malastruc de Guayaquil beu Corona

12 de setembre de 2015 0

No crec que sigui l’home més trist que he vist mai, però s’està tristament assegut en una cadira de plàstic al davant d’una taula de plàstic. I esclar. Amaga les cames sota la cadira, creuades a l’altura dels turmells, amb només la punta del peu dret tocant el terra, també de plàstic. Sobre la taula hi té una falsa galleda de llauna, petita, prima, subtilment decorada amb ombres d’aigua (per acabar d’envellir-ne l’aspecte) i amb un logotip de la cervesa Corona a un costat. A dins hi ha quatre Corones i gel. La cinquena ampolla la té a la mà, arran de boca. La sisena, la que completa la mitja dotzena de l’oferta (12 dòlars), ja buida, tempta la llei de Murphy a la cantonada de la taula.

Potser són les espatlles caigudes, els braços sobre les cuixes. O la manera de beure -com qui pren un xarop directament del flascó. Els ulls enfoquen a mitja distància, perduts a mig aire, i no miren res. Les galtes, pesades, tofenques. Però sobretot les espatlles, tan caigudes que sembla que hi dugui un mamut a sobre. Se’l veu tan trist que fa venir ganes de riure o de tocar ferro. La samarreta és d’un groc àcid; la tinc igual. És del Barcelona Sporting Club, l’equip de la ciutat de Guayaquil, a l’Equador. La llum no és fluorescent, no, però ell fa que ho sigui: en xucla totes les ombres, els colors, els centígrads. Com un forat negre, es menja l’escena. Fa cara de malastruc: això és.

Mozzarepas panamericanes

El malastruc i jo estem sols. Som en un restaurant panamericà. Des d’hamburgueses a fesols, passant per empanades, chile con carne, quesadillas, burritos, fajitas. I també mozzarepas, que són la raó que m’hi fa entrar: arepas de mozzarel·la, olioses, dolces. El local és rònec, i el cartell del departament de sanitat que hi ha a la porta, com és obligat per llei, el qualifica amb una B. És a dir: tot i que comet un seguit infraccions apocalíptiques (no recomano ningú que miri la llista d’infraccions que mereixen una B), no suposa un risc imminent per la salut.

Francament rònec, però hi passo molt sovint pel davant, camí del metro, i de vegades, sobretot els vespres, s’hi ajunta un grup d’equatorians a beure i ballar (en parella, lentament, pudorosament), i a tocar la guitarra. Normalment me’ls miro des de fora, però avui he vist el cartell escrit a mà, “tenemos mozzarepas,” enganxat a la porta de plàstic transparent, just a sota del “se nesecita (sic) mesera” que van penjar a finals de juliol. M’ha semblat que estava buit, però quan hi he entrat, en la taula més allunyada de la porta, a tocar de la jukebox, he vist el malastruc. He demanat una mozzarepa i un jarrito de mandarina i m’he assegut al costat de la porta, d’esquena al carrer, mirant cap a l’home que, si bé no és el més trist que mai hagi vist, li estan a punt de caure les celles a terra.

Amic i amulet

Són les sis tocades quan entra un home gras i expansiu, com si s’hagués empassat el cor de trenta homes alegres. Duu un rellotge i un braçalet daurats, el frec metàl·lic dels quals es percep fins i tot per sobre de la bachata que ens amenitza la tarda. Saluda efusivament l’encarregat i crec que parlen d’un partit, però no n’esbrino l’esport. Després s’acosta a la taula del malastruc i el saluda amb un cop sec a l’esquena, que el malastruc entoma i absorbeix amb l’elegància de l’antimatèria. S’hi asseu al davant i el mira. Parla, però no el sento. Ràfegues de paraules, silenci. El malastruc no respon. Ràfega. Monossílab. Silenci. Li agafa la cara amb les dues mans i li carda un seguit de bufetades que basculen entre l’afecte i la reanimació. Res, ganyota.

De sobte s’acaba la cançó i es crea un moment íntim i incòmode. El gord s’aixeca i mentre busca el següent disc a la màquina, greu i malhumorat, li diu: “quita esa cara de muerto, sólo vuelves a casa.” Ara sí, el malastruc respon, com si el silenci obligués, però amb prou feines enganxo la primera frase: “dirán que fracasé.” La resta de la conversa és bachata. Només un moment veig que el malastruc es treu una creu daurada de la pitrera i la besa violentament, en un gest après, com qui fa un jurament. I durant 10, 12, 15 segons, el mamut li allibera les espatlles. Moment que aprofita per demanar una altra galleda.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Cerca