El soroll i la pregunta

27 de juny de 2015 2

La Vanguardia 27 juny 2015

Mentre Rajoy substi­tueix Wert pel ministre perfecte, ultraconservador, alt funcionari de l’Estat, títol nobiliari franquista, germà de la directora del CNI i cunyat d’un dels feixistes assaltants de la llibreria Blanquerna, i mentre Pablo Iglesias finiquita la tradició del PSUC, la nostra precampanya busca saber exactament de què van les properes eleccions. És senzill: independència o Espanya.

Per primer cop, podrem votar si prenem el risc de confiar en les nostres forces i en el nostre sentit de justícia, o si prenem el risc de confiar en les forces de tot Espanya i el sentit de justícia de tot Espanya.

Ja sento com protesten els partits que orbitaran al voltant de Pablo Iglesias. Nosaltres, em diuen, volem fer fora la dreta, volem un procés constituent espanyol -a pactar amb el PP- i, aleshores, potser, potser, potser, a Catalunya. No tenen raó de protestar. Aquesta posició consisteix, justament, en confiar en les forces i el sentit de justícia d’Espanya. Un risc legítim, però meridià.

Sento com també protesten els de la tercera via: nosaltres volem una solució in­termèdia! Tampoc no tenen raó de protestar, també confien que el sentit de justícia dels partits espanyols farà possible, sense cap mecanisme de pressió, que Catalunya esdevingui un subjecte polític amb marge per fer polítiques socials, fiscals i econòmiques. Una altre risc legítim.

Sento encara qui protesta perquè el debat independència o Espanya evita el debat dreta-esquerra. També s’equivoquen. En les dues opcions, tens de tot: esquerra radical (Podem o CUP), socialdemòcrates (ERC o PSC), centredreta (CDC o Duran), i bé, després et queda el PP o Ciutadans, segons com et llevis.

La bellesa del moment que vivim és que els problemes són els mateixos per tothom. La pobresa, l’atur, les carències en el sistema educatiu, la transició d’un passat d’indústries a un present de cambrers, el creixement econòmic, l’envelliment, les pen­sions, la sanitat. La pregunta ja no és si aquest o aquell partit obtindran millors ­resultats amb un pressupost escapçat i un dèficit fiscal que és una de les meravelles d’Occident. La pregunta és amb quines ­forces comptes per solucionar-ho. O per dir-ho millor: amb quin poder.

La gràcia és que totes les solucions disponibles són complexes i quan això passa, la pregunta esdevé personalíssima: en què confies. Cal preguntar-se si el model de societat que somies per tothom és més proper quan el tutelen les Corts de Madrid o quan el consensuem a la Ciutadella. Ara podria fer una cronologia de la desconfiança: des de Rodalies a l’Estatut, fa anys que ens prenen el pèl a dreta i esquerra. Però basta amb mirar la llista més recent de mesures anticrisi que ha tombat el Constitucional; la meva preferida és el decret de pobresa energètica.

La recentralització és ja un fet i, per acció o omissió, tots els partits trien. La pre­campanya fa soroll, però la pregunta és ­ineludible i clara. I la resposta és teva. Que no te la prenguin.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Tan senzill que és i tant q ho emboliquen (i els ho deixem embolicar).
    Brillantíssim article que ara corro a difondre tant xom pugui.

  • Mara

    Per què en general ens deixem intimidar per esquerres espa yoles q usen fal.làcies? per què som tan condescendents?

  • Cerca