Exoajuda

27 de febrer de 2015 1

La Vanguardia 27 de febrer 2015

Volia escriure a favor de l’autoajuda. Si necessites relats pseudoesotèrics, si vols que et diguin que pots crear-te un món propi o si t’encanten les cadenes de metàfores psicològiques, i tot plegat dóna sentit a la crueltat i absurditat del món, endavant les atxes. Cal reivinidicar la riquesa narrativa en qualsevol dels seus gèneres.

Reconec que volia rebolcar-me en l’absoluta irrellevància dels debats als quals ens dediquem els estudiants i professors de Filosofia. I quan dic irrellevància vull dir indiferència. Ni el món del cafè matinal i del treure’s un moc en un semàfor ni l’acadèmia més puntera en volen saber res de les nostres exquisideses.

També volia abaixar-me els pantalons. Durant anys he obtingut un gran plaer d’assenyalar l’autoajuda com la prova d’una amarga decadència: tanta escola obligatòria per acabar llegint Coelho. Així defensava el meu gremi. El gremi de la frase entortolligada i el pensament infinit, el gremi de quan una pregunta només et duu a una altra pregunta.

Però si tenir poder significa tenir raó, un autor que digui quatre eslògans suats sobre l’autocreació del jo té més raó que els meus 15 anys d’estudiar textos impenetrables. Igual amb la política: mira els eslògans dels nous, tots trets de l’autoajuda.

Estava a punt de rendir-me, i amb alegria.

Fins que l’altre dia, al metro, vaig veure una bossa del Chipotle amb un conte del Coelho imprès. Chipotle és una cadena de menjar ràpid mexicà, molt popular a Nova York. En arribar a casa vaig entrar al web i vaig veure que és una campanya que es diu -atenció- “Cultivant pensament”. Als gots, estovalles i bosses de paper hi estampen textos de menys de tres minuts que han encarregat a 21 escriptors (inclòs Ruiz Zafón). Ho edita el famosíssim escriptor de Brooklyn Jonathan Safran Foer.

Tot molt bé, però vaig llegir els textos. Encarnen el tonet autoajúdic, aquesta falsa reflexió senzilla i misteriosa sobre el sentit de la vida i la reconciliació amb un mateix. I així és com gràcies a Chipotle em sento reconciliat amb el menyspreu, un menyspreu desacomplexat, alegre i combatiu.

Em fa l’efecte que si del que es tracta és de trobar una mica de sentit i de viure amb menys dolor, i el que necessites és un ansiolític moral, tira i que et vagi bé. Si, en canvi, prefereixes enforontar-te a artefactes culturals moralment ambigus, perdre’t menys coses i pagar el preu de l’excés, endavant.

Però, posats a fer diagnosi de la civilització, el moment en què el producte espiritual més exitós de les darreres dècades és el suport publicitari dels burritos ha de ser el moment en què ha esgotat el seu poder i en què tothom el consumeix sabent que és una merda per passar l’estona. Que Coelho hagi acabat embolicant un taco em sembla un d’aquells rars moments en què el cinisme i l’alegria es toquen. Potser no hem d’abandonar tota esperança, que és una forma modesta i gens autoajúdica de dir que no n’hi havia per a tant.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • judith

    No, no et rendeixis si us plau. Continua llegint filosofia, explica’m, fes que entengui el sentit dels textos que s’han fet grans perquè responen a qüestions ineludibles de la vida. A mi no m’interessa el Coelho, possiblement és un producte editorial a qui no m’he enganxat. Diuen què el temps buit s’omple amb lectures buides. L’objectiu és llegir per gaudir però sense pensar i sobretot sense “abaixar-se els pantalons”. Aquesta “lectura” no compromet a res, per això triomfa però no interessa.

  • Cerca