L’instrument

10 de juliol de 2015 1

La Vanguardia 11 juliol 2015

 La llista sense polítics té la virtut de presentar una sola papereta del sí a les properes eleccions. Com que el compromís dels parlamentaris seria només declarar que el país ha decidit ser independent, tindríem la cosa més semblant a un referèndum. Totes les altres consideracions, incloses les manies personals i les preferències ideològiques, no jugarien cap paper.

Com que manies i preferències són fonamentals en democràcia, el segon compromís dels diputats (suposant que no fos impugnable) seria provocar unes segones eleccions immediatament -una segona volta- amb el govern actual en funcions. Aleshores els partits es presentarien per fer una constitució i totes les altres qüestions serien al centre. Inclosos els lideratges. Dues voltes, doncs: primer referèndum, després la resta.

La proposta soluciona un dels problemes més agres dels darrers mesos. La llista unitària amb partits, entitats i figures públiques era la millor, però sembla impossible perquè, per una banda, els líders polítics no confien els uns en els altres, i per l’altra, aquesta desconfiança també és present en els votants: se’ns diu que alguns votants d’ERC preferiran votar Podem que una llista on hi hagi Artur Mas i que alguns votants convergents se n’anirien amb Duran. En aquest argument, l’innegable capital polític d’Artur Mas i Oriol Junqueras no és un actiu electoral en una llista unitària per raons ideològiques. I cal dir-ho: qui paga el preu més alt és Mas, que és qui ostenta el poder, qui ha liderat el procés i qui se li fa admetre que és un problema. Junqueras té més marge per esperar. És un sacrifici quasi religiós: deixar-se matar pels pecats de tots, també els seus.

Els principals problemes d’aquesta llista són tres. Un, prescindir dels polítics té costos: guanyar eleccions i gestionar interessos és difícil, i se’ls deslegitima per al proper pas.  Dos, implica tenir un govern en funcions amb poc marge per combatre l’Estat. I tres, planteja dues eleccions en cinc mesos amb les espanyoles pel mig. És arriscat.

L’alternativa són tres llistes, cadascuna amb els seus empelts. Aquesta opció permet lliurar batalles en les fronteres poroses de cada ideologia, però atia el sectarisme, resta caràcter referendari a les eleccions i obre la porta al plebiscit sobre Mas que pretén Podem. A més, segons les enquestes, només es podria fer govern si la CUP accedís a investir Artur Mas. Si no, davant la impossibilitat de formar govern, noves eleccions. És el mateix que amb la llista civil, però sense haver-ho fet expressament i en un entorn caòtic.

Explorar la llista civil és la via més segura per incentivar un acord, agrupar els electors i mantenir les diferències ideològiques en segona volta. Però cap solució és perfecta i el motiu és la incapacitat dels partits per arribar a un acord que no exclogui ningú. Repartiu culpes, però és un problema real i no l’oculta cap llista. O se soluciona o la independència haurà d’esperar a la propera generació.

Etiquetes

Darrers articles

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

La pregunta és la resposta

(publicat a l’Ara el 8 d’octubre del 2016. Enllaç.) Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat […]

  • Mentxu

    Com es podria conjugar generositat i pragmatisme?

  • Cerca